ÀNGELS A AMÈRICA: 2. PERESTROIKA (temp. 18/19 – espec. nº 063)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Hem sortit molt satisfets del Teatre Lliure després de veure i viure la segona part de la peça ÀNGELS A AMÈRICA, una part on les al·lucinacions conviuen amb la realitat dels protagonistes. Una posada en escena sorprenent i encertadíssima amb unes interpretacions magnífiques. Amb un caire molt més simbolista que la primera part, està farcida de moments realment onírics.
Ens trobem davant una escenografia que sembla exactament igual que la que vam deixar ahir, únicament ha canviat el gruix de les volves de neu, i la bandera de la Unió Soviètica, que projectada a la pantalla, presideix l’escenari.
Àngels a Amèrica és la segona peça teatral escrita per Tony Kushner (Nova York, 1956) amb la que va guanyar el premi Pulitzer en 1992. La primera part “Millennium Approaches” es va estrenar el maig de 1991 al Eureka Theatre Company de San Francisco, i la segona “Perestroika” el novembre del 1992 al Mark Taper Forum de Los Angeles.
En aquesta segona part, PERESTROIKA, l’epidèmia de sida ha progressat, però sembla intuir-se una petita llum “al final del túnel”. La malaltia fa modificar l’entorn dels que la pateixen, i veiem dibuixats encara més clarament que ahir, els personatges que conformen la diversitat de la societat nord-americana, jueus, mormons, negres, poderosos … un retrat magnífic. Una recerca d’esperança a través dels somnis i les visions que conviuen amb els arguments polítics.
La malaltia continua marcant les vides de Roy Cohn (brillant Pere Arquillué) i Prior Walter (un convincent Joan Amargós), però evolucionen en sentit contrari. El primer disposa dels diners i les influencies per aconseguir la medicació que, encara en fase experimental, pot frenar la malaltia. Un advocat hipòcrita que manega els fils del poder fins i tot des del llit d’un hospital.
El segon està a casa seva sense cap bri d’esperança i lluitant per aconseguir una mica més de vida. Lluita contra les seves al·lucinacions i no vol assumir el rol de profeta que li hi ha atorgat l’àngel volador, una magnífica Raquel Ferry, que ens ha deixat bocabadats amb la seva interpretació molt propera al circ. Un àngel que qüestiona al mateix Déu i la seva obra.
Destaca amb llum pròpia, i de fet esdevé protagonista quasi absolut d’aquesta segona part, el personatge de Belize, interpretat magistralment per Quim Avila. Una interpretació que ha estat capaç de transmetre la tendresa i la rebel·lia, l’amor i l’odi i el petit punt d’humor que endolceix la cruesa del que estem veient.
Vicky Peña ens ha enamorat amb la seva interpretació de Hannah Pitt, que com diu Prior és “la mare de l’amant del meu examant“, sense deixar d’esmentar la seva aparició en el moment inicial d’aquesta segona part, assumint el paper del bolxevic més vell de tota la Unió Soviètica, que viu astorat la seva desintegració.
En aquesta segona part pràcticament desapareix d’escena Oscar Rabadan (una llàstima) i l’actriu Claudia Benito es transforma en el personatge d’Ethel Rosenberg esperant la caiguda i mort del seu botxí, en Roy, que fins i tot, en el moment previ a la seva mort, juga amb ella i els seus sentiments.
Harper Pitt (Júlia Truyol) continua buscant el seu lloc en el món després de la ruptura del seu matrimoni. La seva intervenció final quan ha decidit marxar i abandonar un marit que li suplica tornar, es magnifica.
Louis Ironson (Joan Solé) i Joe Pitt (Eduardo Lloveras) han iniciat una relació que no els durà enlloc. Tots dos se senten culpables d’haver abandonat les seves parelles i Louis no pot acceptar que Joe hagi estat el protegit d’un personatge tan menyspreable com Roy. Tots dos intentaran tornar amb les seves parelles, però tots dos han fet tard.
A l’última escena, han passat cinc anys, Roy és mort i Prior sobreviu. Ha caigut el mur de Berlín i queden en l’aire algunes incògnites sobre l’esdevenir polític del món.
Una magnífica proposta que adaptada per Albert Arribas i sota la direcció arriscada de David Selvas ens ha agradat molt poder veure. Complementant la informació de l’entrada de la primera part, ens agradaria comentar la participació de Pere Faura en la coreografia i de Pere Jou en la direcció de cant.
La versió del National Theatre, d’aquesta segona part que vàrem poder veure el novembre del 2017 als cinemes Yelmo, ens va agradar moltíssim, però creiem sincerament que aquesta versió de David Selvas, no es queda pas enrere i en molts aspectes la supera.
Felicitats a tots per la feina feta i llarga vida teatral a tots i cadascun dels integrants de La Kompanyia.
