BELLESA BELLESA, Un cabaret deformat (temp. 17/18 – espec. nº 280)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Els que ens coneixeu una mica, sabeu que a més a més d’acudir als Teatres més coneguts, intentem donar suport a totes les iniciatives d’arts escèniques protagonitzades per gent jove; intentem anar a veure les seves propostes artístiques, si aquests ens conviden a fer-ho, perquè saben perfectament que sempre, sempre deixem  escrita la nostra opinió en aquest espai.

Malauradament no sempre connectem amb els espectacles als que assistim i aquest ha estat un clar exemple. Havíem vist treballar a alguns dels joves que protagonitzen ara aquesta proposta de BELLESA, BELLESA, Un cabaret deformat  …i l’última vegada molt recentment al Teatre Eòlia, on segurament han cursat estudis…. i hem de reconèixer que llavors el seu treball ens havia agradat força; també coneixíem que aquesta companyia (Fac-òf) havia fet residència a la Sala Ivanow, la qual cosa ens donava una garantia d’un bon treball de creació.

This slideshow requires JavaScript.

Ahir a la nit, ens vam asseure a primera fila de la Sala d’abaix del Teatreneu, a Gràcia, completament oberts al que ens volien proposar i més pensant en el subtítol d'”Un cabaret deformat”.

Tot i que l’espectacle té un inici força impactant, on les cinc actrius i un actor desfilen nus o gairebé, davant nostre, en el que sembla un concurs de bellesa, de seguida es converteix en un seguit de petites escenes amb un fil conductor que intenta criticar els paràmetres que transmet la societat de consum, perquè les seguim fil per randa, per tal d’aconseguir un cos el més acceptable possible per poder “lligar” ràpidament i quantes més vegades millor.

Dubto durant hores quina roba posar-me
Vaig cada mes a la perruqueria
Vaig al gym a tonificar-me
Cada nit em poso crema per assecar els granets
Tinc molt clar quin és el meu perfil bo
Em depilo quan hi ha lluna nova
No menjo hidrats de carboni a la nit
Sé com dissimular els meus defectes
Em blanquejo les dents per somriure amb calma
Sé perfectament quina part de mi operaria
M’agrada el meu cos, i li vull treure profit.

Entenem que han treballat plegats en el que vol ser una creació col·lectiva, amb tota la il·lusió del món, intentant fer riure als espectadors, amb esquetxos curts i que abasten diferents temes relacionats amb el culte al cos, però creiem que els manca la figura d’un dramaturg que doni al seu conjunt la coherència per convertir-se en un espectacle que pagui la pena veure…. i sobretot es nota especialment la falta d’una direcció per obtenir una visió exterior i uns bons resultats.

This slideshow requires JavaScript.

Sabem que es tracta d’un espectacle de petit format i que no compta amb mitjans econòmics. Però també creiem que no basta amb la il·lusió dels seus protagonistes i les seves compromeses interpretacions, per aixecar un bon espectacle.

Les transicions entre escena i escena, per posar un exemple, es podrien millorar molt, i sobretot disminuir-les perquè són excessives i trenquen la narració; tampoc caldria deixar a les fosques la Sala tantes i tantes vegades.

Però el principal problema que veiem en aquest treball, és la manca de coherència del discurs del conjunt dels esquetxos, en voler fer riure amb situacions on la dona es veu abocada a fer determinats actes inversemblants per estar més “bella” (pixats de la parella a la cara, baves de cargol, veure aigua amb unes gotetes de Fairy, entre moltes altres) i a la vegada voler fer una crítica seriosa de les actituds masclistes de la societat, principalment vers al sexe femení, però també vers els homes sospitosament massa sensibles.

Creiem que el resultat obtingut, ha estat un espectacle profundament “masclista”, quan estem segurs que el que pretenien era tot just el contrari.

Tampoc entenem que pinta dins d’aquest espectacle, l’escena on les cinc actrius, ens volen donar una classe magistral de com els homes les hem de fer el cunnilingus … com hem de xuclar, fregar, llepar amb la boca o amb la llengua, la vulva, la vagina i el clítoris, …. ni tampoc l’escena on l’actor explica com s’ha de fer una bona “mamada”.

No ho trobem simplement coherent dins d’aquest l’espectacle i en cap cas ens escandalitza, perquè possiblement per més edat podem tenir més experiència en aquestes pràctiques sexuals. Simplement el veiem com un afegitó innecessari a l’espectacle, per voler donar una pàtina de “modernitat” al tema més vell del món.

Com veieu, aquesta vegada no hem connectat gairebé gens amb la proposta, malgrat que valorem molt positivament el treball d’interpretació dels sis actors.

Sap greu haver d’opinar negativament d’un treball artístic, en el que s’han posat moltes il·lusions i un immens treball; podríem no escriure la nostra valoració o fins i tot falsejar-la, però preferim dir sempre el que pensem. Sabem també que la nostra opinió és simplement una més i que no te perquè ser la més vàlida.

Dramatúrgia:  creació col·lectiva cia Fac-òF

Direcció: cia Fac-òF

Repartiment: Marc Arias – Julia Calzada – Joana Castellano – Meritxell Díaz – Paula Segura – Neus Soler

Il·luminació:  Miquel Llull i Claudia Asensio

Idioma: Català – Durada: 75 minuts