PETRAS ALBAS, EL RETIR D’UNA REINA (temp. 18/19 – Ruta cultural nÂș 001)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts EscĂšniques –Â
Per Imma Barba & Miquel GascĂłn –
Tot just tornant de la nostra estada de 12 dies al Delta de l’Ebre, i revisant els correus vam veure el de la Meritxell Carreras d’AdaptamBCN, on anunciava les noves rutes programades per al mes de setembre, i dit i fet, ens vam apuntar a la que feia el diumenge dia 2 anomenada “PETRAS ALBAS, EL RETIR D’UNA REINA“.
Amb la Meritxell ja hem fet varies rutes de les que hem deixat constĂ ncia en el blog: “Descobrint la Barcelona maçĂČnica“, “Ruta per les botigues emblemĂ tiques de Barcelona” i “Ruta guiada per la ciutat jardĂ“de l’actual avinguda del Tibidabo”.
El punt de trobada ha estat la plaça del Monestir de Pedralbes, monestir fundat l’any 1327 per la reina Elisenda de Montcada. Una ruta que ens parlarĂ dels 650 anys ininterromputs de vida monĂ stica en un entorn tranquil que ha perdurat fins als nostres dies.
L’existĂšncia d’aquest monestir Ă©s deguda a la voluntat de la reina Elisenda de Montcada PinĂłs  (Aitona 1292- Pedralbes 1364) que va ser la quarta esposa del rei Jaume II dâAragĂł (ValĂšncia 1267- Barcelona 1327), amb qui es portava una diferĂšncia de 25 anys.
OriginĂ riament a Pedralbes hi havia una vila romana, una comunitat agrĂcola fora muralles. Quan la reina va manifestar el seu desig de fundar un monestir de monges clarisses, van pensar en els terrenys d’una finca de Valldaura de la que era propietĂ ria, perĂČ volia un lloc mĂ©s adient i va decidir comprar el mas de Pedralbes al seu propietari Bernat de SarriĂ en 1326. L’esglĂ©sia de Santa Maria de Pedralbes es va construir en un any i es va inaugurar en 1327. El campanar va ser aixecat cinc o sis anys desprĂ©s quan SarriĂ va passar a deprendre del Monestir.
EstĂ documentat, des d’aleshores, el topĂČnim de PETRAS ALBAS (pedres blanques) pel color de la pedra utilitzada en la construcciĂł i del que ha derivat el nom de Pedralbes. OriginĂ riament el recinte estava emmurallat i nomĂ©s es conserven dues torres de vigilĂ ncia i dues portes d’accĂ©s.
Aquella primera comunitat estava formada per catorze monges procedents del monestir de Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona. A final del 1327, Elisenda, ja viuda, es va retirar a la residĂšncia privada que hi havia construĂŻt en el Monestir on va residir durant 37 anys. La primera abadessa del Monestir va ser Soberana de Olzet.
Al voltant del Monestir hi vivien, dâuna banda els capellans del convent, i en lâedifici anomenat el Conventet, els pares franciscans, encarregats del suport espiritual de les monges.
El Conventet
Abans dâentrar al Claustre del Monestir passem per davant del âconventetâ, un edifici al qual, en el segle XX, es van afegir elements arquitectĂČnics procedents de Santa Maria de BesalĂș.
Com l’esglĂ©sia encara Ă©s tancada iniciem la visita al Claustre del Monestir, el claustre gĂČtic mĂ©s gran del mĂłn, amb tres pisos d’alçada i 40 metres de llargĂ ria.
Veiem en primer lloc el sepulcre de la reina Elisenda de Montcada, una tomba bifrontal que per la part del claustre presenta una imatge de la reina vestida de clarissa, en tant que per la part de l’esglĂ©sia la presenta vestida de reina.
Ens traslladem a l’esglĂ©sia, de nau Ășnica sense arcbotants i amb contraforts que delimiten les capelles laterals. Les principals famĂlies del nucli dels Montcada, els PinĂłs i els Cardona estan enterrades en aquesta esglĂ©sia.
