EL TEMPS QUE ESTIGUEM JUNTS (temp. 17/18 – espectacle nº 192)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Aquest dijous vam anar a un passi estrena (del nostre abonament) a l’Espai Lliure per veure aquesta proposta conjunta del dramaturg argentí Pablo Messiez i els actors de La Kompanyia.

La temporada passada el director argentí va impartir un taller, a l’entorn de les emocions, als membres de La Kompanyia Lliure i d’aquella experiència, reelaborada i escrita, i traduïda al català per Marc Artigau ha sorgit EL TEMPS QUE ESTIGUEM JUNTS. Un treball construït conjuntament a partir de sessions on tractaven d’esbrinar les motivacions i les personalitats de cadascú dels actors, indagant en els temors i incerteses comuns sense por.

Aquest espectacle forma part del mapa “En convivència” com també les propostes “Si mireu el vent d’on ve”, “Watching Peeping Tom” i “El sistema solar”.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fotografies de Ros Ribas

Un espectacle que ens presenta dalt l’escenari dos universos paral·les, d’una banda, una parella (Clàudia Benito i Eduardo Lloveras), molt enamorats i optimistes, que lloguen un pis a la Júlia (Júlia Truyol) i s’hi traslladen a viure plens d’il·lusions. De mica en mica veurem com la seva relació es va esquerdant i empitjora cada cop més.

D’altra banda ens trobem un grup de sis persones, cinc adults (Joan Amargós, Raquel Ferri, Andrea Rosa, Joan Solé i Júlia Truyol) i un nen (Quim Àvila), que s’ajunten els dissabtes. S’autonomenen “Els Inconsolables” i els uneix el fet d’haver patit alguna tragèdia. Fa cinc anys que es reuneixen en el mateix lloc. Es troben per tal de superar, en companyia, aquestes experiències que han marcat les seves vides. Volen entendre com es fa per continuar vivint després del dolor. La música i els silencis han de ser les eines emprades en aquestes trobades, però no se’n surten.

Tot plegat una exploració de la idea de la convivència. Pablo Messiez deixa en el aire algunes preguntes:

“Quin deu ser el millor camí per estar junts?”

“Parlar? Busquem les paraules, però no ni ha prou”

“Fer silenci? Ho provem, però alguna cosa ens diu que, per a ser al món, cal donar nom a les coses. I donar nom es fa entre dos. Per tant tornem al principi. Com podem estar junts?”

Així, l’estar junts de l’obra no només té a veure amb els personatges i el seu desig de ser al món, sinó també amb el temps que conviu amb el temps. Amb el misteri del nostre esdevenir que dialoga sense saber-ho amb les vides dels altres, que una vegada van ser, o seran, aquí.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fotografies de Ros Ribas

Unes interpretacions que ens han agradat molt (totes elles) … ens han convençut i creiem que gaudeixen de la frescor i l’entusiasme d’aquests joves actors.

Una acurada escenografia on tots els detalls estan cuidats i que ens fa pensar realment en un pis on la vida és possible.

Una posada en escena mil·limètrica per fer possible la coexistència en el mateix espai dels dos universos paral.les, que de mica en mica van confluint. Una proposta on el dolor, la soledat i el patiment dels personatges hi és present en tot moment, però que també ens ofereix moments per somriure o riure obertament.

Cada personatge té el seu monòleg que en certa manera senyala allò, amb el que personalment, s’identifica més. Una proposta singular feta a mida de cada intèrpret on els dos fils argumentals i temporals se superposen.

Molt aclaridor el monòleg inicial del “nen” que defineix justament com ha de ser “el temps que estiguem junts” i que transcrivim del programa de mà:

El temps que estiguem junts
serà diferent
perquè serà nostre

i sencer
i obert
tot serà possible
tot serà probable

podrem estar junts
perquè sabrem que no es pot
per això no estarà ni bé ni malament
sabrem que per estar junts
cal ser més d’un
i per ser dos
cal una distància
per més mínima que sigui
una distància
una distància
que ens distingeixi

el temps que estiguem junts
no s’assemblarà a res
sabrem engendrar-lo a consciència
en cada instant distret
i de la distracció tornarem un altra vegada
a saber que estem junts

i que no és igual
no és igual
no és igual
dir-ho
que callar-ho
no és igual
fer-ho
que no fer-ho
mirar-se
que evitar-ho
cuidar-se
que negar-ho
ni és igual
dormir
que córrer
que tocar-se
que cridar
o oblidar-ho tot
i quan torni el dolor
que sempre torna
quan una altra vegada
res no rimi amb res
compartirem el dolor
com es comparteixen
les coses que es comparteixen

i estarà bé
i serà encalmat
perquè estarem junts
així és
el temps que estiguem junts
estarem junts

En definitiva, una proposta que ens ha agradat molt i que sens dubte recomanem, i malgrat que en algun moment pot confondre a l’espectador, tal com manifesta el seu director, el més important de la peça no és entendre-la al 100% sinó sentir-la al 100%.

Dramaturgia i direcció: Pablo Messiez

Traducció al català: Marc Artigau

Intèrprets: Joan Amargós, Quim Àvila, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Eduardo Lloveras, Andrea Ros, Joan Solé i Júlia Truyol

Escenografía i vestuari: Elisa Sanz \ Il.luminació: Paloma Parra \ So: Joan Solé \ Ajudant de direcció: Helena Escuté \ Ajudant d’escenografía: Eli Siles \ Construcció d’escenografía: Jorba Miró

Idioma: català

Durada: 1h 45 minuts