CROADES (temp. 18/19 -RdP 005 i espectacle nº 022)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
I després de la “bogeria” de Fira Tàrrega i les activitats al voltant de la Diada, reprenem la nostra activitat teatral “normal” i dimecres anem a l’estrena de CROADES a El Maldà.
Dilluns dia 10 va tenir lloc la roda de premsa de presentació de la proposta de la que com és habitual, us deixem l’àudio, malgrat que aquesta vegada el so no és massa bo, perquè la RdP es va celebrar en la croissanteria, davant de la sala de teatre.
CROADES és una obra escrita el 1989 per Michel Azama nascut a Vilallonga de la Salanca (Rosselló) en 1947, fill de mare espanyola parla perfectament el castellà i el català.
Aquesta peça està dirigida per Jordi Vilà, del que nosaltres recordem “BOMBER(S)” una magnífica proposta que vam poder veure a la Mostra d’Igualada i que s’estrenarà al mes d’abril al Teatre Akàdemia.
CROADES és un text que parla de molts conflictes vigents avui en dia i parla en genèric d’una guerra que posa davant de nosaltres la pregunta de si realment els conflictes armats tenen algun sentit. Un cant bellíssim a l’estupidesa de la guerra i un qüestionament a l’èpica bèl·lica, l’heroisme i el patriotisme. Ens endinsa en una realitat que ens commou.
Una obra que parla de l’horror de la guerra. Circumscrita al mediterrani barreja temps i èpoques, personatges de fa més de cent anys amb personatges contemporanis. Sense citar-ho explícitament parla del conflicte històric entre israelians i palestins, i és un retrat que deixa poc espai a l’esperança.
La guerra situa a dos joves amics a bàndols contraris perquè tenen religions diferents. Tot això, els evocarà en un lloc on els innocents es converteixen en assassins, les fronteres perden sentit i el caos, la violència, la tristesa, la bellesa i l’amor envaeixen l’espai. Un espai on els vius i els morts hi conviuen per parlar sobre l’absurditat de les guerres, l’odi i la violència que pot arribar a generar l’ésser humà. La guerra és la pèrdua de fe absoluta en la humanitat. L’ésser humà és poètic i la peça teatral no ho deixa escapar, som fràgils i en la fragilitat trobem la nostra cara més honesta, generosa i bella.
Fotografies d’Anna Vilarrú
La companyia La Ràtzia està integrada per sis joves actors de la mateixa promoció de l’Institut del Teatre, Pere Agulló, Laura Piñeiro, José Luis Oliver, Marta Nicon, Marc Tarrida Aribau i Gerard Vidal. Croades va néixer com a projecte de final de quart curs, un taller que va començar al mes d’octubre amb aquest text d’Azama proposat per Jordi Vilà, coincidint amb els fets de la tardor passada a Catalunya, fets que van acompanyar i marcar aquest procés de creació escènica.
Es va estrenar al mes de desembre a l’Institut del Teatre, i l’acollida del públic va fer que els sis actors es constituïssin en companyia per poder representar la proposta a sales comercials.
El text i la companyiaLa Ràtzia, han aconseguit una química especial.
No sabem què és la guerra, en sabem la teoria, el que ens han ensenyat però realment el que es viu, el que es pot arribar a sentir no ho sabem, ni ho volem saber. No volem mostrar què és la guerra perquè és massa horrorós, no ho podem explicar. El que sí que podem representar és la persona dins la guerra, la solitud, demostrar com depenent de quines situacions l’ésser humà queda totalment despullat i indefens.
Fotografies d’Anna Vilarrú
Quinze escenes amb un fil conceptual que comença amb una escena d’uns nens jugant a la guerra i observem com van passant per la infància, l’adolescència, la joventut, i es van acostumant a conviure amb la guerra. Dos amics de la infància separats per la religió, un d’ells esdevé, en nom de la guerra, un assassí implacable.
Disset personatges ben caracteritzats interpretats pels sis actors que mostren una gran versatilitat, energia i il·lusió. Els ha acompanyat, a banda de l’acurada direcció, una magnífica escenografia i vestuari de Caterina Bonet i Helena Torres, una esplèndida il·luminació de Memé Boya i un espai sonor d’Àlex Polls que ens ha fet estremir i sentir les bombes a flor de pell.
Magnifica proposta, brutalment esfereïdora i que tal com ens va comentar el director, a la roda de premsa, s’adiu perfectament amb les frases de dos dels gravats de Goya, de la sèrie los desastres de la guerra: “No se puede mirar” i “yo lo vi“….. que l’autor inclou en el pròleg de la publicació del text.
No se puede mirar
Yo lo vi
La vitalitat i l’entrega que demostren aquests joves actors és un dels grans encerts d’aquesta proposta, perquè ho donen tot a escena; ens ha agradat el treball de tots sis, però s’ha de reconèixer que el paper del personatge protagonista (Ismaïl), és difícil i complicat d’interpretar perquè durant la representació té una evolució que va de la innocència a la maldat …. i en José Luís Oliver ho sap resoldre a la perfecció.
També ens ha sorprès molt, moltíssim … la gran interpretació d’en Marc Tarrida Aribau, que interpreta diferents papers, però principalment en el de Yonathan, l’amic inseparable d’Ismaïl.
Totalment recomanable.
Autor: Michel Azama
Adaptació i traducció: Santiago Sans
Direcció: Jordi Vilà
Intèrprets: Pere Aguiló, Laura Piñeiro, José Luis Oliver, Marta Nicon, Marc Tarrida Aribau i Gerard Vidal
Escenografia i vestuari: Caterina Bonet i Helena Torres \ Moviment: Andreu Raich \ Veu: Esther Bové \ Disseny d’il·luminació: Memé Boya \ Espai sonor: Àlex Polls \ Fotografia: Carlos Benito Ballester \ Disseny gràfic: Guillem Moreno \ Tècnics d’il·luminació: Àlex Felip, Guillem Moreno, Jaume Vidal \ Tècnics de so: Guillem Fernández, Lluc Martí
Idioma: català – Durada: 110 minuts
