– Teatre – EL TEMPS QUE ESTIGUEM JUNTS (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – Espai Lliure – 2018.02.15 (temp. 17/18 – espectacle nÂș 192)

EL TEMPS QUE ESTIGUEM JUNTS (temp. 17/18 – espectacle nÂș 192)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts EscĂšniques – 

Per Imma Barba & Miquel GascĂłn

Aquest dijous vam anar a un passi estrena (del nostre abonament) a l’Espai Lliure per veure aquesta proposta conjunta del dramaturg argentĂ­ Pablo Messiez i els actors de La Kompanyia.

La temporada passada el director argentĂ­ va impartir un taller, a l’entorn de les emocions, als membres de La Kompanyia Lliure i d’aquella experiĂšncia, reelaborada i escrita, i traduĂŻda al catalĂ  per Marc Artigau ha sorgit EL TEMPS QUE ESTIGUEM JUNTS. Un treball construĂŻt conjuntament a partir de sessions on tractaven d’esbrinar les motivacions i les personalitats de cadascĂș dels actors, indagant en els temors i incerteses comuns sense por.

Aquest espectacle forma part del mapa “En convivĂšncia” com tambĂ© les propostes “Si mireu el vent d’on ve”, “Watching Peeping Tom” i “El sistema solar”.

Aquesta presentaciĂł amb diapositives necessita JavaScript.

Fotografies de Ros Ribas

Un espectacle que ens presenta dalt l’escenari dos universos paral·les, d’una banda, una parella (ClĂ udia Benito i Eduardo Lloveras), molt enamorats i optimistes, que lloguen un pis a la JĂșlia (JĂșlia Truyol) i s’hi traslladen a viure plens d’il·lusions. De mica en mica veurem com la seva relaciĂł es va esquerdant i empitjora cada cop mĂ©s.

D’altra banda ens trobem un grup de sis persones, cinc adults (Joan AmargĂłs, Raquel Ferri, Andrea Rosa, Joan SolĂ© i JĂșlia Truyol) i un nen (Quim Àvila), que s’ajunten els dissabtes. S’autonomenen “Els Inconsolables” i els uneix el fet d’haver patit alguna tragĂšdia. Fa cinc anys que es reuneixen en el mateix lloc. Es troben per tal de superar, en companyia, aquestes experiĂšncies que han marcat les seves vides. Volen entendre com es fa per continuar vivint desprĂ©s del dolor. La mĂșsica i els silencis han de ser les eines emprades en aquestes trobades, perĂČ no se’n surten.

Tot plegat una exploraciĂł de la idea de la convivĂšncia. Pablo Messiez deixa en el aire algunes preguntes:

“Quin deu ser el millor camĂ­ per estar junts?”
“Parlar? Busquem les paraules, perĂČ no ni ha prou”
“Fer silenci? Ho provem, perĂČ alguna cosa ens diu que, per a ser al mĂłn, cal donar nom a les coses. I donar nom es fa entre dos. Per tant tornem al principi. Com podem estar junts?”
AixĂ­, l’estar junts de l’obra no nomĂ©s tĂ© a veure amb els personatges i el seu desig de ser al mĂłn, sinĂł tambĂ© amb el temps que conviu amb el temps. Amb el misteri del nostre esdevenir que dialoga sense saber-ho amb les vides dels altres, que una vegada van ser, o seran, aquĂ­.

Aquesta presentaciĂł amb diapositives necessita JavaScript.

Fotografies de Ros Ribas

Unes interpretacions que ens han agradat molt (totes elles) … ens han convençut i creiem que gaudeixen de la frescor i l’entusiasme d’aquests joves actors.

Una acurada escenografia on tots els detalls estan cuidats i que ens fa pensar realment en un pis on la vida Ă©s possible.

Una posada en escena mil·limĂštrica per fer possible la coexistĂšncia en el mateix espai dels dos universos paral.les, que de mica en mica van confluint. Una proposta on el dolor, la soledat i el patiment dels personatges hi Ă©s present en tot moment, perĂČ que tambĂ© ens ofereix moments per somriure o riure obertament.

