ÀNGELS A AMÈRICA: 1. S’ACOSTA EL MIL.LENNI (temp. 18/19 – espec. nº 061)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Encara tenim fresc en el record, aquesta primera part de la peça del dramaturg nord-americà Tony Kushner, que va ser l’espectacle que va inaugurar el Teatre Nacional de Catalunya el 12 de novembre de l’any 1996, i que a nosaltres ens va impactar moltíssim.
En aquella ocasió va estar dirigida per Josep Maria Flotats i Josep Maria Pou interpretava el paper de Roy, Ramon Madaula el de Joe i Silvia Munt feia el paper de Harper. Una proposta on també treballaven Anna Maria Barbany, Pere Arquillué, Francesc Orella, Vicenta Dnogo, Montserrat Carulla, Lloll Bertran, Joan Borràs, Pere Eugeni Font, Núria Mampel, Pep Martínez, Pep Miràs, Cloti Miró, Pep Planas, Xavier Ribera i Alexis Valdés.
La segona part no va poder ser realitzada per motius merament polítics que van portar a la destitució de Josep Maria Flotats al capdavant del TNC.
Enguany, amb motiu dels 25 anys de la publicació del text, el Teatre Lliure ha programat aquesta peça magistral sota la direcció de David Selvas amb Pere Arquillué, Vicky Peña, Oscar Rabadan i la Kompanyia Lliure.
També en aquest moment la programació de l’obra ha estat marcada per la dimissió de Lluís Pasqual i la dissolució de la Kompanyia Lliure que presenta amb aquesta proposta, el seu últim treball conjunt.
La temporada passada i gràcies als cinemes Yelmo van poder veure la versió completa d’ANGELS IN AMERICA del National Theatre…. MILLENNIUM APPROACHES i PERESTROIKA.
Ahir vam fer cap al Teatre Lliure a les 19 hores per tal d’assistir a la sessió d’Àgora Lliure amb el Dr. Bonaventura Clotet, president de la Fundació Lluita contra la Sida, cap del Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol i codirector del projecte HIVACAT de recerca de la vacuna de la Sida. Una xerrada recomanada als Instituts i on pràcticament tot l’aforament eren joves interessats pel risc de transmissió de la malaltia.
Una malaltia que afecta milers de persones de tot el món, majoritàriament a persones de l’anomenat tercer món, que no poden pagar-se els medicaments, com si poden fer-ho els qui la pateixen al món occidental, malgrat que viuen estigmatitzats per una societat, que encara avui, castiga tot el que té a veure amb malalties de transmissió sexual. Va ser un interessant preludi a la representació.
En aquesta primera part de la peça, “S’ACOSTA EL MIL.LENNI“, som a l’inici de l’epidèmia de la Sida als EUA, quan sota el mandat de Ronald Reagan, els malalts de Sida són estigmatitzats i apartats de la mirada pública.
Segons ha comentat el mateix David Selvas, “s’ha plantejat l’obra com un culebrot que obre en canal la societat americana dels anys 80 amb el virus de la Sida com a excusa“. A mitjans dels anys 80 els ciutadans nord-americans vivien en un constant estat de negació sexual i a l’obra els veiem reflectits en Roy M. Cohn (Pere Arquillué), un influent advocat que nega la seva homosexualitat afirmant que és un hetero que de vegades, té relacions amb homes, i d’altra banda en Joe Pitt (Eduardo Lloveras) que no vol assumir la seva condició sexual contrària a la seva religió.
En l’extrem oposat dos personatges que reconeixen obertament la seva condició sexual, Prior Walter (extraordinari Joan Amargós) i el seu company Louis Ironson (Joan Solé), mantenen una relació de parella que queda profundament afectada quan Louis no pot afrontar el patiment i la degradació de Prior, la persona que estima, que ha estat declarat malalt terminal de la sida.
Completen el repartiment, una magnifica Julia Truyol en el paper de Harper, la dona de Joe, addicta a les pastilles i que viu en un constat estat d’al·lucinació, Vicky Peña, a la que quasi no podem reconèixer en el moment inicial, caracteritzada de rabí, i que després interpreta a Hannah Pitt la mare de Joe, que arriba a Manhattan disposada a “salvar” al seu fill de la depravació que implica la seva declaració d’homosexualitat. Oscar Rabadan que interpreta diferents papers (metge de Roy o avantpassat de Prior entre d’altres), Claudia Benito que és l’agent de viatges de Harper, al fantasma d’Ethel Rosenberg o a un altre dels avantpassats de Prior i Raquel Ferry, l’enfermera de Prior que apareix com un àngel a l’escena final.
