L’ELISIR D’AMORE (temp. 17/18 – espectacle nº 160)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Aquesta és una òpera que ens havia agrada molt, malgrat que ens feia més patxoca fa uns anys quan ens estàvem iniciant en el món de l’òpera; ara potser ens comença a cansar, especialment aquesta producció que ja hem vist 3 vegades en directe en el mateix Teatre del Liceu i un munt de vegades tot revisant el DVD que el Teatre va editar fa uns anys, i que evidentment vàrem adquirir ràpidament.
Ahir la vàrem tornar a veure, ja que entrava dins del nostre abonament; segurament no hauríem anat a veure-la, si no fos així, perquè sincerament és una producció de la que ja estem una mica cansats, tot i que reconeixem que Mario Gas, en el seu dia va fer una filigrana, perquè és una proposta escènica molt encertada, que situa l’acció a Roma, a la dècada de 1930, en ple feixisme, donant-li un toc de cinema neorealista.
Recordem l’última vegada que la vam veure, el 30 de maig de 2013, no tant per l’òpera en si, o per les interpretacions de Villazón o Maestri, sinó per la gran escridassada que els espectadors del Liceu vam atorgar als, aleshores, prínceps d’Espanya.
L’ELISIR D’AMORE és un melodrama giocoso en dos actes amb llibret de Felice Romani i música de Gaetano Donizetti. Estrenada a Milà el 1832, es tracta d’una òpera còmica que segueix la pauta de l’òpera buffa napolitana però amb una clara inflexió cap al romanticisme. La proposta de Mario Gas va ser estrenada l’any 1983 dins del Festival Grec de Barcelona, la mateixa producció va ser presentada al Festival Castell de Perelada el 1993 i al Liceu el 1998. Mario Gas va revisar el muntatge, introduint algunes modificacions als decorats abans de la seva estrena al Teatre Victòria de Barcelona.
L’escenografia mostra una mena de pati de veïns, un espai central amb un gran fanal, envoltat d’habitatges amb un bar, un quiosc i un estanc. Els veïns fan la seva vida, pugen i baixen. Només canvia la il·luminació i petits elements durant la representació com les banderes a la balustrada, a la celebració de la festa de les noces amb què s’inicia el segon acte…. per cert un inici força peculiar, perquè s’inicia amb les llums de la sala encesa, el director de l’orquestra absent del fossar, els espectadors de la sala parlant com si res i l’escenari representant una festa amb un guirigall important… i això durant diversos minuts fins que finalment l’orquestra comença a fer sonar els seus instruments.
La trama ens porta a situacions còmiques on el paper del xerraire Dulcamara pren protagonisme. Adina encantadora i lliure, amant de la lectura explica la història de Tristan i Isolda i el seu elixir d’amor, Nemorino enamoradíssim d’ella es deixa convèncer per Dulcamara que li promet que conquistarà Adina amb el seu elixir.
Ahir l’orquestra estava dirigida sota la batuta de Ramón Tebar, que a estones va acabant “tapant” una mica les veus; un cast encapçalat per tenor Pavol Breslik com a Nemorino, Jessica Pratt com a Adina, Paolo Bordogna com a Belcore, Roberto de Candia en el paper de Dulcamara i Mercedes Gancedo en el de Giannetta.
Inicialment a en Pavol Breslik l’hem trobat força fluixet de veu o potser era l’orquestra que passava per sobre; per sort després ha anat millorant i finalment ha acabat interpretant l’ària més famosa d’aquesta òpera “Una furtiva lacrima” de forma notable. El que si hem de reconèixer, és que s’ha bolcat com a actor al 100% en el seu paper i en aquest aspecte creiem que ha estat un grandíssim Nemorino.
Però la gran triomfadora de la nit ha estat la soprano Jessica Pratt que ha interpretat vocalment una Adina extraordinària, encara que la seva actuació escènica no ha resultat massa “fresca”.
Ens ha agradat molt el Cor del Gran Teatre del Liceu i en aquesta ocasió s’ha lluït especialment.
Direcció musical: Ramón Tebar
Direcció d’escena: Mario Gas
Assistents a la direcció d’escena: Albert Estany i Elisa Crehuet
Escenografía i vestuari: Marcelo Grande\ Il.luminació: Quico Gutiérrez
Intèrprets: Jessica Pratt, Pavol Breslik, Paolo Bordogna, Roberto de Candia, Mercedes Gancedo
Direcció del cor: Conxita García
Orquestra Simfónica i Cor del Gran Teatre del Liceu
Idioma: italià
Durada: aproximadament 2h 45m
Es la quarta vegada que veig aquest muntatge en els darrers vint anys i segueix tan atractiu com el primer dia. Exceptuant el Belcore de Bordogna (molt per sota dels seus companys), em va agradar força la interpretació i per descomptat la gran direcció escénica de Mario Gas, encara que ja coneguèssim els trucs per tal que el públic en sortís eufòric.
Una abraçada
Crec que coincidim plenament en la nostra valoració, malgrat que jo opino que el Liceu no hauria de repetir tantes vegades la mateixa producció per molt reeixida que aquesta sigui… perquè finalment acaba cansant. Una forta abraçada