OBLIVION (temp. 18/19 – espectacle nÂș 049)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts EscĂšniques –Â
Per Imma Barba & Miquel GascĂłn –
Ahir dimecres vĂ rem poder fer “doblet” al Teatre Tantarantana, aprofitant que la durada del primer espectacle OBLIVION a la Sala Ătic22, permetia poder veure immediatament desprĂ©s una segona proposta a la Sala Baixos22.
OBLIVION O CISNES QUE SE REFLEJAN COMO ELEFANTES de la companyia andalusa “Teatro Xtremo“, vol reflexionar sobre la cara fosca del mĂłn de l’ĂČpera, especialment enfocat a l’assetjament sexual. AixĂ almenys ho va afirmar el seu creador Ricardo Campelo, el dia de la seva estrena, tot dient que “els cantants d’ĂČpera pateixen pressions, per la prĂČpia autoexigĂšncia, es veuen avocades a dopar-se, a assistir a audicions abusives … i fins i tot tambĂ© a vegades pateixen assetjament sexual“.
“Ăs molt trist veure que els favors sexuals per aconseguir papers o mantenir-los afecta un mĂłn tan brillant en aparença com el de l’ĂČpera“
Malgrat tot creiem que no Ă©s un problema exclusiu del mĂłn dels artistes, sinĂł que s’estĂ©n a molts altres treballs que no tenen res a veure amb les Arts EscĂšniques.
Susana toca el piano Spiegel im Spiegel dâArvo PĂ€rt. Ruth es prepara per entrar a escena. Ricardo, amb la seva cĂ mera, comparteix en temps real la seva mirada amb el pĂșblic. El retrobament dels tres a lâescenari ens portarĂ , a travĂ©s de confessions molt Ăntimes, imatges, accions performatives i Ă ries dâĂČpera per descobrir una necessitat compartida: Oblivion.
Oblivion o cisnes que se reflejan como elefantes és una investigaciĂł entorn a la lĂrica, el teatre i la performance que tracta sobre el somni, lâoblit i la mort.
Els tres actors que surten a escena utilitzen la lĂrica per cridar l’atenciĂł sobre aquests problemes, en un format en el que han buscat la inspiraciĂł en el compositor Monteverdi, que va compondre l’ĂČpera “Oblivion” segles abans que aquest gĂšnere Ă©s poses de moda al segle XIX. PerĂČ tambĂ© ho han fet d’una forma molt plĂ stica, pensant en la genialitat de la pintura “surrealista” de Salvador Dali, concretament amb el quadre ‘Cisnes que se reflejan como elefantes‘.
Dues actrius a escena, Ruth GonzĂĄlez (soprano lĂrica), Susana Sanabria (pianista) i tambĂ© el mateix creador i director les filma en directe i el resultat el veiem projectat a la paret frontal de la Sala, malgrat que de forma força deficient.
La mateixa cĂ mera porta un focus que ens treu de la foscor de la Sala, primes plĂ nols de les intĂšrprets. Fum i foscor contrastant amb aquestes imatges il·luminades de les protagonistes de forma impactant, malgrat que malauradament el director no ha tingut en compte que força sovint la seva posiciĂł a l’hora de filmar impedeix que els espectadors puguin veure l’acciĂł com caldria.
La proposta Ă©s una barreja de teatre de text, performance i ĂČpera que juga molt amb la plasticitat del cos nu i les pintures fluorescents que elles mateixes van creant sobre el seu propi cos; aquesta plasticitat potser Ă©s la que mes ens va agradar, a banda de les Ă ries que una d’elles, Ruth GonzĂĄlez ens interpreta en directe, algunes Ă ries, com per exemple una nana de “L’incoronazione di Poppea” de Monteverdi, les molt conegudes “Casta diva” de Norma de Vincenzo Bellini, o un petit fragment de la “La reina de la nit” de La flauta mĂ gica de Mozart.
Malgrat que aquests dos aspectes ens han agradat força, no hem acabat de connectar amb el que ens volien explicar i la proposta a nosaltres ens ha resultat una mica “fosca” i poc entenedora en el moment de la representaciĂł. Hem hagut d’investigar posteriorment a les xarxes per acabar d’entendre-la i aixĂ poder redactar aquesta ressenya.
Tot i aixĂ, hem de dir que aquest espectacle ha estat el guanyador del “IX CENIT del Centro Internacional de InvestigaciĂłn Teatral TNT Atalaya”, a Sevilla (premi al millor espectacle i a la millor actuaciĂł).