– Teatre – LA TRISTEZA DE LOS OGROS (🐚) – Teatre Lliure Gràcia – 2018.02.16 (temp. 17/18 – espectacle nº 193)

LA TRISTEZA DE LOS OGROS (temp. 17/18 – espectacle nº 193)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Un muntatge basat en fets reals que va crear el jove actor i director belga Fabrice Murgia per al festival de Liegès el 2009. La versió francesa, es va poder veure a Temporada Alta l’any 2013; una proposta que ha obtingut nombrosos reconeixements (Premi del Públic i Premi Télérama del Festival Impatience 2010 – Odéon-Théàtre de l’Europe).

Malauradament hem de dir que aquesta adaptació espanyola que ahir vàrem poder veure al Teatre Lliure, ens ha decebut enormement, especialment al que fa a la seva direcció i posada en escena.

Un senyal molt clar de què aquesta producció no atrau gaire al públic del Teatre Lliure (que sovint esgota les localitats dels seus espectacles), és que ahir divendres nit, les grades de la petita sala del lliure de Gràcia estava mig buida, ja que no estaven ocupades ni la meitat de les seves localitats, … i això tenint en compte que fa pocs dies els abonats hem rebut ofertes del Teatre a 7 € i de 12 € per la resta del públic, quant el preu oficial segons la web del teatre és de 26,50 €.

Quan entrem a la Sala l’actriu Andrea de San Juan està ja sobre l’escenari, recorrent l’espai escènic d’una banda a l’altre desesperadament amb el micro a la mà, donant cops a les cortines laterals i amb una veu ridículament distorsionada, recitant una vegada i un altre, i un altre, i un altre … les mateixes frases del relat de l’ogre que es cruspeix els seus propis fills per continuar regnant; … i ho fa reiteradament fins a l’avorriment, inclús quan ja passen gairebé 10 minuts del teòric inici de la sessió. Vaja … comencem malament.

La idea inicial del projecte és atractiva, malgrat la cruesa del plantejament de retratar l’horror d’uns joves incomunicats amb la societat en què viuen, d’uns adolescents que temen entrar a l’edat adulta i que no volen acceptar els rols que la societat els té preparats pel seu futur més proper. Un plantejament que vol convidar a una reflexió a tota la societat, als mateixos adolescents, als pares, al món educatiu, … que intenta destapar la incapacitat de la societat en resoldre petites actes (teòricament sense importància) que poden acabar en desgràcies o atemptats massius, cada vegada més comuns en qualsevol lloc del planeta.

Per sort, nosaltres sabíem el que anàvem a veure i havíem llegit en quines històries es basava aquesta proposta escènica. Creiem sincerament que si l’espectador entra al Teatre sense haver llegit com a mínim el programa de mà, surt igual que ha entrat, sense comprendre clarament el que ha vist. Quan això passa, la direcció de la proposta ha errat clarament el tret.

Un text inicialment escrit per Fabrice Murgia, basat en dues històries reals ocorregudes l’any 2006. La de Bastian Bosse (Nacho Sánchez) un noi de 18 anys que va disparar als alumnes del seu institut abans de suïcidar-se, i el cas de la jove austríaca Natascha Kampusch (Olivia Delcán) que va aconseguir escapar del seu captor que la va tenir retinguda durant vuit anys, del 1998 i el 2006, quan Natasha va poder fugir, provocant també el suïcidi a les vies del tren del seu segrestador, l’informàtic Wolfgang Priklopil.

El text ara ha estat adaptat i allargassat per Borja Ortiz de Gondra, que ha incorporat algunes històries més (creiem que amb calçador) simplement explicades per la narradora; la història del cas de Laetitia, en coma en un hospital; el cas del crim d’Alcàsser, l’any 1992, el de les tres adolescents de 14 i 15 anys del País Valencià que van ser segrestades, violades i assassinades, que va ser explotada immoralment des de la tele-escombraria del nostre país….. i una fugaç referència de ficció a un passatger mort que passeja amunt i avall de la Línia 3 del metro de BCN, aparentment dormint.

Creiem que el paper de la narradora s’ha potenciat en excés i això juga en contra de les històries que la proposta vol explicar. Andrea San Juan, ha estat disfressada a mig camí entre una nena i la núvia cadàver, amb la cara i el vestit ensangonat, que mes que “por” aconsegueix arribar a fer riure; ella protagonitza clarament la proposta i la lastra gronxant-se o anant d’una punta a l’altre de l’escenari amb una veu forçadament ridícula. Tot i això, quan la veu deixa la distorsió, ens adonem que l’actriu defensa el seu paper com pot i potser és la millor intèrpret de la representació.

Els altres dos actors fan el que poden, Nacho Sánchez (encara se salva) i Olivia Delcán (no ens vam creure la seva interpretació), tancats en dos petitíssims espais a esquerra i dreta al fons de l’escenari i darrere d’uns vidres; únicament els veiem quan aquests cubicles són il·luminats i les seves expressions les veiem engrandides a la pantalla, a partir de càmeres que ells mateixos maneguen. Nosaltres estàvem al centre de la fila 1 i així i tot els vam trobar llunyans i no solament físicament, sinó en tots els sentits.

La fusió de teatre i projeccions de vídeo en directe, actualment no és res de nou, potser sí que ho va ser al seu dia, però recentment hem vist exemples molt més reeixits per exemple a la Sala Atrium de Barcelona.

Som molt conscients dels elogis que està rebent per part de la crítica, però malauradament nosaltres no hem connectat amb la proposta ni un sol segon, perquè ens ha decebut i molt; No ens ha agradat la posada en escena i encara menys la direcció de la proposta.

Una d’aquelles poquíssimes nits que podem dir que ens hem penedit d’haver decidit sortir de casa per anar al Teatre i això dit per nosaltres… ja sabeu el que vol dir. Desconeixem si la versió original francesa ens hagués agradat en el seu dia…. ara ja és impossible saber-ho.

text i direcció Fabrice Murgia
adaptació Borja Ortiz de Gondra
intèrprets Olivia Delcán / Andrea de San Juan / Nacho Sánchez
escenografia Françoise Léfèbvre / vestuari Marie-Hélène Balau / il·luminació Manu Savini / so Maxime Glaude / vídeo Jean-François Ravagnan /ajudant de direcció Diego Garrido i Ana Rodríguez / cap tècnic Giacinto Caponio i Joan Lavandeira / producció executiva Nadia Corral
coproducció    Teatre Lliure, Théâtre National de Wallonie-Bruxelles i Teatros del Canal / ARTARA a partir de la producció original del Théâtre National en coproducció amb el Festival de Liège i Théâtre & Publics

Quant a Miquel Gascon

Viatgermaníac i Teatraire de Pro, engrescat per gaudir al màxim de les activitats culturals que es realitzen a Barcelona i Catalunya, ja sigui teatre, música, òpera o cinema.
Aquesta entrada s'ha publicat en Teatre i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.