A REASON TO TALK (temp. 17/18 – espectacle nº 365)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
L’estiu de l’any 2009, l’Imma i jo viatjàvem pel nostre conte i tots dos sols a Iran, un país que ens atreia des de feia anys per la seva vessant cultural i per tot el que havíem llegit durant molts anys. Un viatge força llarg d’unes 5 setmanes, que va resultar inoblidable en el bon sentit de la paraula, perquè vàrem poder recórrer amb vehicle i guia privat gairebé tot el país. Des de llavors posseïm uns records inoblidables de tot el que vàrem arribar a veure, però molt especialment de l’amabilitat de la seva gent. Malgrat que la vàrem conèixer com a “turistes”, també vàrem patir en pròpia pell, alguns moments de forta repressió, que no havíem viscut mai en cap lloc del planeta.
Iran, ja forma part d’una petita parcel·la de la nostra vida, perquè la sentim des de llavors una mica nostre; segurament per això intentem llegir i assistir a qualsevol esdeveniment cultural o espectacle que tingui alguna relació amb aquella societat; una societat que era molt avançada abans de la revolució de 1978 i que des de llavors pateix una repressió política i religiosa sense límits.
Aquest va ser el motiu principal del perquè aquesta proposta va ser una de les primeres que vàrem escollir en aquesta edició del Festival Grec.
Ahir dimecres a la Sala Pina Bausch del Mercat de les Flors, vàrem poder veure aquesta A REASON TO TALK (una raó per parlar), el primer espectacle com a creadora de Sachli Gholamalazid, que ha interpretat a Gran Bretanya, els Països Baixos i el Canadà, des de 2013, i que ha obtingut molts premis a Bèlgica.
A reason to talk forma part d’una trilogia de la qual ja existeix també la segona part, “(Not) my paradise”, estrenada el 2016.
Sachli Gholamalazid (1982) és actriu de cinema, teatre i televisió a Bèlgica, d’origen iranià vol parlar de la relació amb la seva mare, i ha creat un muntatge multimèdia per explicar-ho.
Un format que per cert, no ens ha agradat gens, perquè durant tota la representació ha estat la Sala a les fosques i ella d’esquena als espectadors, malgrat que podíem veure el seu rostre a través d’una pantalla; està asseguda davant de dues pantalles que ella controla amb l’ajuda de l’ordinador i d’una taula de mescles.
La peça parla de la seva història personal, la d’una dona que ha viscut entre dues cultures amb idiomes, tradicions i valors molt diferents. Però de fet, en aquesta peça, ella jutja a la seva mare, i li retreu un passat que l’ha fet infeliç. La fa culpable de la seva insatisfacció vital i mentre la mare parla a l’audiovisual contestant les preguntes de la filla, ella sobreescriu a la pantalla: “Mentir s’ha convertit en una forma de supervivència“. Ella no creu a la seva mare, no l’ha cregut mai.
La família va emigrar de l’Iran, fugint de les conseqüències polítiques de la revolució que va enderrocar al Sha, i s’instal·len a Bèlgica. Primer ho van fer la mare i els dos fills, i dos anys més tard el pare. Deduïm que l’exili va ser per raons polítiques i que a Iran no tenien problemes econòmics; els problemes els van tenir inicialment a Bèlgica principalment pel desconeixement de l’idioma i per què havien passat de viure en una societat oriental a una occidental amb costums molt diferents.
La mare continua la seva vida a Bèlgica arrelada en pensament a la seva vida anterior, i no es permet arrelar-se a la nova terra.
En canvi la filla ha volgut, d’ençà que ella recorda, ser com els altres nens de la seva escola, oblidar els seus orígens i sentir-se de la terra on viu (normal !!, ja que de fet ella va arribar a l’edat de 5 anys). Però, malgrat tot, fa culpable la seva mare de no poder-ho fer al 100%. i fins i tot s’avergonyeix d’ella davant de companys, professors, amics, venedors, …. i com ella mateixa diu: “odio la meva mare“.
A l’inici, ella mostra fotografies de la seva infantesa a través de la webcam, per passar a veure després uns petits documentals on ella apareix a la platja, i davant del que havia estat casa seva a l’Iran.
Ella tecleja, incansable, frases que veiem a la pantalla sobretitulats en català, les seves pors, les seves insatisfaccions, els seus neguits …. A la pantalla gran apareix la seva mare, amb la que ella s’encara amb cruesa, despietadament, amb una fredor esfereïdora. Més que una conversa ens trobem amb un interrogatori totalment desagradable i groller, on gairebé mai deixa que la seva mare acabi les seves respostes.
A la conversa ella confronta la seva relació amb la mare, amb la que aquesta havia tingut amb la seva pròpia mare, l’àvia de Sachli. Perquè les complicades relacions entre mare i filla sembla que es van repetint. Preguntes i retrets que mostren la impossible relació de dues persones, en aquest cas, mare i filla.
No li veiem mai la cara directament, sinó projectada en la o les pantalles. Una posada en escena que transmet fredor, molta fredor, malgrat les llàgrimes que de vegades ella deixar anar. Només observem certa tendresa a la seva expressió quan, cap al final del muntatge, apareix la seva àvia en pantalla i intenta, una vegada i una altra, cantar una cançó.
És cert que cap al final ella reconeix que no ha estat justa amb la seva mare i que li agradaria abraçar-la i dir-li que l’estima, però reconeix que la seva duresa interior no li permet.
Pel que hem vist i escoltat nosaltres ens hem posicionat del costat de la mare, una persona que ho fa tot pels seus fills, per aconseguir que visquin lliures, però que no vol abandonar del tot els seus orígens.
I això és el que la seva filla, aparentment, no li perdona.
Si l’autora de l’espectacle ens pretenia convèncer de les seves “raons”, almenys en el nostre cas, li ha sortit el tret per la culata, ja que des de gairebé des de l’inici de la proposta escènica ens hem posat clarament de banda de la mare, l’hem recolzat en tot allò que va fer en el seu dia, … i sobretot hem vist una filla egoista i desagraïda amb la seva mare.
Malgrat que el format no ens ha convençut gens ni mica, sí que el que volia transmetre ha aconseguit atrapar-nos, malgrat que en sentit contrari al que ella pretenia.
Testimoni dur, trist.
Autoria i interpretació: Sachli Gholamalizad
Escenografia i direcció tècnica: Steven Brys, Donald Berlanger \ Concepció sonora: Andrew Claes \ Producció: Mulanga Nkolo \ Producció, gira i distribució: Saskia Liénard \ Fotografia: Lucila Guichon
Espectacle en anglès, neerlandès i iranià amb sobretitulacio en català
Durada: 75 minuts
