PETRAS ALBAS, EL RETIR D’UNA REINA (temp. 18/19 – Ruta cultural nº 001)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Tot just tornant de la nostra estada de 12 dies al Delta de l’Ebre, i revisant els correus vam veure el de la Meritxell Carreras d’AdaptamBCN, on anunciava les noves rutes programades per al mes de setembre, i dit i fet, ens vam apuntar a la que feia el diumenge dia 2 anomenada “PETRAS ALBAS, EL RETIR D’UNA REINA“.
Amb la Meritxell ja hem fet varies rutes de les que hem deixat constància en el blog: “Descobrint la Barcelona maçònica“, “Ruta per les botigues emblemàtiques de Barcelona” i “Ruta guiada per la ciutat jardí“de l’actual avinguda del Tibidabo”.
El punt de trobada ha estat la plaça del Monestir de Pedralbes, monestir fundat l’any 1327 per la reina Elisenda de Montcada. Una ruta que ens parlarà dels 650 anys ininterromputs de vida monàstica en un entorn tranquil que ha perdurat fins als nostres dies.
L’existència d’aquest monestir és deguda a la voluntat de la reina Elisenda de Montcada Pinós (Aitona 1292- Pedralbes 1364) que va ser la quarta esposa del rei Jaume II d’Aragó (València 1267- Barcelona 1327), amb qui es portava una diferència de 25 anys.
Originàriament a Pedralbes hi havia una vila romana, una comunitat agrícola fora muralles. Quan la reina va manifestar el seu desig de fundar un monestir de monges clarisses, van pensar en els terrenys d’una finca de Valldaura de la que era propietària, però volia un lloc més adient i va decidir comprar el mas de Pedralbes al seu propietari Bernat de Sarrià en 1326. L’església de Santa Maria de Pedralbes es va construir en un any i es va inaugurar en 1327. El campanar va ser aixecat cinc o sis anys després quan Sarrià va passar a deprendre del Monestir.
Està documentat, des d’aleshores, el topònim de PETRAS ALBAS (pedres blanques) pel color de la pedra utilitzada en la construcció i del que ha derivat el nom de Pedralbes. Originàriament el recinte estava emmurallat i només es conserven dues torres de vigilància i dues portes d’accés.
Aquella primera comunitat estava formada per catorze monges procedents del monestir de Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona. A final del 1327, Elisenda, ja viuda, es va retirar a la residència privada que hi havia construït en el Monestir on va residir durant 37 anys. La primera abadessa del Monestir va ser Soberana de Olzet.
Al voltant del Monestir hi vivien, d’una banda els capellans del convent, i en l’edifici anomenat el Conventet, els pares franciscans, encarregats del suport espiritual de les monges.
El Conventet
Abans d’entrar al Claustre del Monestir passem per davant del “conventet”, un edifici al qual, en el segle XX, es van afegir elements arquitectònics procedents de Santa Maria de Besalú.
Com l’església encara és tancada iniciem la visita al Claustre del Monestir, el claustre gòtic més gran del món, amb tres pisos d’alçada i 40 metres de llargària.
Veiem en primer lloc el sepulcre de la reina Elisenda de Montcada, una tomba bifrontal que per la part del claustre presenta una imatge de la reina vestida de clarissa, en tant que per la part de l’església la presenta vestida de reina.
Ens traslladem a l’església, de nau única sense arcbotants i amb contraforts que delimiten les capelles laterals. Les principals famílies del nucli dels Montcada, els Pinós i els Cardona estan enterrades en aquesta església.
A les claus de volta es representen els goigs de la Verge a qui està dedicada l’església. S’han perdut les pintures murals originals del segle XIV quan es van instal·lar els plafons de fusta actuals en el segle XIX. Destaquen els vitralls gòtics magníficament conservats. El retaule gòtic és de Jaume Huguet.
Observem el Cor Alt, actualment darrere l’orgue, que comunicava amb el dormidor i on les clarisses feien la seva particular litúrgia de clausura, i el Cor Baix, on la fan ara les 19 monges que conformen la comunitat.
Tornem tot seguit al claustre per continuar la visita.
La Sala Capitular alberga actualment una exposició temporal anomenada “Murals divins” i va ser construïda per rebre a les personalitats que visitaven aquesta comunitat que va arribar a ser de 100 monges.
També es decidia en aquesta sala l’acceptació de les novícies o els càrrecs dins la comunitat. L’any 1938 aquesta sala va albergar l’Arxiu Històric de la Generalitat.
Les pintures murals de la capella de Sant Miquel van ser encarregades per l’abadessa Francesca de Saportella (neboda de la reina Elisenda, i enterrada amb ella a la tomba) i realitzada pel pintor Ferrer Bassa entre 1343 i 1346. El poder adquisitiu de l’abadessa era notable.
Estaven amagades darrera armaris durant uns anys, va ser Sor Eulàlia d’Anzizu (1868-1916) qui les va redescobrir i preservar. Neboda d’Eusebi Güell va viatjar i va adquirir una gran formació cultural destacant en la història i la poesia.
El Monestir comptava amb una quarantena d’esclaves que havien vingut amb el dot de les monges, i amb dones de servei que vivia fora del monestir.
Veiem la Sala de l’Abadia, original del segle XIV, la que fou sala privada de l’abadessa que conserva els frescos originals.
La infermeria, espai independent que disposava de cuina i menjador, capella i una petita farmàcia. Quatre habitacions comunicades entre elles i accés a les procures i a la cisterna.
Les procures i la cisterna, que ara veiem com un enorme espai que estava compartimentat per emmagatzemar ordenadament les provisions del monestir i albergar els animals. Ara es pot veure en aquest espai una exposició de diorames de Pesebres.
Tornant al claustre observem la Font de l’Àngel on es rentaven les mans abans de passar al menjador que originàriament tenia el sostre de fusta.
Passem a la cuina que ha estat utilitzada fins a l’any 1983 i que va passar del foc al terra inicial als fogons de carbó i als posteriors de gas butà.
El claustre té 26 columnes a cada banda i els capitells estan decorats amb els escuts de la casa Montcada i l’escut reial fusionats. Veiem l’anomenada Font de la Vida, l’espai de cultiu d’herbes remeieres i pugem al primer pis on veiem alguna capella individual de les monges més adinerades.
La sala de les Claraboies, inicialment una galeria de solana oberta que les monges castellanes van fer tancar amb gelosia.
Veiem la carnera o fresquera on guardaven la carn i el peix i pugem al dormidor actualment museïtzat.
Un Monestir que l’any 1931 es va declarar Monument històric artístic passant parcialment, a formar part del Museu d’Història de la ciutat. En 1993 va albergar part de la col·lecció Thyssen-Bornemisza que en 2004 va ser traslladada al MNAC.
Una petita comunitat de 19 monges continua residint en un edifici annexe construït especialment per elles.
I acabem la visita, al punt de la una. Una interessant visita que ens ha fet redescobrir un espai i una manera de viure.
Gràcies Meritxell.
Sou uns artistes alhora de documentar les vostres visites culturals !!!!
La verdadera artista ets tu, ja que totes les visites que organitzes les prepares exhaustivament. És tot un plaer poder gaudir-les amb la teva companyia.