Cada personatge tĂ© el seu monĂČleg que en certa manera senyala allĂČ, amb el que personalment, s’identifica mĂ©s. Una proposta singular feta a mida de cada intĂšrpret on els dos fils argumentals i temporals se superposen.

Molt aclaridor el monĂČleg inicial del “nen” que defineix justament com ha de ser “el temps que estiguem junts” i que transcrivim del programa de mĂ :

El temps que estiguem junts
serĂ  diferent
perquĂš serĂ  nostre
i sencer
i obert
tot serĂ  possible
tot serĂ  probable
podrem estar junts
perquĂš sabrem que no es pot
per aixĂČ no estarĂ  ni bĂ© ni malament
sabrem que per estar junts
cal ser mĂ©s d’un
i per ser dos
cal una distĂ ncia
per més mínima que sigui
una distĂ ncia
una distĂ ncia
que ens distingeixi
el temps que estiguem junts
no s’assemblarĂ  a res
sabrem engendrar-lo a consciĂšncia
en cada instant distret
i de la distracciĂł tornarem un altra vegada
a saber que estem junts
i que no Ă©s igual
no Ă©s igual
no Ă©s igual
dir-ho
que callar-ho
no Ă©s igual
fer-ho
que no fer-ho
mirar-se
que evitar-ho
cuidar-se
que negar-ho
ni Ă©s igual
dormir
que cĂłrrer
que tocar-se
que cridar
o oblidar-ho tot
i quan torni el dolor
que sempre torna
quan una altra vegada
res no rimi amb res
compartirem el dolor
com es comparteixen
les coses que es comparteixen
i estarà bé
i serĂ  encalmat
perquĂš estarem junts
aixĂ­ Ă©s
el temps que estiguem junts
estarem junts

En definitiva, una proposta que ens ha agradat molt i que sens dubte recomanem, i malgrat que en algun moment pot confondre a l’espectador, tal com manifesta el seu director, el mĂ©s important de la peça no Ă©s entendre-la al 100% sinĂł sentir-la al 100%.

Dramaturgia i direcciĂł: Pablo Messiez
TraducciĂł al catalĂ : Marc Artigau
IntĂšrprets: Joan AmargĂłs, Quim Àvila, ClĂ udia Benito, Raquel Ferri, Eduardo Lloveras, Andrea Ros, Joan SolĂ© i JĂșlia Truyol
EscenografĂ­a i vestuari: Elisa Sanz \ Il.luminaciĂł: Paloma Parra \ So: Joan SolĂ© \ Ajudant de direcciĂł: Helena EscutĂ© \ Ajudant d’escenografĂ­a: Eli Siles \ ConstrucciĂł d’escenografĂ­a: Jorba MirĂł
Idioma: catalĂ 
Durada: 1h 45 minuts

Quant a Miquel Gascon

ViatgermanĂ­ac i Teatraire de Pro, engrescat per gaudir al mĂ xim de les activitats culturals que es realitzen a Barcelona i Catalunya, ja sigui teatre, mĂșsica, ĂČpera o cinema.
Aquesta entrada s'ha publicat en Teatre i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interÚs l'enllaç permanent.

2 respostes a – Teatre – EL TEMPS QUE ESTIGUEM JUNTS (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – Espai Lliure – 2018.02.15 (temp. 17/18 – espectacle nÂș 192)

  1. Imma C. ha dit:

    La convivĂ©ncia entre la parella i la convivĂšncia entre “Els inconsolables” .
    Les emocions que sorgeixen des dÂŽaquesta convivĂšncia.
    LÂŽespectador veu a lÂŽescenari les dues vides, realment coordinats al mil.lĂ­metre, perĂČ els inconsolables era uns anys abans? o aixĂ­ ho vam entendre nosaltres.

    M'agrada

    • Imma Barba ha dit:

      Els inconsolables Ă©s un temps abans, potser un any o un mes, crec que no ho concreten, el que ens va quedar clar es que quan la JĂșlia lloga el pis a la “parella feliç” es tot just quan han acabat de forma “inesperada” i per sempre, les reunions dels dissabtes, per aixĂČ ella plora en entregar les claus ….

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'estĂ  connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.