UNA GOSSA EN UN DESCAMPAT (temp. 17/18 – espectacle nº 333)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Després de “Tortugues: la desacceleració de les partícules” (2014) i “L’home sense veu”(2016), Clàudia Cedó, autora resident de la Sala Beckett la temporada 2017/18, ens presenta “Una gossa en un descampat”, una peça que dirigeix Sergi Belbel.
En paral·lel, a través del seu projecte Escenaris especials, la Clàudia Cedó, s’ha endinsat en el teatre comunitari i ha utilitzat l’escena (i la seva llicenciatura en Psicologia) com a eina d’integració social, implicant persones amb discapacitat mental en la creació escènica.
UNA GOSSA EN UN DESCAMPAT era una de les propostes del Festival Grec que teníem més ganes de veure, després d’haver escoltat a la seva autora, a la roda de premsa, on ens explicava que l’origen de la peça passava, justament, per una dolorosa experiència personal.
L’avortament no desitjat, la mort perinatal, decidir la mort d’un nadó amb greus problemes de supervivència, són temes tabú dels quals no es vol parlar. I, ara, amb aquesta proposta, la Clàudia Cedó ens explica la seva vivència: “Estava embarassada de cinc mesos quan vaig perdre el meu fill. L’embaràs se’ns va complicar i vam haver de prendre una decisió difícil, la de l’avortament, ja que jo estava en risc. Vaig haver de passar pel dilema, per les hormones, pels canvis de plans… I per un part. Jo no ho sabia, però amb cinc mesos es fa així”.
Un text punyent, colpidor, que parla de trobar sentit a les coses que colpegen, que ens fan mal, una experiència dura, una decisió difícil, una pèrdua que no ha avisat de la seva arribada … moments no desitjats però que no podem obviar, que hem d’enfrontar.
Tots tenim el nostre descampat. Un indret àrid que hem hagut de travessar en algun moment de la nostra vida.
Una obra absolutament personal, on vivim a través dels actors totes les pors, tots els dubtes, tota la dificultat i el dolor d’una decisió dura i irreversible.
La protagonista de l’obra, alter ego de la Claudia Cedó, és la Júlia, compta amb dues cares a escena: ella (Júlia 1) i la seva consciència (Júlia 2). Els dos papers son interpretats per les actrius Vicky Luengo (els dies imparells) i Maria Rodríguez (els dies parells), que s’intercanviaran els dos rols en dies intercalats.
Nosaltres hem anat en un dia imparell. Les dues Júlias estan absolutament compenetrades i ens han ofert unes interpretacions magnífiques dotades d’una gran sensibilitat.
La Júlia està en un descampat ple de deixalles, i no veu més enllà de la brutícia i la foscor que ho envolta tot. L’altra Júlia, que només veu ella, intenta que miri més enllà del que veu, que busqui en la seva memòria els records que han quedat amagats i que cal extreure a la llum per poder continuar vivint. I per això cal que faci un esforç, que recordi, perquè cal il·luminar les ombres i deixin de fer por.
Ens han comentat que la perspectiva de l’obra canvia en funció de quina de les dues Júlies és una o l’altra, els personatges són els mateixos però no la forma d’abordar-los. Nosaltres, per qüestió d’agenda ens quedarem amb el que hem vist avui, malgrat que ens agradaria molt veure l’altra versió.
La resta del repartiment són en Pep Ambròs, en Pau, el company de la Júlia, l’Anna Barrachina, la Queralt Casasayas i en Xavi Ricart que interpreten més d’un paper cadascú, per donar vida a totes les persones que es mouen al voltant de la Júlia, al mateix temps que es creen històries paral·leles. Unes interpretacions molt acurades i sòbries que eviten l’excés de dramatisme en algunes de les escenes que estem veient.
La Júlia i en Pau esperen un nen. Ella està de cinc mesos quan l’embaràs es complica. Arriben a l’hospital esperant que els diguin que el mal de panxa és normal, però se’ls queden ingressats. En una setmana hauran de fer-se a la idea que perden el seu fill. Passaran per moments difícils, intensos, feliços, dramàtics i còmics, tot alhora, tot un garbuix.
“Una gossa en un descampat” explica la història de superació d’aquesta parella que, com tantes d’altres, haurà d’enfrontar-se al fet de parir una criatura morta. Aprendre alguna cosa de tot això. Plantar cara al monstre de les pròpies pors. Descobrir que tens uns recursos amagats en un racó del teu soterrani que surten quan els necessites, quan els invoques.
Una escenografia, de Max Glaenzel, espectacular, amb grades a 4 bandes envoltant la sorra del descampat, l’espai simbòlic on transcorre l’acció. Aquesta proximitat dóna més força a l’obra, i queda perfectament amarat amb la magnífica il·luminació de Kiko Planas i l’espai sonor de la mà de Jordi Bonet.
La magnífica direcció de Sergi Belbel aconsegueix emocionar i crear màgia. Aconsegueix transmetre l’optimisme i l’esperança que l’autora ha volgut expressar “Per a mi, ha estat un crit a la vida, una manera de rendir homenatge a aquesta criatura que no ha pogut tenir la vida que jo li havia imaginat. La meva manera d’explicar el que vaig sentir, de compartir-ho, i d’adonar-me del mateix que la protagonista descobreix a l’obra: que fins i tot les ombres més obscures no fan tanta por quan se les il·lumina“.
Una gossa en un descampat, a la Sala Beckett, ens parla de la mort, quan el que esperem és la vida.
Absolutament imperdible !!!
Autoría: Clàudia Cedó
Direcció: Sergi Belbel
Intèrprets: Pep Ambrós, Anna Barrachina, Queralt Casasayas, Vicky Luengo, Xavi Ricart i Maria Rodríguez
Escenografía: Max Glaenzel \ Espai sonor: Jordi Bonet \ Il.luminació: Kiko Planas \ Vestuari: Mercè Paloma \ Caracterització: Coral Peña \ Fotografía promocional: Kiku Piñol \ Video promocional: Raquel Barrera \ Assistència de so: Iker Rañé \ Ajudant de direcció: Antonio Calvo \ Ajudant d’escenografía i regidoria: Marta Geòrgia \ Estudiant en pràctiques: Madelaine Lopez
Producció: Sala Beckett i Grec Festival de Barcelona 2018
Idioma: català – Durada: 1h 30 min.