Autor: Tony Kushner
Traducció de l’anglès i adaptació: Albert Arribas
Direcció: David Selvas
Intèrprets: Joan Amargós, Pere Arquillué, Quim Àvila, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Eduardo Lloveras, Vicky Peña, Òscar Rabadan, Joan Solé i Júlia Truyol
Intèrprets vídeo: Clàudia Benito, Joel Bramona, Lua Gatell, Eduardo Lloveras, Alfons Nieto, Jaume Solà i Joan Solé
Escenografia: Max Glaenzel / Vestuari: Maria Armengol i Clara Peluffo / Caracterització: Ignasi Ruiz / Il·luminació: Mingo Albir / So: Damien Bazin / Vídeo: Joan Rodon (dLux.pro) / Coreografia: Pere Faura / Direcció de cant: Pere Jou / Assessor de judaisme: David Stolen / Ajudantia de direcció: Anna Serrano i Norbert Martínez / Ajudant d’escenografia: Josep Iglesias / Ajudanta de vestuari: Marta Pell / Ajudanta de vídeo: Esterina Zarrillo / Ajudanta de coreografia: Clàudia SolWat / Ajudanta de cant: Aurora Bauzá / Construcció d’escenografia: Pascualín i Taller d’escenografia Castells / Confecció de vestuari: Goretti Puente i Joan Baseiria / Efectes de vol creats per Accialt Flying Effects
Idioma: català
Durada: 2 h i 20’ sense entreacte
Resposta a Miquel Gascón:
No pensava valorar aquesta peça, que ja està sobre-valorada. Només vull respondre a la ressenya de Miquel Gascón, que, quan diu:
“Sembla que alguns sectors de la “cultura” tenen interès en carregar les tintes en tot allò que fa referència a la programació que Lluís Pasqual va dissenyar pel Teatre Lliure. Per nosaltres aquest jove actor, Quim Avila, interpreta magníficament el seu paper de Drag Queen que és infermer professional, i a nosaltres ens importa ben poc el color de la seva pell.”.
Evidentment ningú posa en dubte la interpretació de Quim Àvila a causa de la polèmica que s’ha generat. És evident que puc crear propostes on transgredeixo el color de la pell dels personatges, com van fer Les Antoniettes amb el seu Othello.
D’entrada, però, hem de veure que les dues companyies no són equiparables. Una és una proposta escènica privada i l’altra s’ha nodrit de les inversions públiques en tots i cada un dels seus processos. Però a més, en l’Otello no es va fer cap casting, no així en la producció del Lliure, on no tots els intèrprets són de la companyia. Després podríem entrar a parlar que en l’obra de Les Antonietes no s’explora el tema racial i, que en canvi, a la del Lliure forma part important del que s’explica, però deixe-m’ho a banda i centrem-nos en allò important:
1. El problema no és Àngels d’Amèrica, el problema és tota la resta. A Catalunya, mai s’ha vist un Hamlet, un Romeu o una Julieta, una Nora, un Èdip, una Electra,… de color negres. A la Beckett sí! La noia adoptada era de color perquè ho posava al guió, però segurament no posava que els pares, o l’avi, haguessin de ser blancs. Probablement el Sr. Broggi no es planteja si el seu Èdip (o els altres personatges) els ha de fer un personatge blanc o negre, ja sap que ha de ser blanc i mira que dubto que Sòfocles ho poses al text, això. També penso que la manca de costum faria molt possible que els espectadors quedessin en xoc en veure un Cyrano negre. I estic ben segur que si un personatge de “Pel davant i pel darrera” fos de color (sembla que l’autor es va molestar a explicitar-ho al text, que havien de ser blancs) alguna brometa sobre la seva pell apareixeria de forma recurrent per assegurar-nos que és negre durant l’espectacle.
“És que no quedaria bé”, “seria anacrònic”,… són els motius que sovintegen les sales (o bars) on es decideixen molts càstings. Sembla que no hi ha problema en posar matrimonis que es porten 30 o 40 anys de diferència, o personatges negres encarnats per personatges blancs. El problema, senyor Gascón, no és que el personatges el faci un blanc, és que no hi ha personatges pels negres i per un que hi ha, fa mal que no es respecti.
2. L’autocrítica no fa mal, senyors. Ens podem equivocar pensant que el que fem és el millor i després reflexionar i veure que ens hem equivocat. No hi ha només conspiracions que intenten fer caure el règim del senyor Pasqual (del que, en privat, se’n diuen moltes coses com dels correus electrònics enviats per les èlits polítiques demanant manifestacions públiques en la seva defensa), sinó que hi ha gent que es manifesta perquè pensa que el què diu farà més bé que no pas mal. Potser ens hem de seure i pensar en la situació dels altres. D’aquesta manera creixerem conjuntament.