TENORS (temp. 17/18 – espectacle nº 137)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Aquesta obra, en realitat tan sols “un divertiment” és una idea original dels tenors Miquel Cobos i Ezequiel Casamada, va ser estrenada al mes d’octubre al Teatre Gaudi i gràcies a l’èxit de públic ha anat prorrogant just fins ahir 17 de desembre.
Un espectacle construït per a provocar el riure en l’espectador, una paròdia de concert apte precisament per gent que no acostumada a assistir a les sales de concerts.
Ezequiel Casamada, Miquel Cobos i Albert Mora són els tenors, Adrià Aguilera els acompanya al piano i descobrirem que també voldria cantar.
Un concert de tres egos enormes que lluiten per aconseguir l’aplaudiment més sonor del públic. Cada un d’ells vol sobresortir per sobre dels altres dos. Jocs d’entrades i sortides, amb faristols que pugen i baixen, llums traïdores, canvis de partitures, …. un tipus de gag que nosaltres creiem, ja està massa explotat, però veient la reacció del públic, tenen el seu efecte.
Situacions còmiques que provoquen en alguna espectadora riallades contínues, que a nosaltres ens semblen exagerades, perquè únicament ens fan somriure en algun moment molt puntual.
El pianista també hi col·labora en aquests moments còmics començant per arribar tard i canviant el vestuari davant nostre mentre toca el piano.
Ens costa d’entrar en aquest tipus d’humor tan bàsic i en algun moment creiem que ens hem equivocat d’espectacle; de fet la nostra intuïció ja ens ho deia, però veient l’èxit de públic i les contínues pròrrogues, ens va fer plantejar venir a veure’l.
Ser tenor és molt dur. Sempre al límit. Sempre més amunt. Sempre més fort. Sempre més llarga, la nota. I en el moment més inesperat, el gall. Gàrgares, farigola i bufandes a 35 graus a l’ombra. Passió exacerbada, melodies inoblidables, lirisme excels que desemboca en la raó de l’existència del tenor: el “pinyol”, que el pot cobrir de glòria o enfonsar-lo en la misèria.
L’escenografia molt senzilla, amb unes cortines vermelles, un petit piano i tres faristols. Una posada en escena que busca les situacions còmiques continuadament des del minut zero. Pel que fa a les composicions, àries molt conegudes… lògicament les més populars, napolitanes, èxits de musicals de Broadway, alguna sarsuela, també algun desafinament voluntari o no…. i fins i tot acaben fent cantar al públic …
Un espectacle que aconsegueix sens dubte fer passar una bona estona a la gran majoria del públic, però amb el que malauradament no hem connectat gaire i ens ha deixat una mica freds. No és que l’espectacle no tingui qualitat, perquè està pensat per apropar la música “culta” al gran públic i segurament ho aconsegueix en bona mesura, però nosaltres esperàvem molt més.
Idea original: Miquel Cobos i Ezequiel Casamada
Dramatúrgia: Toni Sans, Albert Mora, Ezequiel Casamada i Miquel Cobos
Direcció escénica: Toni Sans
Direcció musical: Daniel Garcia, Adrià Aguilera, Toni Sans, Albert Mora, Ezequiel Casamada i Miquel Cobos
Companyia: Illuminati
Repartiment: Ezequiel Casamada, Miquel Cobos, Albert Mora
Piano: Adrià Aguilera.
Disseny d’il·luminació: Daniel Gener\ Vestuari: Companyia “Iluminati”\ Fotografia: Sílvia Poch\ Disseny Gràfic: Rubèn Muntañà\ Producció: Illuminati \ Producció executiva: EGOS produccions
Durada: 80 minuts
