– 068 – Teatre – OBLIVION (🐌🐌+🐚) – Teatre Tantarantana – Sala Àtic22 – 2018.10.03 (temp. 18/19

OBLIVION (temp. 18/19 – espectacle nº 049)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Ahir dimecres vàrem poder fer “doblet” al Teatre Tantarantana, aprofitant que la durada del primer espectacle OBLIVION a la Sala Àtic22, permetia poder veure immediatament després una segona proposta a la Sala Baixos22.

OBLIVION O CISNES QUE SE REFLEJAN COMO ELEFANTES de la companyia andalusa “Teatro Xtremo“, vol reflexionar sobre la cara fosca del món de l’òpera, especialment enfocat a l’assetjament sexual. Així almenys ho va afirmar el seu creador Ricardo Campelo, el dia de la seva estrena, tot dient que “els cantants d’òpera pateixen pressions, per la pròpia autoexigència, es veuen avocades a dopar-se, a assistir a audicions abusives … i fins i tot també a vegades pateixen assetjament sexual“.

This slideshow requires JavaScript.

“És molt trist veure que els favors sexuals per aconseguir papers o mantenir-los afecta un món tan brillant en aparença com el de l’òpera“

Malgrat tot creiem que no és un problema exclusiu del món dels artistes, sinó que s’estén a molts altres treballs que no tenen res a veure amb les Arts Escèniques.

Susana toca el piano Spiegel im Spiegel d’Arvo Pärt. Ruth es prepara per entrar a escena. Ricardo, amb la seva càmera, comparteix en temps real la seva mirada amb el públic. El retrobament dels tres a l’escenari ens portarà, a través de confessions molt íntimes, imatges, accions performatives i àries d’òpera per descobrir una necessitat compartida: Oblivion.

Oblivion o cisnes que se reflejan como elefantes és una investigació entorn a la lírica, el teatre i la performance que tracta sobre el somni, l’oblit i la mort.

Els tres actors que surten a escena utilitzen la lírica per cridar l’atenció sobre aquests problemes, en un format en el que han buscat la inspiració en el compositor Monteverdi, que va compondre l’òpera “Oblivion” segles abans que aquest gènere és poses de moda al segle XIX. Però també ho han fet d’una forma molt plàstica, pensant en la genialitat de la pintura “surrealista” de Salvador Dali, concretament amb el quadre ‘Cisnes que se reflejan como elefantes‘.

Dues actrius a escena, Ruth González (soprano lírica), Susana Sanabria (pianista) i també el mateix creador i director les filma en directe i el resultat el veiem projectat a la paret frontal de la Sala, malgrat que de forma força deficient.

La mateixa càmera porta un focus que ens treu de la foscor de la Sala, primes plànols de les intèrprets. Fum i foscor contrastant amb aquestes imatges il·luminades de les protagonistes de forma impactant, malgrat que malauradament el director no ha tingut en compte que força sovint la seva posició a l’hora de filmar impedeix que els espectadors puguin veure l’acció com caldria.

This slideshow requires JavaScript.

La proposta és una barreja de teatre de text, performance i òpera que juga molt amb la plasticitat del cos nu i les pintures fluorescents que elles mateixes van creant sobre el seu propi cos; aquesta plasticitat potser és la que mes ens va agradar, a banda de les àries que una d’elles, Ruth González ens interpreta en directe, algunes àries, com per exemple una nana de “L’incoronazione di Poppea” de Monteverdi, les molt conegudes “Casta diva” de Norma de Vincenzo Bellini, o un petit fragment de la “La reina de la nit” de La flauta màgica de Mozart.

Malgrat que aquests dos aspectes ens han agradat força, no hem acabat de connectar amb el que ens volien explicar i la proposta a nosaltres ens ha resultat una mica “fosca” i poc entenedora en el moment de la representació. Hem hagut d’investigar posteriorment a les xarxes per acabar d’entendre-la i així poder redactar aquesta ressenya.

Tot i així, hem de dir que aquest espectacle ha estat el guanyador del “IX CENIT del Centro Internacional de Investigación Teatral TNT Atalaya”, a Sevilla (premi al millor espectacle i a la millor actuació).