A les claus de volta es representen els goigs de la Verge a qui estĂ dedicada l’esglĂ©sia. S’han perdut les pintures murals originals del segle XIV quan es van instal·lar els plafons de fusta actuals en el segle XIX. Destaquen els vitralls gĂČtics magnĂficament conservats. El retaule gĂČtic és de Jaume Huguet.
Observem el Cor Alt, actualment darrere l’orgue, que comunicava amb el dormidor i on les clarisses feien la seva particular litĂșrgia de clausura, i el Cor Baix, on la fan ara les 19 monges que conformen la comunitat.
Tornem tot seguit al claustre per continuar la visita.
La Sala Capitular alberga actualment una exposiciĂł temporal anomenada âMurals divinsâ i va ser construĂŻda per rebre a les personalitats que visitaven aquesta comunitat que va arribar a ser de 100 monges.
TambĂ© es decidia en aquesta sala lâacceptaciĂł de les novĂcies o els cĂ rrecs dins la comunitat. Lâany 1938 aquesta sala va albergar lâArxiu HistĂČric de la Generalitat.
Les pintures murals de la capella de Sant Miquel van ser encarregades per lâabadessa Francesca de Saportella (neboda de la reina Elisenda, i enterrada amb ella a la tomba) i realitzada pel pintor Ferrer Bassa entre 1343 i 1346. El poder adquisitiu de l’abadessa era notable.
Estaven amagades darrera armaris durant uns anys, va ser Sor EulĂ lia dâAnzizu (1868-1916) qui les va redescobrir i preservar. Neboda dâEusebi GĂŒell va viatjar i va adquirir una gran formaciĂł cultural destacant en la histĂČria i la poesia.
El Monestir comptava amb una quarantena d’esclaves que havien vingut amb el dot de les monges, i amb dones de servei que vivia fora del monestir.
Veiem la Sala de l’Abadia, original del segle XIV, la que fou sala privada de l’abadessa que conserva els frescos originals.
La infermeria, espai independent que disposava de cuina i menjador, capella i una petita farmà cia. Quatre habitacions comunicades entre elles i accés a les procures i a la cisterna.
Les procures i la cisterna, que ara veiem com un enorme espai que estava compartimentat per emmagatzemar ordenadament les provisions del monestir i albergar els animals. Ara es pot veure en aquest espai una exposiciĂł de diorames de Pesebres.
Tornant al claustre observem la Font de l’Ăngel on es rentaven les mans abans de passar al menjador que originĂ riament tenia el sostre de fusta.
Passem a la cuina que ha estat utilitzada fins a l’any 1983 i que va passar del foc al terra inicial als fogons de carbĂł i als posteriors de gas butĂ .
El claustre tĂ© 26 columnes a cada banda i els capitells estan decorats amb els escuts de la casa Montcada i lâescut reial fusionats. Veiem l’anomenada Font de la Vida, l’espai de cultiu d’herbes remeieres i pugem al primer pis on veiem alguna capella individual de les monges mĂ©s adinerades.
La sala de les Claraboies, inicialment una galeria de solana oberta que les monges castellanes van fer tancar amb gelosia.
Veiem la carnera o fresquera on guardaven la carn i el peix i pugem al dormidor actualment museĂŻtzat.
Un Monestir que l’any 1931 es va declarar Monument histĂČric artĂstic passant parcialment, a formar part del Museu d’HistĂČria de la ciutat. En 1993 va albergar part de la col·lecciĂł Thyssen-Bornemisza que en 2004 va ser traslladada al MNAC.
Una petita comunitat de 19 monges continua residint en un edifici annexe construĂŻt especialment per elles.
I acabem la visita, al punt de la una. Una interessant visita que ens ha fet redescobrir un espai i una manera de viure.
GrĂ cies Meritxell.
Sou uns artistes alhora de documentar les vostres visites culturals !!!!
La verdadera artista ets tu, ja que totes les visites que organitzes les prepares exhaustivament. Ăs tot un plaer poder gaudir-les amb la teva companyia.