PASIONARIA de La Veronal (temp. 17/18 – espectacle nº 367)
… i (temp. 18/19 – espectacle nº 162)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón
Aquest mateix dimarts, Marcos Morau (Ontinyent 1982) director de la companyia “La Veronal“, ens presentava en roda de premsa al Palau de la Virreina, el seu nou espectacle de dansa, PASIONARIA; en aquella RdP, Marcos Morau, ens explicava que han volgut fer una reflexió sobre la idea de progrés que se’ns imposa, i ho fan parlant del present i del nostre futur com a societat.
Aquest espectacle, curiosament i per primera vegada, es va estrenar a Madrid al mes de juny als Teatres del Canal i farà temporada en el Mercat de les Flors al març de l’any vinent.
Malgrat que estàvem molt expectants per veure el resultat, poc ens imaginàvem que la nit d’ahir dijous, veuríem un dels espectacles de dansa més fascinants que hem vist mai, incloent-hi també els que hem vist de qualsevol formació nacional o internacional.
Ahir dijous de nou Festival Grec (el 30é espectacle que hem pogut veure dins del Festival), i de nou asseguts a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure, per veure l’estrena a Barcelona d’aquesta meravella que és PASIONARIA, un títol que arrenca, justament de la manca de passió dels habitants d’un planeta imaginari, que podria ser el nostre en un futur, on els homes i dones que són com els humans, però que ja no experimenten sentiments i es comporten per tant, com si fossin màquines o robots sense sentiments.
La Veronal és una companyia de Barcelona nascuda en 2005, amb un gran èxit arreu del món, i nosaltres en som seguidors d’ençà que els vam conèixer, hem pogut veure “Siena” en 2013, “Vorònia” l’espectacle inaugural del Grec 2015 i “Bologna:Pasolini” a la Fira de Tàrrega 2017.
En aquest nou treball de dansa-teatre, amb assessorament dramatúrgic de Roberto Fratini i Celso Giménez, no hi ha paraula, tan sols alguns sons estranys que no tenen cap significant i l’individualisme i la covardia són els valors que imperen en aquest món imaginari.
La fredor de la tecnologia ha tallat les relacions humanes. La deshumanització de la nostra societat, on les persones defugen el contacte amb els altres, no ens estan convertint a tots plegats en éssers robotitzats?
Ens presenten un futur inquietant, gairebé terrorífic, on l’única esperança, o no?, que s’entreveu, és un bebè que va de ma en ma, com si fos l’única llum entre tanta foscor.
Un món aparentment perfecte, ordenat, antisèptic, però que amaga éssers mancats de sentiments, d’il·lusions, de vida.
Les magnífiques interpretacions que ens han enlluernat pel seu domini del cos i la seva forta presència escènica han estat a càrrec d’Àngela Boix, Jon López, Ariadna Montfort, Núria Navarra, Lorena Nogal, Shay Partush, Marina Rodríguez i Sau Ching Wong.
Una forma de ballar, que ells han batejat com a kova, on veiem gestos desarticulats i espasmòdics que sembla que individualitzin cames i braços de la resta del cos. En alguns moments màscares, pròtesis, i esferes s’incorporen en els seus moviments remarcant encara mes la seva deshumanització, l’absència total d’emocions.
Una inquietant escenografia de Max Glaenzel, amb una escala i un gran finestral des d’on veiem unes magnífiques imatges de Joan Rodon i Esterina Zarrillo amb planetes, estels, fenòmens atmosfèrics, …. Un telèfon que els connecta amb el món exterior?, i una porta de fugida? L’aparent normalitat de la escenografía, contrasta rotundament amb els moviments de les persones que l’habiten, tornant-la encara més inquietant.
Una posada en escena aclaparadora, inquietant, que va prenent un caire cada cop més asfixiant i ens fa preveure un final terrorífic. L’aparició de caixes de cartó que no sabem que contenen, l’embarassada lluminosa, la persona que baixa una vegada i una altra per l’escala, la copula a distància amb uns éssers emmascarats, el nino-bebè, els ballarins que de cop s‘han transformat en monstres amb quatre cames o quatre braços, ….
