GRITO PELAO-ROCIO MOLINA (temp. 17/18 – espectacle nº 357)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Dimarts d’aquesta mateixa setmana va tenir lloc la roda de premsa de presentació d’aquest espectacle del Festival Grec, GRITO PELAO, de la companyia Rocío Molina amb Sílvia Pérez Cruz. Una roda de premsa accidentada que va començar amb retard perquè elles tornaven d’Avinyó i sembla que l’avió no va arribar quan tocava; malauradament la Sílvia es va trobar indisposada, i va excusar la seva presencia.
Com fem habitualment, us deixem l’àudio de la roda de premsa.
Aquest espectacle va ser estrenat al Festival d’Avinyó el passat dia 6 de juliol.
____________________
GRITO PELAO és una reflexió sobre la maternitat amb tres dones a escena i una quarta en camí. Carlos Marquerie ha fet una dramatúrgia orientada a destacar el profund desig de ser mare de la bailaora, Rocío Molina. Ella ha decidit tenir un fill, sola, perquè en aquest moment de la seva vida no té parella i ha decidit fer-ho amb inseminació artificial.
Ho desitjava des de fa molt de temps, ens parla de fins a cinc anys i creia que aquest desig incomplert feia que fins i tot artísticament aquest fet li impedia desenvolupar-se com ella desitjava. Ho ha aconseguit i per sort ara ja està embarassada de 18 setmanes; a partir d’aquest desig ha construït una coreografia, que sembla escrita des de les entranyes, malgrat que aquesta proposta la va començar a treballar molt abans del seu embaràs.
Des del començament ja sabem que no hem vingut a veure un espectacle com el que ens té acostumats la Rocío Molina, bailaora, a la que hem vist treballar a “Caída del cielo” o “Impulso” al Mercat de les Flors, ja que en aquesta proposta transforma el seu cos i la seva manera de ballar buscant, des de la quietud, una saviesa lligada al seu desig de ser mare, una recerca que uneix la vida i l’art, el ball i la pròpia identitat.
En aquesta proposta l’acompanya Silvia Pérez Cruz, amb una tria de cançons entre les quals dues especialment compostes per a l’espectacle amb lletres lorquianes. Amb elles dues comparteix escena Lola Cruz, la mare de Rocío.
Lola es la madre de Rocío, Silvia es madre y Rocío lo desea ser.
Dos miralls que es reflecteixen l’un en l’altre i una mare. Grito pelao és l’oportunitat de veure dos animals escènics en acció. Però no es tracta només de venir a veure ballar una de les grans del flamenc, Rocío Molina, ni d’escoltar una veu capaç d’emocionar els més escèptics, la de la Sílvia Pérez Cruz. Ni tan sols de gaudir de la cohabitació escènica entre dos talents excepcionals. Aquesta vegada, Molina Cruz i Pérez Cruz, lligades per una complicitat atàvica, han decidit desprendre’s de les seguretats i endinsar-se en un espai desconegut que les atreu sense remei.
Estan acompanyades per quatre músics, Eduardo Trasierra a la guitarra i responsable de la composició flamenca, Carlos Monfort al violí, José Manuel Ramos (Oruco), compàs i Carlos Gárate a la part electrònica.
GRITO PELAO és un espectacle diferent creat com a excusa per explicar el gest lliure d’una maternitat buscada i ho relacionen amb generacions passades. L’experiència irrepetible de ser mare reiterativament manifestada al llarg de l’espectacle. Hem de reconèixer però, que no hem acabat de connectar amb l’espectacle, que ens ha decebut molt i se’ns ha fet avorrit fins al punt de desitjar que arribes a la seva fi el més aviat possible, per poder escapar escales amunt del teatre Grec.
Malgrat que les artistes i els músics són de reconeguda trajectòria, l’espectacle ens ha semblat innecessàriament llarg i reiteratiu fins al punt de l’avorriment i ha portat a l’esgotament físic al públic, que hem passat mitja nit buscant la postura perquè tot “passi millor”.
Creiem que són dues artistes excel·lents, però han allargat i han dotat d’una gran lentitud molts dels números provocant la nostra desconnexió. Per cert, no hem acabat d’entendre el sentit de la barba de Rocío en una part de l’espectacle.
Així i tot, també hem de reconèixer que la posada en escena ha estat el millor de l’espectacle, amb unes projeccions espectaculars sobre el terra i la paret de pedra del Teatre Grec, realitzades per David Benito, una il·luminació perfecta de Carlos Marquerie …. i que l’escena de la petita piscina on se submergeix Rocío completament nua, és d’una bellesa i sensibilitat fora mides…. però malauradament a aquestes alçades de la pel·lícula, feia temps que nosaltres havíem desconnectat. Llàstima !!!
Idea original: Rocío Molina
Direcció artística: Carlos Marquerie, Rocío Molina, Sílvia Pérez Cruz
Dramatúrgia: Carlos Marquerie – Coreografia: Rocío Molina Cruz
Composició musical: Sílvia Pérez Cruz, Eduardo Trassierra
Repartiment: Rocío Molina Cruz, Sílvia Pérez Cruz, Lola Cruz
Ajudant de direcció: Elena Córdoba \ Direcció tècnica: Antonio Serrano \ Il·luminació: Carlos Marquerie \ So: Carlos Gárate, Juan Casanovas, Javier Álvarez \ Vestuari: Cecilia Molano, Esmeralda Dias, Emilia Ecay \ Fotografia: Pablo Guidali
Producció: Danza Molina, Magdalena Escoriza – Producció executiva: Loïc Bastos
Idioma: Castellà – Durada: 120 minuts
Hola,
Grito Pelao ens va agradar, però passaríem les estisores. Dues grans professionals que hi ha moments s´obliden que estan actuant, i tot i la proximitat del tema, la maternitat, la dona, fa que una es sinceri massa. .
Bons músics i bonica escenografia.
En principi la revista del Grec deia 90 minuts de durada, i hauria anat bé.
Aquesta vegada Imma, no coincidim gens ni mica
Dels 24 espectacles que hem vist fins ara en aquesta edició del Festival Grec, aquest espectacle és un dels 2 més fluixets, segons el nostre punt de vista. A banda del joc de llums i projeccions que em van semblar magnífiques, la resta … dramatúrgia, ball flamenc, cançons, coreografia escènica, tots ells, incloent-hi a la cantant Sílvia Pérez Cruz (que fins ara ens havia agradat), TOTS repeteixo, ens va decebre molt, moltíssim.
Com veus, no sempre podem estar d’acord en les nostres sensibilitats artístiques.