– Festival GREC 2018 – Teatre – VANIA (🐌🐌🐌🐌+🐚) – Sala Muntaner – 2018.07.19 (temp. 17/18 – espect. nº 358)

VANIA (temp. 17/18 – espectacle nº 358)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

El passat 27 de juny, Àlex Rigola ens va presentar en roda de premsa, aquesta proposta de VANIA que havia estat estrenada a Temporada Alta i que ara, emmarcat en el Festival Grec, s’està oferint a la Sala Muntaner.

Àlex Rigola proposa una adaptació lliure del clàssic “Oncle Vània” en un projecte per a 4 actors i 60 espectadors a la recerca de l’essència de Txèkhov dins d’una caixa.

Una proposta en què uneix actors i personatges compartint nom, com ja va fer a la seva última adaptació d’aquest autor, IVÀNOV. D’altra banda utilitza com a escenari una gran caixa de fusta tal com també va fer al Grec 2017 amb el seu muntatge WHO IS ME. PASOLINI (per sort ara no hem patit la calor “fora mides” d’aquella proposta).

Oncle Vània és una de les obres cabdals del teatre universal i una de les més representades de Txèkhov (1860-1904), una obra que continua vigent, i en paraules de Rigola, dóna una visió tràgica del món actual.

Els personatges, travessats pel tedi i desorientats, descobreixen que la vida no és com se l’havien imaginat. Un segle després, en uns temps marcats pel desencís, la desil·lusió i la tristesa, el text de Txèkhov ens permet reflexionar sobre la pèrdua de rumb com si fins ara no haguéssim après res. Amb assistència a la dramatúrgia de Lola Blasco l’adaptació de Rigola ens porta al cor dels protagonistes.

VANIA és una adaptació que arriba a l’essència de la peça del dramaturg rus, i ho fa mitjançant el joc. Amb un acostament al màxim de la relació entre l’actor i nosaltres, el públic, buscant trencar les distàncies i compartir els pensaments en lloc de representar-los.

Enganxats a terra, uns paperets grocs, amb una silueta senzilla d’un arbre, ens condueixen a l’entrada de la caixa de sis metres d’ample per vuit de llarg. A dins ja hi són els actors i el director.

Un espai petit, íntim, i una proximitat tal, que difuminen totalment la separació entre l’actor i el personatge.

Els quatre actors Luis Bermejo (aparentment recuperat de l’ensurt de la setmana passada), Gonzalo Cunill, Irene Escolar i Ariadna Gil, sembla que tinguin una conversa entre amics i mentre ens acomodem, juguen amb un globus. Parlen entre ells i amb nosaltres establint una relació de gran complicitat. De mica en mica entren en el seu personatge, i surt a la llum l’enorme solitud, tristor i desesperança de cadascú d’ells, els somriures alegres i el joc ja no hi són.

Els amors no correspostos, la insatisfacció vital, el tedi, i l’egoisme d’un professor que no veiem a escena però que hi és, una presència invisible anecdòticament representat per un dibuix del professor Tornasol d’Hergé, al voltant del qual giren la vida de la resta de persones.

Una proposta que és una autèntica delícia, on dins la caixa de fusta dissenyada per Max Glaenzel, no hi ha lloc per les distraccions i on la nostra atenció es concentra en els quatre actors, les seves mirades, els seus somriures, les seves llàgrimes, el que diuen i el que no diuen. I amb ells, i la constatació de què el futur serà igual que l’avui, i que l’ahir, i que res no pot canviar a les seves vides.

Unes magnífiques interpretacions d’uns actors que són capaços de transmetre emocions i sentiments de manera que sembla fàcil. La seva naturalitat és aclaparadora. El vestuari és també el d’ells mateixos, el mateix que porten quan arriben al teatre.

A Vania / Luis l’ha guiat el deure i només ha viscut per als altres postergant els seus propis anhels. Viu amb la seva neboda Sonia / Irene, que està enamorada del doctor Astrov / Gonzalo. La quotidianitat d’aquests es veu pertorbada amb el retorn del professor, excunyat de Vania / Luis i pare de Sonia / Irene, i la seva actual dona, Elena / Ariadna, una dona considerablement més jove i de gran bellesa.

El muntatge està doncs centrat en sol quatre dels nou personatges de l’obra original, sobre els quals, en opinió de Rigola, recau tot el pes de la desil·lusió del text: Un neteja de costumbrisme d’època i de geografia el text de Txèkhov, escrit fa més de 130 anys, i ens queda una peça absolutament contemporània, molt més demolidora que altres obres contemporànies escrites avui.

Una proposta absolutament imprescindible, una joia.

Això si, per gaudir-la has de passar pel “calvari” de la incomoditat de les grades que han condicionat dins de la caixa … els nostres ronyons també ho recordaran per molt de temps.

Autoria: versió lliure de l’obra d’Anton P. Txèkhov
Direcció i adaptació: Àlex Rigola
Assiténcia a la dramatúrgia: Lola Blasco
Interpretació: Luis Bermejo, Gonzalo Cunill, Irene Escolar, Ariadna Gil
Canço “penando”: Gonzalo Cunill
Escenografía: Max Glaentzel \ Ajudantía de direcció: Alba Pujol \ Assistència de direcció: Lucía Díaz-Tejeiro \ Producció executiva: Jordi Puig, Kai \ Distribució: Focus
Idioma: castellà – Durada: 70 minuts

Quant a Miquel Gascon

Viatgermaníac i Teatraire de Pro, engrescat per gaudir al màxim de les activitats culturals que es realitzen a Barcelona i Catalunya, ja sigui teatre, música, òpera o cinema.
Aquesta entrada s'ha publicat en Teatre i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.