BULL (temp. 17/18 – espec. nº 233)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Quan vam anar a la roda de premsa, ja intuíem que seria una obra dura, però potser no esperàvem que ho fos tant. Una proposta fantàstica, però dura, colpidora i brutal.

Un text escrit per Mike Bartlett, amb traducció d’Ariadna Nadal i que la productora Sixto Paz ha portat a La Villarroel.

BULL, està dirigida per Pau Roca i interpretada per David Bagés, Joan Carreras, Marc Rodríguez i Mar Ulldemolins.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

L’autor de la proposta, Mike Bartlett, impactat per una cursa de braus, en veure el desequilibri entre l’animal i els homes que l’havien de matar, en veure la sang, i en veure al públic exaltat davant aquesta salvatjada, va pensar a escriure un text que fos una analogia entre el món animal i el món “humà”. Fent un símil amb una cursa de braus on tots sabem que el toro ha de morir, després de ser perseguit, repicat amb banderilles i torejat, ens parla d’un linxament en l’àmbit laboral.

Tres companys de feina. Dos únics llocs de treball …. a un d’ells l’han de fer fora. Durant la crisi econòmica, moltes empreses es veuen amb la necessitat de reduir plantilla. Un sacrifici per salvar l’espècie de l’extinció. Un dels tres haurà de marxar. Fins on som capaços d’arribar per protegir la nostra feina?

L’escenografia simula una plaça de braus, i els espectadors assistim a una lluita desigual, on observem, impassibles, l’abús entre companys davant una situació de competència extrema.

Tres treballadors esperen el seu cap (David Bagés) que ha de decidir quin d’ells serà acomiadat.

Un dels treballadors, en Thomas (Marc Rodríguez) és torejat i “desbudellat” pels seus companys Isabel i Tony (Mar Ulldemolins i Joan Carreres) amb un grau de crueltat i cinisme realment impressionant. Volen que abandoni voluntàriament la lluita per conservar el lloc de treball, però ell està convençut que fa les coses ben fetes.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Ens posa davant nostre un exemple de la competitivitat exagerada i cruel que es plantegen a les grans, o no tan grans, companyies.

Una posada en escena que no esquiva la incomoditat, sinó que ens enfronta a una situació que ens obliga a reflexionar sobre el paper que cadascun de nosaltres adopta socialment respecte als altres.

En certa manera, tots i cadascun de nosaltres ens sentim identificats amb el botxí o la víctima en situacions o moments que personalment hem viscut en les nostres vides laborals: informació que no arriba, reunions on no som convidats, canvis sobtats d’horaris o de continguts, difusió de rumors, objectius no explícits, ….

A on pot arribar l’ambició de les persones?

Perquè sempre és el més dèbil qui ha de patir l’assetjament?

Perquè cal jugar brut i humiliar a l’altre?, i…

Perquè, nosaltres, els que no participem però ho veiem, no ho denunciem?

Tal com comenta Pau Roca en el programa de mà, en el nostre dia a dia tendim a torejar o a ser torejats? Fins o estem disposats a arribar per assolir els nostres objectius? I fins on ho estem per permetre que els altres assoleixin els seus?

Un plantejament i posada en escena molt “bèstia”, però no per això, menys real; el detall de la presència del color vermell en els “guanyadors”, el vestit d’ella, el mocador del Tony i la corbata del cap, i unes interpretacions creïbles que van des de l’arrogància del cap, la fatxenderia de la Isabel, el cinisme de depredador del Tony i la incapacitat de reacció del Thomas que dibuixa perfectament el prototip del perdedor.

Una proposta que acaba, com ja preveiem des d’un principi amb el toro a terra, abatut, mentre els vencedors marxen orgullosos per la feina feta. Brutal.

A mi, a en Miquel, particularment m’ha impactat i molt aquesta proposta, perquè l’he viscut en pròpia pell, he estat en la pell del “toro”… i per tant puc assegurar que la proposta escènica reflecteix molt acuradament el comportament d’algunes “persones” menyspreables en el món laboral, que per tal de salvar la seva pell són capaços d’enfonsar als seus propis companys.

Després de treballar 48 anys a la mateixa empresa, la meitat d’ells com informàtic en una empresa d’assegurances, els darrers tres anys vaig patir d’un cruel assajament laboral per part de tres companys i dono fe de què el que reflecteix aquesta proposta escènica és una fotografia fidedigna del que passa al món de l’empresa, i més sovint del que sembla.

Els meus assetjadors tenen noms reals i no són pas personatges de ficció, inventats per representar una comèdia; ells saben perfectament qui són, perquè en cap moment ho he amagat davant dels meus antics companys de feina…. i també públicament en aquest espai.

Espero que algun dia tastin alguna cosa similar, per petita que sigui, en la seva pròpia pell, per tal que almenys s’adonin del mal que han provocat. Per sort, no van poder amb mi, i encara vaig poder arribar a la meva edat de jubilació sense problemes.

Us ben asseguro que el dramaturg Mike Bartlett, ha estat inclús massa benigne descrivint aquests maleits personatges.

Autor: Mike Bartlett
Traducció: Adriana Nadal
Direcció: Pau Roca
Ajudant de direcció: Victòria Pagès

Intèrprets: Joan Carreras, David Bagés, Marc Rodríguez i Mar Ulldemolins

Disseny d’escenografia: Paula Bosch \ Ajudant d’escenografia: Sebas Brossa \Construcció d’escenografia: Taller Jorba-Miró \ Col·laboració màquina d’aigua: Aquajet \Disseny d’Il·luminació: Guillem Gelabert \Disseny de vestuari: Laura Garcia \Disseny de so: Txume Viader \Cap tècnic del teatre: Jaume Freixas \ Coreografia de moviment: Isaac Morera
\ Disseny graphic: Edu Buch \ Fotografia: Kiku Piñol\ Producció i comunicació: Adriana Nadal \ Màrqueting: David Costa, Maria Antolin i Publispec \ Premsa: Anna Casasayas i Clara M. Clavell \ Ajudant Producció: Jan Vilanova i Gerard Belenes

Una producció de Sixto Paz i La Villarroel

Idioma: català – Durada: 60 minuts