– Voltar per la Literatura – HOTEL LUTECIA (🐌🐌🐌🐌) d’Empar Fernandez – 2018.03.18 – (temp. 17/18

HOTEL LUTECIA d’Empar Fernandez- (temp. 17/18 – llibre nº 027)

Per Imma Barba –

No havia llegit res d’aquesta autora, coneguda per les seves novel·les del gènere negre, i l’he llegida amb aquesta obra de caràcter històric. Una novel·la que es passeja pels anys més durs del segle XX, una història de segones oportunitats.

I he de dir que és una autora a la que continuaré llegint.

L’Hotel Lutetia de París, és un luxós hotel Art decó situat entre la Torre Eiffel i el Parc de Luxemburg, actualment en procés de remodelació, que durant la segona Guerra Mundial va ser seu de l’estat major de l’Alemanya nazi. Un cop acabada la guerra va ser centre d’acollida de supervivents dels camps de concentració, com el protagonista de la novel·la Andreu Ribera.

El llibre contempla dues etapes clarament diferenciades:

Abril del 1945. Andreu Ribera és alliberat del camp de concentració de Dachau i és traslladat a París. A l’Hotel Lutecia buscarà desesperadament informació sobre la seva dona Rosa de la qual no sap res des de la guerra. Més tard l’Andreu viatjarà a la Provença per iniciar una nova vida.

Juliol del 1969. André, fill d’Andreu, viatjarà fins a Barcelona per buscar les arrels de la seva família en el Poble Sec i també respostes. Allí coneixerà al seu avi i descobrirà els secrets de la família Ribera.

Un llibre que ens parla d’una horrible realitat, que va existir i de com aquestes vivències van marcar la vida de les persones deixant empremta per sempre. Andreu queda marcat per l’impossibilitat d’oblidar i el fred als peus. L’escriptora ens transmet l’angoixa del protagonista, els seus malsons, la seva incapacitat de gaudir, el seu sentiment de culpa i tot, sense necessitar d’explicitar l’horror viscut en els camps d’extermini.

Segons comenta la mateixa autora, volia mostrar com la vida d’algunes persones es veu atropellada per la Història. Famílies senceres resulten marcades per les guerres, separades, aniquilades, destrossades.

I d’altra banda l’autora volia parlar del tema de les anomenades famílies d’adopció, persones que sense estar unides per llaços de sang, es fan costat a i s’ajuden com si ho fossin.

Una prosa senzilla, directa i dolça, quasi poètica, malgrat la duresa del que ens explica, una novel·la de sentiments i emocions que et fa identificar amb el dolor i l’esgarro interior del protagonista que es veu incapaç de continuar vivint sense l’ajut dels altres.

Un llibre que m’ha encantat i ha deixat darrere seu …. “Y un familiar y persistente olor a lavanda”.

Empar Fernández (Barcelona, 1962), llicenciada en Història i Psicologia clínica, alterna la docència (professora d’història catalana) amb l’escriptura, tant de ficció com de no ficció. Resideix a Cornellà.

Col·labora ocasionalment en premsa, com a columnista, i com a guionista en la producció de documentals històrics. La seva trajectòria literària va començar l’any 2000 amb la publicació de la seva primera novel·la “Horacio en la memòria”.

En 2004 comença la seva col·laboració literària amb Pablo Bonell Goytisolo publicant conjuntament llibres com “Cienfuegos, 17 de agosto” (2004), la trilogia del subinspector Escalona (2006-2007-2009) o “La mirada infinita” (2014).

Posteriorment ha publicat “La mujer que no bajó del avión” (2014), “La última llamada” (2015), “Maldita verdad” (2016) i recentment “Irina” (2018).