– Festival GREC 2018 – Teatre – L’ASSAIG. HISTÒRIES DEL TEATRE (I) (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – 2018.07.30 (temp. 17/18 – espect. nº 371)

L’ASSAIG. HISTÒRIES DEL TEATRE (I) (temp. 17/18 – espectacle nº 371)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

I ara ja si, penúltim Grec a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure, on hem pogut veure la nova proposta del director suís Milo Rau (1977) i la seva companyia International Institute of Political Murder, creada en 2007, que amb L’ASSAIG. HISTÒRIES DEL TEATRE (I), inicien un cicle de produccions que tenen com a tema principal, el Teatre.

Tal com indica  el títol “The Repetition. Histoire(s) du theatre (1)”, aquest es el primer lliurament sobre la història del teatre, una de les formes artístiques més antigues que ha produït la humanitat.

Un director i una companyia que fa quinze anys que traslladen a l’escenari la violència i els esdeveniments traumàtics. Parlant de les que han estat representades a casa nostra, nosaltres hem vist “Hate Radio” (Grec 2013) on parlaven de la violència tribal en el conflicte ètnic entre hutus i tutsis ruandesos, i  “The civil wars” (Grec 2015) parlaven del terrorisme a la vella Europa; en canvi ens vam perdre “Five easy pieces” (2016) de la violència individual d’un assassí de nens; aquest últim no el vàrem voler veure potser perquè en aquella època ja començàvem a estar una mica saturats d’aquest tipus de teatre.

Ara, en canvi aquesta nova peça l’hem tornat a escollir entre els espectacles del Festival Grec, perquè ja feia 3 anys de l’última proposta que havíem vist de Milo Rau, i també perquè ara ens parlaven de teatre.

Pot semblar un canvi de registre, però no ho és. I és que des de bon principi el teatre ha servit per conjurar la mort, ha esdevingut una experiència ritualitzada que aborda pecats humans i traumes col·lectius. D’aquí que Milo Rau i els seus actors es preguntin ara què hi ha a l’origen d’un crim.

L’ASSAIG està basat en la violència sense sentit, en l’assassinat a Lieja el 2012 d’ Ishane Jarfi, un homosexual de 32 anys, a mans d’uns joves, i ens porten a escena una recreació esfereïdora dels fets, al mateix temps que ens porten una reflexió sobre la posada en escena teatral i quin és, o hauria de ser, el nostre paper com a espectadors. A Ishane Jarfi se’l va veure per última vegada el 22 d’abril de 2012 a la porta d’un bar del centre de la ciutat. Dues setmanes més tard el seu cos, brutalment torturat, apareixia als marges d’un bosc de la zona.

Amb una barreja d’actors professionals i aficionats, el director suís i el seu equip representen aquest crim ocorregut a una ciutat postindustrial en decadència d’on provenen part dels actors reclutats.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 Fotografies de Hubert Amiel

La peça comença amb un càsting on es plantegen qüestions relacionades amb l’ofici d’actor, pots plorar ara?, em pots fer un petó ara?, pots cantar ara?, pots pegar-me ara?, et pots despullar ara?… I amb les dades personals dels candidats, que t’agrada fer?, de què treballes?, estàs casat?, perquè vols ser actor?, quina cançó t’agrada?, perquè t’has presentat a aquest càsting?….

Tot seguit, la peça es transforma en un docudrama i comença el relat dels fets, per acabar mostrant l’assassinat en directe. Tota la peça és una mena de joc que és pregunta per l’origen d’un crim, es pregunta quina part de culpa hi té el col·lectiu que observa impassible la ficció, però que també observa impassible la realitat.

El muntatge mostra una recreació del crim amb testimonis dels pares, de l’exnuvi de la víctima, del vianant que passejava el gos i dels mateixos assassins. Però en tot moment, els actors no deixen de recordar-nos que estan interpretant un paper, que el que veiem és teatre per molt que s’assembli a la realitat de la narració.

Una posada en escena que estableix, des de l’inici, un diàleg entre el vídeo i les interpretacions a escena, en alguns moments els actors gravats en temps real, en altres escenes pregravades que interaccionen amb les interpretacions del moment, com en l’escena de la discoteca o l’esfereïdora escena del cotxe.

Una història de pèrdua i dolor, de veritat i falsedat, de crueltat I terror en que sis actors i actrius parlen del teatre I de la vida, oferint al públic una experiència de teatre democràtic que pren com a punt de partida la mateixa realitat.

Una proposta que ens ha agradat força (la que hem valorat més positivament de les tres que hem vist d’aquest director), malgrat que potser comencem a estar una mica “saturats” d’aquesta forma de teatre documental; la barreja del vídeo amb les interpretacions a escena, ens fan perdre una mica l’essència del teatre, que contràriament i pel que sembla, és el que pretenen reivindicar amb aquesta sèrie d’Histoire du Thèâtre.

Concepte i direcció: Milo Rau 
Text: Milo Rau i la companyia  
Interpretació: Sara de Bosschere, Suzy Cocco, Sébastien Foucault, Fabian Leenders, Johan Leysen, Tom Adjibi 
Traducció: Beth Ibars \ Recerca i dramatúrgia: Eva-Maria Bertschy \Col·laboració en la dramatúrgia: Stefan Bläske, Carmen Hornbostel \ Escenografia i vestuari: Anton Lukas  \ Vídeo: Maxime Jennes, Dimitri Petrovic \ Disseny de la il·luminació: Jurgen Kolb \ Disseny del so i direcció tècnica: Jens Baudisch \ Producció: Mascha Euchner-Martinez, Eva-Karen Tittmann \Càmera: Maxime Jennes, Moritz Von Dungern \ Ajudantia de direccció: Carmen Hornbostel \ Assistència en la dramatúrgia: François Pacco \ Assistència en l’escenografia: Patty Eggerickx \ Coreografia del combat: Cédric Cerbara \ Professora de cant: Murielle Legrand \ Arranjaments musicals: Gil Mortio \ Relacions públiques: Yven Augustin \ Disseny: Nina Wolters \ Equipaments: Tallers del Théâtre National Wallonie-Bruxelles \ Fotografia: Michiel Devijver, Hubert Amiel \ Equip tècnic en gira: Pierre-Olivier Boulant (so i vídeo), Jim Goossens-Bara (càmera)
Idiomes: neerlandés i francés amb sobretitulació en català
Durada: 100 minuts

Quant a Miquel Gascon

Viatgermaníac i Teatraire de Pro, engrescat per gaudir al màxim de les activitats culturals que es realitzen a Barcelona i Catalunya, ja sigui teatre, música, òpera o cinema.
Aquesta entrada s'ha publicat en Teatre i etiquetada amb , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.