Menció a part mereix Quim Avila que interpreta el paper de Belize, un personatge que fa aparèixer el racisme a escena i que segons el nostre punt de vista ha tornat a generar una absurda polèmica al voltant de què l’actor que l’interpretava no es de pell negra. (curiosament amb altres propostes recents, com per exemple OTHELLO de Les Antonietes, ningú va dir ni “mu”.). Sembla que alguns sectors de la “cultura” tenen interès en carregar les tintes en tot allò que fa referència a la programació que Lluís Pasqual va dissenyar pel Teatre Lliure. Per nosaltres aquest jove actor, Quim Avila, interpreta magníficament el seu paper de Drag Queen que és infermer professional, i a nosaltres ens importa ben poc el color de la seva pell.
La traducció i adaptació de la peça, d’Albert Arribas, s’ha fet reduint sensiblement la durada original que és d’unes quatre hores cada part. En aquesta versió la durada és d’aproximadament dues hores i 20 minuts cadascuna.
L’escenografia de Max Glaenzel juga amb diferents espais que, en obrir-se, donen pas a les diferents escenes que s’entrecreuen i van construint l’obra, per donar pas a un espai obert quan les portes que separen els espais s’ensorren. Una posada en escena reforçada per imatges de vídeo gravades o transmeses en directe, on els mateixos actors intervenen des de la platea o des del fons de l’escenari.
I recollim del programa de mà un paràgraf de David Selvas : Àngels a Amèrica és, sens dubte, una de les catedrals del teatre contemporani. És una diana perfecta perquè aconsegueix connectar el més petit i el més gran. I avui, entrats a l’era Trump, funciona com un avís per a navegants, com una alarma universal, ja que ens posa al davant la imatge del millor i el pitjor de nosaltres mateixos. D’allò que podem construir si som capaços d’entendre’ns malgrat les profundes diferències que puguem tenir.
Àngels a Amèrica és l’obra d’un dramaturg que vol parlar de tot, del poder, de l’amor, del racisme, de la religió, de la malaltia, de la mort, de la justícia, …. i ho fa en un escenari marcat pel triomf polític del conservadorisme més radical. Un escenari que tot i estar situat a mitjans dels anys 80, ens recorda en molts moments la societat actual.
Una obra que barreja situacions reals amb al·lucinacions i els somnis dels personatges i que ha estat, al nostre entendre, magníficament resolta de la mà de David Selvas. Unes bones interpretacions, l’esmentada escenografia, la il·luminació de Mingo Albir, el so de Damien Bazin, la caracterització d’Ignasi Ruiz, el vídeo de Joan Rodon, o el vestuari de Maria Armengol i Clara Peluffo, han contribuït a aixecar una magnífica proposta.
Avui mateix anirem a veure la segona part d’aquest díptic.
Autor: Tony Kushner
Traducció de l’anglès i adaptació: Albert Arribas
Direcció: David Selvas
Intèrprets: Joan Amargós, Pere Arquillué, Quim Àvila, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Eduardo Lloveras, Vicky Peña, Òscar Rabadan, Joan Solé i Júlia Truyol
Intèrprets vídeo: Clàudia Benito, Joel Bramona, Lua Gatell, Eduardo Lloveras, Alfons Nieto, Jaume Solà i Joan Solé
Escenografia: Max Glaenzel / Vestuari: Maria Armengol i Clara Peluffo / Caracterització: Ignasi Ruiz / Il·luminació: Mingo Albir / So: Damien Bazin / Vídeo: Joan Rodon (dLux.pro) / Coreografia: Pere Faura / Direcció de cant: Pere Jou / Assessor de judaisme: David Stolen / Ajudantia de direcció: Anna Serrano i Norbert Martínez / Ajudant d’escenografia: Josep Iglesias / Ajudanta de vestuari: Marta Pell / Ajudanta de vídeo: Esterina Zarrillo / Ajudanta de coreografia: Clàudia SolWat / Ajudanta de cant: Aurora Bauzá / Construcció d’escenografia: Pascualín i Taller d’escenografia Castells / Confecció de vestuari: Goretti Puente i Joan Baseiria / Efectes de vol creats per Accialt Flying Effects
Idioma: català
Durada: 2 h i 20’ sense entreacte
Chapeau per la direcció del D. Selvas. Aquesta ” catedral” no se li ha ressistit. Bravo!
Fantàstica Júlia Truyol!
Una primera part RODONA!!!!!
A veure que tal avui la segona part !!! Per cert Montse, han prorrogat fins al dia 1 de desembre !!!