FILHARMÒNICA DE VIENA dirigida per GUSTAVO DUDAMEL (temp. 17/18 – espectacle nº 162)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Un cap de setmana plenament musical, ja que el vam iniciar divendres amb L’ELISIR D’AMORE al Liceu, vam continuar dissabte amb WEST SIDE STORY interpretat per l’OBC a l’Auditori i vàrem acabar d’arrodonir-ho, ahir diumenge, una altra vegada a l’Auditori, per gaudir d’un concert “estratosfèric” de la FILHARMÒNICA DE VIENA dirigida per Gustavo Dudamel.
Les entrades per aquest últim concert les vàrem adquirir fa més de 10 mesos, a principis del mes de març del 2017, per tal de poder accedir a un preu raonable …. i aquesta anticipació va ser tot un encert, perquè el concert va ser inoblidable.
El programa contemplava dues peces, en una primera part L’Adagio de la Simfonia núm.10 de Gustav Mahler i a la segona part La Simfonia Fantàstica, d’Hector Berlioz.
1 – GUSTAV MAHLER (Kalitxe, Bohèmia 1860 – Viena 1911)
ADAGIO de la SIMFONIA núm. 10 (🐌🐌🐌+🐚)
L’últim estiu de la seva vida, el de 1910, Mahler treballava en una nova simfonia. Concebuda en cinc moviments, només en va deixar completat l’Adagio. S’han fet diverses reconstruccions senceres d’aquesta obra, però hi ha molts directors d’orquestra que només dirigeixen l’Adagio, l’únic moviment completat i orquestrat pel compositor, sense retocs, afegits o manipulacions.
La primera part ens va agradar força, perquè va ser interpretat per l’orquestra amb una tècnica insuperable, malgrat que potser esperàvem més, després d’esperar tant de temps i malgrat que Gustav Mahler ens agrada moltíssim. Creiem que potser teníem masses expectatives i la peça no donava més de si…… però l’entusiasme de tots el que vàrem tenir la sort de presenciar aquest concert arribaria a la segona part….
2 – HECTOR BERLIOZ (La Côte-Saint-Andre, Isèra 1803 – París 1869)
SIMFONIA FANTÀSTICA, H48 op.14 (🐌🐌🐌🐌🐌)
Una peça amb cinc moviments:
- Rêveries, passions. Largo-Allegro agitato e appassionato assai – Religiosamente
- Un bal. Valse. Allegro non troppo
- Scène aux champs. Adagio
- Marche au supplice. Allegretto non troppo
- Songe d’una nuit du sabbat. Larghetto-Allegro
Berlioz va descobrir el carisma de l’actriu irlandesa Harriet Smithson el 1827 i se’n va obsessionar. La Simfonia Fantàstica és el retrat d’aquesta obsessió, de la passió, la gelosia i la bogeria.
Segons llegim en el programa de mà (comentari de Javier Pérez Senz) un fil programàtic dóna títol i contingut als cinc moviments, en el primer retrata la passió d’un jove músic en enamorar-se de la dona ideal. Una idea fixa, la melodia personifica a l’estimada. En el segon moviment, el ball evoca una festa amb la idea obsessiva del seu amor. El tercer moviment evoca l’escena d’una agradable nit d’estiu que de cop i volta es veu enfosquida per una tempesta que li anuncia negres presagis referits al seu amor. En el quart moviment el músic somia que ha matat la seva estimada i és conduït al cadafal i per últim, en el cinquè moviment Berlioz converteix la melodia omnipresent en una orgia diabòlica, una dansa grotesca. Un fantasmagòric final d’un somni.
Poques vegades hem gaudit tant d’un concert de música clàssica com amb la de la interpretació d’aquesta simfonia per part de la Filharmònica de Viena; estàvem al·lucinats de tanta perfecció de les diferents seccions de l’orquestra i de l’acurada direcció de Dudamel, que durant els 60 minuts de durada d’aquesta, ho va fer de memòria, sense cap paper davant seu.
L’Imma i jo, a les pauses dels diferents moviments ens miràvem amb ulls incrèduls del que estàvem presenciant, perquè era quelcom extraordinari que no ens acabàvem de creure. Va arribar un moment que em vaig adonar que contenia fins i tot la respiració per no trencar algun moment absolutament màgic, on alguns instruments en solitari tocaven de manera delicada i t’obligava a parar l’atenció per no perdre detall …. i en altres en canvi l’espectacularitat era la protagonista. Senzillament BRUTAL. Una llàstima que no s’hagi pogut gravar per poder-la escoltar en un futur.
GUSTAVO DUDAMEL (Barquisimeto-Veneçuela, 1981) jove i reconegut director simfònic i operístic al que mou la creença en el poder de la música per unir i inspirar. Nosaltres hem tingut l’oportunitat de veure’l en dues ocasions dins del Palau 100 els anys 2014, amb la Symphonierorchester des Bayerischen Rundfunk i 2015 amb l’Orquestra Simfónica Simon Bolívar.
Actualment és director musical i artístic de la Filharmònica de Los Angeles, on porta ja nou temporades, i director musical de l’Orquestra Simfònica Simón Bolívar de Veneçuela. Estem davant d’un dels directors més carismàtics i guardonats de la seva generació.
Una direcció enèrgica, sense partitures, que fa vibrar a l’orquestra i al públic que vam acabar aplaudint bojament un concert espectacular.
La FILHARMÒNICA DE VIENA una orquestra, inseparable en la nostra memòria del dia 1 de gener de cada any, i a la que no havíem tingut l’oportunitat de veure mai en directe. Una orquestra que es caracteritza perquè el nucli central de la seva organització rau a la mateixa orquestra.
Segons els estatuts de la Filharmònica, només un membre de l’Orquestra de l’Òpera Estatal de Viena pot arribar a ser-ho de la Filharmònica de Viena. Els músics han de fer prèviament una audició per a una plaça a l’Òpera Estatal de Viena i completar amb èxit un període de permanència de tres anys, només aleshores podran ser candidats a optar a ser membres de l’Associació de la Filharmónica de Viena.
Un concert que va finalitzar amb dues “propines”, el vals del Divertimento del compositor Leonard Bernstein i la polka Winterlust de Josef Strauss.
Tot plegat un concert memorable.
Orquestra: Filharmònica de Viena
Direcció: Gustavo Dudamel
Durada aproximada: 2 hores i 30 minuts
