EL MAR NO CAP DINS D’UNA CAPSA DE SABATES (temp. 17/18 – espec.  nº 199)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Ahir dimarts vam anar a veure EL MAR NO CAP DINS D’UNA CAPSA DE SABATES, tercer espectacle de la companyia El Martell i primera aportació dins del CICLÓ (cicle de companyies independents en residència), que organitza el Tantarantana Teatre.

Fa uns dies a la ressenya de la roda de premsa d’aquest espectacle, ja vàrem comentar que ells mateixos es defineixen com una companyia de teatre polític, que fugen del teatre exclusivament d’entreteniment i recerquen quelcom mes. Nosaltres els “voltaires”, som prou coneixedors d’aquesta companyia perquè hem vist i valorat els seus dos primers espectacles: Y-X o La fidelitat dels cignes Negres el 2016 i Ah ! (Judit) en 2017, les dues a la Sala Atrium.

Els seus espectacles intenten posar en entredit les estructures de dominació pròpies del poder i en aquest sentit, EL MAR NO CAP DINS D’UNA CAPSA DE SABATES és un espectacle que se submergeix en la infància de tota una generació (la dels membres de la companyia) per fer-ne una revisió crítica ….

…. i el text de Laia Alsina Ferrer ho aconsegueix novament. Un text que arrisca molt, perquè té moltes capes, no és fàcil i tampoc és massa comercial, malgrat que està tractat des de la comèdia.

Un text que no te l’estructura clàssica de “presentació, nus i desenllaç”, perquè únicament s’endinsa en una classe on uns nens de primària han estat castigats pel món adult i analitza les seves relacions, també les de poder, també les de gènere. Una aposta realment valenta perquè ni nosaltres mateixos no veiem massa clara la seva fàcil comercialització, ja que no es tracta d’una història d’amor, no hi ha sexe ni tampoc té format de thriller.

Els intèrprets han investigat com posar en escena un text que a priori, si fos únicament llegit, seria difícil entendre el que vol mostrar…. i ho han fet esplèndidament amb el llenguatge físic del cos i del moviment. El resultat són unes magnífiques coreografies i interpretacions de tots 4 actors, malgrat que hem de reconèixer que ens ha agradat molt especialment la de Martí Salvat.

També ens agradaria destacar el moment en què paren la representació per trencar la quarta paret i interpel·lar al públic, per demanar la seva opinió sobre un tema que els preocupa…

Quatre nens, dos nois (Martí Salvat i Toni Guillemat) i dues noies (Andrea Artero i Cristina Arenas), han estat castigats per una malifeta i tancats a la seva classe, sense “recreo” (l’espai on poden exercir la seva petita llibertat); observen com els altres nens juguen al pati …. a futbol, intercanvien cromos o tazos, preparen coreografies de les Spice Girls o Aqua, tenen cura dels cucs de seda o jugant a pares i mares.

Com eres de petit? Quins referents aparentment innocents van condicionar el que ets ara? Quins records tens de la teva infància i per què són aquests i no uns altres? Has aconseguit ser aquell futbolista, astronauta o rei del món que desitjaves? O ets soci del Barça, vius a la lluna de valència i et creus el rei de casa teva? Sí, tot són referents masculins. On són les dones? O més ben dit: On eren les dones entre els referents de la nostra infància?

Perquè les vivències de la nostra infància, contemplades des del món dels adults, no semblen ara tan màgiques ni tan innocents. Com de ben segur, el pati de la nostra escola, que recordem immens, ens assemblaria ara tan petit com una capsa de sabates.

Perquè mentre jugaven, integraven una determinada manera d’entendre el món.

Perquè els adults, que no estan físicament a escena, actuen en tot moment com a elements repressors dels infants …. tret de la mare que prepara uns macarrons boníssims …

Una proposta a la qual els actors imprimeixen un bon ritme generat a partir de diferents episodis narrats o representats i uns monòlegs que conviden a la reflexió, com la carta als reis o la primera comunió.

La competitivitat, la pertinença a un grup, la segregació en funció de sexe o color de la pell, la sexualitat, la rebel·lia, …. són conceptes o actituds que ja apareixen “dibuixades” en les aparents conductes innocents dels infants.

Una revisió crítica de la infantesa, plantejada en to de comèdia i deixant obertes un munt de preguntes sobre si és possible una infància lliure de clixés.

Uns actors que no intenten representar nens petits fidelment, sinó que han buscat l’essència dels infants a partir de recrear la seva teòrica innocència. Han fragmentat la història en diferents escenes i han representat moltes de les idees a partir de l’expressió corporal.

En resum, una bona proposta.

Companyia: Cia el Martell

Direcció i dramaturgia: Laia Alsina Ferrer

Ajudant de direcció: Robert González

Intèrprets: Andrea Artero, Cristina Arenas, Martí Salvat i Toni Guillemat.

Escenografía i vestuari: Carlota Masvidal i Gala Garriga \ Disseny de llums: Ruben Taltavull \ Producció : Júlia Simó \ Fotografía: Aitor Rodero

Idioma: català

Durada: 85 minuts