EL TEMPS QUE ESTIGUEM JUNTS (temp. 17/18 – espectacle nÂș 192)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts EscĂšniques –Â
Per Imma Barba & Miquel GascĂłn –
Aquest dijous vam anar a un passi estrena (del nostre abonament) a l’Espai Lliure per veure aquesta proposta conjunta del dramaturg argentĂ Pablo Messiez i els actors de La Kompanyia.
La temporada passada el director argentĂ va impartir un taller, a l’entorn de les emocions, als membres de La Kompanyia Lliure i d’aquella experiĂšncia, reelaborada i escrita, i traduĂŻda al catalĂ per Marc Artigau ha sorgit EL TEMPS QUE ESTIGUEM JUNTS. Un treball construĂŻt conjuntament a partir de sessions on tractaven d’esbrinar les motivacions i les personalitats de cadascĂș dels actors, indagant en els temors i incerteses comuns sense por.
Aquest espectacle forma part del mapa “En convivĂšncia” com tambĂ© les propostes “Si mireu el vent d’on ve”, “Watching Peeping Tom” i “El sistema solar”.
Fotografies de Ros Ribas
Un espectacle que ens presenta dalt l’escenari dos universos paral·les, d’una banda, una parella (ClĂ udia Benito i Eduardo Lloveras), molt enamorats i optimistes, que lloguen un pis a la JĂșlia (JĂșlia Truyol) i s’hi traslladen a viure plens d’il·lusions. De mica en mica veurem com la seva relaciĂł es va esquerdant i empitjora cada cop mĂ©s.
D’altra banda ens trobem un grup de sis persones, cinc adults (Joan AmargĂłs, Raquel Ferri, Andrea Rosa, Joan SolĂ© i JĂșlia Truyol) i un nen (Quim Ăvila), que s’ajunten els dissabtes. S’autonomenen “Els Inconsolables” i els uneix el fet d’haver patit alguna tragĂšdia. Fa cinc anys que es reuneixen en el mateix lloc. Es troben per tal de superar, en companyia, aquestes experiĂšncies que han marcat les seves vides. Volen entendre com es fa per continuar vivint desprĂ©s del dolor. La mĂșsica i els silencis han de ser les eines emprades en aquestes trobades, perĂČ no se’n surten.
Tot plegat una exploraciĂł de la idea de la convivĂšncia. Pablo Messiez deixa en el aire algunes preguntes:
“Quin deu ser el millor camĂ per estar junts?”
“Parlar? Busquem les paraules, perĂČ no ni ha prou”
“Fer silenci? Ho provem, perĂČ alguna cosa ens diu que, per a ser al mĂłn, cal donar nom a les coses. I donar nom es fa entre dos. Per tant tornem al principi. Com podem estar junts?”
AixĂ, l’estar junts de l’obra no nomĂ©s tĂ© a veure amb els personatges i el seu desig de ser al mĂłn, sinĂł tambĂ© amb el temps que conviu amb el temps. Amb el misteri del nostre esdevenir que dialoga sense saber-ho amb les vides dels altres, que una vegada van ser, o seran, aquĂ.
Fotografies de Ros Ribas
Unes interpretacions que ens han agradat molt (totes elles) … ens han convençut i creiem que gaudeixen de la frescor i l’entusiasme d’aquests joves actors.
Una acurada escenografia on tots els detalls estan cuidats i que ens fa pensar realment en un pis on la vida és possible.
Una posada en escena mil·limĂštrica per fer possible la coexistĂšncia en el mateix espai dels dos universos paral.les, que de mica en mica van confluint. Una proposta on el dolor, la soledat i el patiment dels personatges hi Ă©s present en tot moment, perĂČ que tambĂ© ens ofereix moments per somriure o riure obertament.
Cada personatge tĂ© el seu monĂČleg que en certa manera senyala allĂČ, amb el que personalment, s’identifica mĂ©s. Una proposta singular feta a mida de cada intĂšrpret on els dos fils argumentals i temporals se superposen.
Molt aclaridor el monĂČleg inicial del “nen” que defineix justament com ha de ser “el temps que estiguem junts” i que transcrivim del programa de mĂ :
El temps que estiguem junts
serĂ diferent
perquĂš serĂ nostre
i sencer
i obert
tot serĂ possible
tot serĂ probable
podrem estar junts
perquĂš sabrem que no es pot
per aixĂČ no estarĂ ni bĂ© ni malament
sabrem que per estar junts
cal ser mĂ©s d’un
i per ser dos
cal una distĂ ncia
per mĂ©s mĂnima que sigui
una distĂ ncia
una distĂ ncia
que ens distingeixi
el temps que estiguem junts
no s’assemblarĂ a res
sabrem engendrar-lo a consciĂšncia
en cada instant distret
i de la distracciĂł tornarem un altra vegada
a saber que estem junts
i que no és igual
no és igual
no és igual
dir-ho
que callar-ho
no és igual
fer-ho
que no fer-ho
mirar-se
que evitar-ho
cuidar-se
que negar-ho
ni és igual
dormir
que cĂłrrer
que tocar-se
que cridar
o oblidar-ho tot
i quan torni el dolor
que sempre torna
quan una altra vegada
res no rimi amb res
compartirem el dolor
com es comparteixen
les coses que es comparteixen
i estarà bé
i serĂ encalmat
perquĂš estarem junts
aixà és
el temps que estiguem junts
estarem junts
En definitiva, una proposta que ens ha agradat molt i que sens dubte recomanem, i malgrat que en algun moment pot confondre a l’espectador, tal com manifesta el seu director, el mĂ©s important de la peça no Ă©s entendre-la al 100% sinĂł sentir-la al 100%.
La convivĂ©ncia entre la parella i la convivĂšncia entre “Els inconsolables” .
Les emocions que sorgeixen des dÂŽaquesta convivĂšncia.
LÂŽespectador veu a lÂŽescenari les dues vides, realment coordinats al mil.lĂmetre, perĂČ els inconsolables era uns anys abans? o aixĂ ho vam entendre nosaltres.
Els inconsolables Ă©s un temps abans, potser un any o un mes, crec que no ho concreten, el que ens va quedar clar es que quan la JĂșlia lloga el pis a la “parella feliç” es tot just quan han acabat de forma “inesperada” i per sempre, les reunions dels dissabtes, per aixĂČ ella plora en entregar les claus ….