RdP – UNA GOSSA EN UN DESCAMPAT – (temp. 17/18 – RdP nº 102)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Miquel Gascón –
Segona Roda de premsa del passat dilluns; de La Seca a la Sala Beckett, on es presentava UNA GOSSA EN UN DESCAMPAT de Clàudia Cedó i dirigit per Sergi Belbel.
Toni Casares, director artístic de la Beckett, comença la RdP afirmant que un cop ha pogut veure els assajos, creu que “és precisament això el que ha de fer la Sala Beckett“.
Clàudia Cedó, l’autora, actualment és resident de la Sala Beckett i quan ja estava treballant en aquest projecte i el tenia força avançat, un esdeveniment important i tràgic a la seva vida li va fer replantejar el projecte des de zero i començar de nou per intentar explicar el “descampat” psicològic que va d’haver de passar en aquestes circumstàncies totalment inesperades.
Claudia Cedó ens ho explica en el dossier de premsa, d’aquesta manera:
Estava embarassada de cinc mesos quan vaig perdre el meu fill. L’embaràs se’ns va complicar i vam haver de prendre una decisió difícil, la de l’avortament, ja que jo estava en risc. Vaig haver de passar pel dilema, per les hormones, pels canvis de plans… I per un part. Jo no ho sabia, però amb cinc mesos es fa així. La psicòloga de l’hospital (Ara li agraeixo molt!) ens va explicar que és el millor, que parir la criatura i veure-la t’ajuda a tancar el cicle. Jo vaig pensar “Que dur! No ho podré fer!”, per a mi era la pitjor de les pors: veure el petit, que naixeria sense vida.
L’experiència va ser molt intensa, la més intensa que he viscut mai. Vaig estar una setmana ingressada. Vaig passar molta por imaginant el que viuria, imaginant el descampat per on hauria de passar. Temia explotar de dolor en el moment en què veiés el meu fill. Però no va ser així. Vaig passar per moments difícils, sí; però també per moments en què t’uneixes amb els teus o coneixes una part de tu que no sabies que existia. I al final de tot, va ser mirant el petit nadó mort, que aguantava la infermera davant meu, que vaig comprendre que m’havia equivocat, tenint-li por a aquell moment. El petit contenia tota la bellesa del món. Va ser el moment més bonic i delicat que he viscut mai.
L’avortament no desitjat, és un tema tabú del que no es vol parlar, malgrat que és més habitual del que sembla i està present en una gran majoria de cases de la nostra societat. Clàudia precisament per trencar amb aquest tabú ha volgut explicar la seva experiència, en la proposta teatral en la que estava treballant. Dins del marc del Festival Grec 2018, presenta aquesta obra molt personal que gira al voltant de la mort perinatal.
La companyia assaja a la Sala Beckett des del mes de maig per explicar la història de la Júlia, una dona jove que haurà d’enfrontar les seves pitjors pors quan ingressa a l’hospital i l’informen que el seu embaràs no va bé. Cedó parla de com encarar-nos a les situacions difícils de la vida, com podem donar sentit als nostres descampats, com posar llum a les parts més fosques que hi ha dins nostre.
L’autora afirma que: “Per a mi, ha estat un crit a la vida, una manera de rendir homenatge a aquesta criatura que no ha pogut tenir la vida que jo li havia imaginat. La meva manera d’explicar el que vaig sentir, de compartir-ho, i d’adonar-me del mateix que la protagonista descobreix a l’obra: que fins i tot les ombres més obscures no fan tanta por quan se les il·lumina“.
Sergi Belbel, comenta que en llegir la segona escena de les 18, va decidir acceptar la direcció sense dubtar-ho ni un minut, i tot seguit va començar a pensar qui serien els actors que escolliria per protagonitzar aquesta història colpidora.
La protagonista de l’obra, alter ego de Cedó, és la Júlia, compta amb dues cares a escena: ella (Júlia 1) i la seva consciència (Júlia 2). Els dos papers seran interpretats per les actrius Vicky Luengo i Maria Rodríguez, que s’intercanviaran els dos rols en dies intercalats.
La resta dels actors són: Pep Ambròs (interpreta el paper de pare), Anna Barrachina que interpreta fins a 6 personatges diferents, Queralt Casasayas, i Xavi Ricart que entre els dos acaben d’interpretar un munt de papers. Agraeixen a l’autora l’oportunitat d’haver pogut conèixer als personatges reals de la història.
Una proposta pensada per tenir el públic a 4 bandes, per donar la sensació a la majoria d’espectadors el poder trepitjar la mateixa sorra del descampat, l’espai simbòlic on transcorre l’acció.
Segons Belbel, creu que la Clàudia ens ha creat un “Hamlet” femení.
La proposta es va estrenar dilluns passat (el mateix dia de la RdP) i es podrà veure a la Sala Beckett fins al 29 de juliol.
Us deixo l’àudio del que es va dir a la presentació …
