– Teatre/Dansa – SAMBA (🐌🐌🐌) – Sala Hiroshima – 2018.04.14 (temp. 17/18

SAMBA (temp. 17/18 – espec. nº 254)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

La Sala Hiroshima va programar el passat cap de setmana dues representacions d’aquesta nova creació del coreògraf brasiler Reinaldo Ribero.

Una peça que parteix del Carnaval de Rio de Janeiro, un dels espectacles a l’aire lliure més gran del món, i acaba oferint un autoretrat de l’artista.

Reinaldo Ribero és ballarí i coreògraf nascut a Rio de Janeiro.

És cofundador del col·lectiu Lamajara, del que nosaltres vam poder veure la seva proposta DISPOSITIVO LABRANZA dins del marc del Sismògraf d’Olot 2017.

Després de viure una temporada a Buenos Aires, on es va formar en dansa contemporània, actualment te la seva residencia a Mataró. A Barcelona va formar part de la companyia Transit Dansa de Maria Rovira.

SAMBA qüestiona el gènere i el culte al cos analitzant els rols socials que es trenquen durant les festes del Carnaval.

SAMBA volia jugar amb l’imaginari col·lectiu i el paral·lelisme d’una festa liberal i plena de contradiccions, impulsada, sense voler-ho, per l’església. Un treball que parteix del carnaval de Río per a abordar altres temes universals.

Brasil, interpretat en l’imaginari popular com un paradís tropical, festiu però violent, el carnaval oblida durant cent hores tots els prejudicis patents la resta de l’any, i és llançat al carrer sense discriminació sexual o de classe. Dies de bogeria davant el “comiat de la carn” – origen de la paraula carnaval.

El carnaval brasiler, democratitza, d’alguna manera i només durant quatre dies, una de les societats més desiguals del món.

Però com manifesta el mateix Reinaldo Ribero, en el camí d’investigació, SAMBA es va convertir en una peça molt personal, una reflexió sobre el vincle emocional i la separació espai-temps d’ell mateix amb el carnaval.

“Algunas veces las personas necesitan irse muy lejos de casa para poder comprender sus raíces. Para enamorarse de nuevo de lo que, por cercano, siempre ha mirado con indiferencia. Para tener el deseo de mezclarse, enfrentarse a aquello que siempre ha estado a su alrededor.” Hector Tizón.

Una proposta que ha anat guanyant en intensitat narrativa, oferint una primera part plàsticament molt bella on el vestuari, la il·luminació i la música juguen un paper fantàstic. La peça evoluciona cap a una segona part on l’artista interacciona amb el públic i ens fa participes de les seves reflexions més personals.

This slideshow requires JavaScript.