EL CLARINET DE MARTIN FRÖST (temp. 17/18 – espectacle nº 187)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Diumenge al matí tornem a l’Auditori i aquesta vegada sense saber ben ve que anàvem a escoltar; és un concert que entra en el nostre torn d’abonament i en aquesta ocasió assistim de forma rutinària, sense haver llegit res. La sorpresa serà majúscula, especialment en el que fa a l’actuació del clarinetista Martin Fröst.
La nombrosa aportació dels compositors escandinaus al repertori concertant per a clarinet en els últims anys l’ha ampliat amb un extraordinari ventall d’obres que exploren les possibilitats tècniques i expressives amb una irresistible combinació de virtuosisme.
La primera part va estar protagonitzada en la seva totalitat per Martin Fröst; sobre el paper aquesta part tenia una durada força curta, de tan sols 20 minuts. La realitat és que la duració va sobrepassar els 45 minuts, contant la peça de propina amb què va correspondre als nostres aplaudiments entusiastes.
Clarinetista, director i artista exclusiu de Sony Classical, Martin Fröst és conegut per sobrepassar els límits musicals. El New York Times el descrivia dient que posseeix un talent i un virtuosisme mai superat per cap clarinetista (potser inclús per cap instrumentista).
Curiosament durant la primera d’aquestes peces, Martin Fröst, va fer una interpretació teatralitzada ben curiosa, que va posar-se al públic d’entrada a la seva butxaca…. comença amb un solo de clarinet molt tènue i sense la participació de l’orquestra; quan aquesta entra a participar, ell es posa una màscara i toca el seu instrument fent també uns passos de dansa.
La il·luminació també pren protagonisme amb un canvi de colors força impactant i l’intèrpret juga amb aquestes llums i amb nosaltres, ja que les apaga amb una bufada.
1 – ANDERS HILLBORG (Sollentuna, Suècia 1954)
Concert per a clarinet (Peacock Tales) Millennium version (🐌🐌🐌🐌)
2 – GÖRAN FRÖST (Falun, Suècia 1974)
Klezmer dance núm. 2 (🐌🐌🐌🐌🐌)
Klezmer dance núm. 3, “Let’s be happy” (🐌🐌🐌🐌🐌)
Una actuació que ens va deixar bocabadats, senzillament brutal. La segona part per contra i segurament per contrast, va resultar bastant anodina.
A 50 anys d’edat, amb un ampli catàleg d’oratoris, cantates i marxes que li van donar fama, diners i honors a la societat victoriana, el compositor britànic Edward Elgar va decidir provar fortuna al món de la simfonia al juny del 1907. No era, precisament, un gènere popular a la Gran Bretanya de l’època.
3 – EDWARD ELGAR (Broadheath 1857 – Worcester 1934)
Simfonia núm. 1 en La bemoll major, op. 55 (🐌🐌+🐚)
No hi ha fissures en un relat que juga amb cèl·lules melòdiques i bells motius que cohesionen la partitura sense caigudes de tensió. Tota l’obra manté un equilibri perfecte entre el caràcter solemne, la força expressiva i la finor de la seva escriptura orquestral.
Tot i la qualitat de la Simfonia, i a la bona direcció de l’OBC per part del jove director estatunidenc James Feddeck, a nosaltres se’ns va fer llarga i monòtona; únicament ens va emocionar en el seu quart moviment (Lento – Allegro). … o potser va ser el gran contrast entre la primera i segona part del concert, el que en realitat ens va desestabilitzar.
Si voleu escoltar el concert tal com va sonar ahir a l’Auditori, només heu de clicar en aquest enllaç de Catalunya Música.
http://www.ccma.cat/audio/embed/989961