Sense dubte, la música seleccionada és també un dels encerts indiscutibles de la proposta.
Una proposta que convida a la reflexió, és millor aquest món net i asèptic on tot sembla perfecte, l’ordre s’ha imposat i han desaparegut el dolor i la misèria? O potser aquest món sense passions ha perdut precisament allò que més valorem, la humanitat?
En acabar la representació i encara amb les mans adolorides i vermelles dels nostres aplaudiments entusiastes, va tenir lloc un col·loqui organitzat per “dramatúrgies del debat” d’Agost produccions, que novament va ser totalment fora del que és habitual. En aquest cas es va utilitzar el que ells anomenen “protocol Ontinyent”, que es basa en la inversió del format habitual d’un col·loqui entre el públic i l’artista.
Davant nostre amb el teló del Teatre Lliure baixat, el moderador i el director de “La Veronal”, Marcos Morau. En aquest protocol Marcos Morau havia d’actuar com de públic i ell era el que llançava les preguntes a l’aire; els espectadors que volguéssim podíem contestar les seves preguntes.
Una manera especial de debatre una proposta escènica, que pot ser divertida, però que en aquest cas, nosaltres creiem no va resultar massa efectiva, perquè els molts dubtes que teníem els espectadors no van quedar resolts i en canvi aquesta mena de col·loqui a l’inrevés, va servir perquè la companyia obtingues l’opinió del públic del que aquest creien havien vist i entès. En cap cas el director va confirmar o negar els supòsits dels espectadors.
Us deixo l’àudio del col·loqui …
Idea i direcció artística: Marcos Morau
Coreografia: Marcos Morau en col·laboració amb els intèrprets
Assistent coreografia: Lorena Nogal \ Assessorament artistic i dramatúrgic: Roberto Fratini, Celso Giménez \ Repetidora: Estela Merlos
Intèrprets: Àngela Boix, Ariadna Montfort, Núria Navarra, Lorena Nogal, Shay Partush, Marina Rodríguez, Sau Ching Wong
Escenografía: Max Glaenzel \ Vestuari: Silvia Delagneau \ Confecció del vestuari: M.Carmen Soriano \ Màscares i atrezzo: Gadget i efectos especiales \ Cascs: Ricardo Vergne \ Pròtesis: Martí Doy \ Construcció i confecció de les esferes: Goretti Puente \ Calçat : Natalio Martín \ So: Juan Cristobal Saavedra \ Video: Joan Rodos, Esterina Zarrillo \ Il.luminació i direcció Técnica: Bernat Jansà \ Assistència técnica i efectes especials: David Pascual \ Producció executiva: Juan Manuel Gil Galindo, Cristina Goñi Adot \ Video promocional: Edu Pérez \ Fotografía: Àlex Font
Durada: 75 minuts
===============================
Mercat de les Flors – 16 de març 2019
No acostumem a repetir un espectacle de cap mena, però aquesta vegada no ens hem pogut estar.
Ahir dissabte 16 de març tornem a veure aquest extraordinari espectacle, PASIONARIA de La Veronal i confirmem novament que és de ben segur l’espectacle de dansa més fascinant que han vist els nostres ulls.
Regellint el que vàrem escriure a la ressenya de juliol del 2018, crec que ja hem dit tot el que ens va semblar llavors aquest espectacle i poca cosa podríem afegir ara; pot ser que en aquesta segona visió ens hem fixat més en els detalls i valorem encara més els mitjans tècnics que donen suport a aquesta meravellosa posada en escena, amb un disseny de llums extraordinari i unes projeccions espectaculars darrere del gran finestral.
Evidentment, la coreografia i la dansa que han vist novament els nostres ulls, és el més important de l’espectacle … i com dèiem llavors, aquesta forma de ballar (que ells han batejat com a “kova”), és única en el món de la dansa, amb gestos desarticulats i espasmòdics, que dóna la sensació que individualitzin cames i braços de la resta del cos.
Llarga vida a La Veronal i a aquest prodigi d’espectacle que és PASIONARIA.
