RdP – LA NIÑA GORDA (temp. 18/19 – RdP nº 026)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Miquel Gascón –

Divendres passat vaig poder assistir a la presentació del pròxim espectacle del Teatre Nacional de Catalunya, LA NIÑA GORDA de Santiago Rusiñol, adaptada i interpretada per Jordi Oriol, dirigida per Xavier Albertí.

A l’inici de la roda de premsa, els directors del TNC i de “Teatres en xarxa” es van felicitar mútuament per haver col·laborat a què algunes de les obres que es poden veure al TNC (com és el cas d’aquesta LA NIÑA GORDA) es puguin veure a diferents teatres de tot Catalunya. En cinc anys s’han pogut fer 141 funcions amb gran èxit de públic.

Diuen que LA NIÑA GORDA, es tracta d’una de les millors novel·les de la literatura catalana, i ara per primera vegada ha estat adaptada al teatre. Segons comenta Xavier Albertí, és una novel·la “botifarra” perquè dins la tripa compte un excel·lent farcit d’elements heterogenis.

Filla d’un lliurepensador alcohòlic que viu al carrer Torrent de l’Olla de Gràcia, amb una educació sentimental a base d’exaltats fulletons sentimentals, LA NIÑA GORDA és una càndida adolescent que acabarà sent exhibida com una atracció de circ per la magnitud de les seves carns, rodejada per un món sòrdid que alimenta contínuament la seva ingenuïtat per obtenir-ne un rendiment econòmic.

Descriu amb gran fidelitat i esplèndidament el teatre de “barraca”. També és un al·legat a descriure com la societat és molt reticent a acceptar persones que són “diferents” i no solament com en aquest cas de “gegantisme”, sinó “diferents” en qualsevol altre aspecte. Ens mostra com arribem a ser de cruels quan mirem al “diferent”. També fa una crítica ferotge a la societat masclista en què vivim.

Jordi Oriol afirma, que aquesta novel·la és un dels grans monuments de la literatura catalana. Xavier Albertí està totalment d’acord i a més a més diu que es tracta “d’una meravellosa partitura de paraules“.

LA NIÑA GORDA, fa una àcida paròdia de La Ben Plantada d’Eugeni d’Ors. Amb aquesta obra, Rusiñol s’enfronta cruament a l’idealisme noucentista, que pretenia posar les bases d’un nou Estat sense tenir en compte les misèries amb què malvivia una gran part de la societat catalana.

Santiago Rusiñol va ser un dels grans ambaixadors de la modernitat a Catalunya. Provocador de nombroses polèmiques amb els principals moviments polítics del tombant del segle XIX al XX, sempre va saber posar el dit en algunes nafres extraordinàriament sensibles.

Aquest sentit de l’oportunitat -que sovint va ser llegit com a simple oportunisme- el va convertir en una figura incòmoda per la seva mordaç equidistància, alhora que l’erigia en un dels observadors més aguts de la societat del seu temps.

Per aquesta raó, el TNC ha volgut dedicar l’epicentre patrimonial de la temporada 2018/2019 a Santiago Rusiñol i el seu relativisme ideològic.

En aquesta posada en escena s’ha volgut afegir música i per això s’ha afegit una pianola mecànica.

Us deixo aquí sota l’àudio del que es va dir a la presentació …