– Teatre al Cinema – FOLLIES (🐌🐌🐌🐌🐌) – (National Theatre) – Yelmo Comèdia – 2018.02.22 (temp. 17/18

FOLLIES (temp. 17/18 – espectacle nº 202)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Feia molts mesos que havíem comprat les entrades per veure la retransmissió a les pantalles de cinema espanyoles d’aquesta producció de National Theatre i per tant teníem potser unes expectatives massa inflades. Ahir per fi va arribar el dia tan esperat i malgrat que el vàrem gaudir de valent, especialment per la música del mestre Stephen Sondheim, potser esperàvem una mica més del que vàrem veure; malgrat tot, com heu vist, la valorem amb la màxima puntuació “voltaire”.

FOLLIES, de Stephen Sondheim, la llegendària figura dels musicals, s’ha escenificat, per primera vegada al National Theatre i ha estat retransmès als cinemes d’arreu del món.

FOLLIES és un musical estrenat a Broadway el 4 d’abril de 1971 dirigit per Harold Prince i Michael Bennett. Va ser nominat per a onze premis Tony i en va guanyar set. La producció original, la més cara feta a Broadway fins aquella data, va oferir més de 500 representacions.

En aquesta producció del National Theatre, FOLLIES presenta un repartiment de 37 intèrprets i una orquestra formada per 21 músics. Dirigida per Dominic Cooke compta amb Tracie Bennett (Carlotta), Philip Quast (Ben), Peter Forbes (Buddy), Janie Dee (Phyllis) i Imelda Stauton (Sally) com a principals protagonistes d’aquesta producció.

Estem a Nova York, l’any 1971, i hem estat convidats a presenciar el retrobament de “Follies” veteranes en el marc del Weismann Teatre, un icònic edifici que ha de ser enderrocat. Trenta anys després de la seva última actuació, les noies del “Weismann’sFollies”, una revista musical basada en “les bogeries de Ziegfeld”, es retroben. Aquesta revista s’havia representat en aquest teatre entre les Guerres Mundials.

Aquest retrobament farà palesa la crisi matrimonial de dues parelles, Ben i Phyllis, Buddy i Sally.

Sally i Phyllis eren dues coristes amigues. Actualment ambdues parelles estan descontentes amb els seus matrimonis, Buddy manté una aventura amb una noia i Sally continua enamorada de Ben. Aquest affair mai resolt entre Ben i Sally, i unes quantes copes, en seran el detonant. Finalment Sally se’n adona que ha estat tota la vida enamorada d’una persona que mai l’ha estimat.

Passat i present en la major part de les escenes, una interacció entre les persones que són ara i les persones que eren quan tot encara era possible.

Una jove Phyllis (Zizi Strallen) plora desconsolada en veure la infelicitat d’una Phyllis adulta (Janie Dee), Cooke ens vol mostrar que cada persona està marcada pels fantasmes del passat, una dualitat que moltes vegades deixa veure la coexistència de dues personalitats diferents dins del mateix personatge. Clarament ho veiem en el personatge de Ben (magnífica la interpretació de Philip Quast), un diplomàtic d’èxit que ho té tot però que ens va deixant veure la seva absoluta desolació interior i la manca d’estima.

Tal com comenta el mateix Sondheim en l’entrevista que ha precedit a la retransmissió, aquesta peça està feta de números “pastiche”, cançons copiades i adaptades dels estils dels principals compositors de Broadway dels anys 20 i 30 (Berlín, Kern, Porter i Gershwin), i s’ha enfrontat des de l’inici a un greu problema, al llibret de James Goldman li mancava una trama …. tenien les cançons però no un argument prou sòlid.

L’escenografia i el vestuari de Vicki Mortimer combina l’esplendor del passat amb la decadència actual, la del mateix teatre, a punt de ser enderrocat, i la de les persones, que van brillar en el passat i que han envellit mostra’n la tristesa i la infelicitat que amaguen.

Una proposta que ens agradaria moltíssim veure representada als teatres de Barcelona, malgrat que en l’època de crisi que vivim, serà prou difícil que es faci efectiva. L’enorme Sala 1 dels cinemes Yelmo Comèdia, gairebé plena (a darrera hora s’ha hagut de canviar de sala per encabir als molts espectadors que la volien veure).

Potser la dificultat més gran amb la que hem hagut de lluitar, és que la sala NO estava calefactada i hem hagut de patir un fred intensíssim, que haurà provocat més d’un constipat. Denunciable.