AUGURI – Ballet du Nord / Olivier Dubois (temp. 17/18 – espectacle nº 122)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Al principi de temporada en adquirir el nostre abonament de dansa al Mercat de les Flors, ens vam fixar especialment en els espectacles que integraven l’itinerari “Partitures” i en revisar els vídeos, un dels espectacles que ens van atreure més, va ser aquest AUGURI.

Fa poques setmanes ens van fer arribar algun comentari despectiu i degradant sobre aquest espectacle. Per sort no vàrem fer cas i vam apostar per veure’l i així poder tenir la nostra pròpia opinió. El cert és que sembla que alguns crítics conservadors han titllat aquesta proposta coreogràfica de poc menys que d’una presa de pèl, al no considerar-la dansa i en tot cas “teatre en moviment”, pel sol fet que durant la meitat de la proposta els 22 ballarins que la interpreten ho fan corrent en una carrera que a primera vista sembla caòtica.

A nosaltres literalment ens ha fascinat, malgrat que inicialment el primer quart d’hora ens va descol·locar per la seva excessiva lentitud i per la foscor en el que s’executaven els moviments de la coreografia; en finalitzar l’espectacle i veure’l en perspectiva hem entès que aquell inici era totalment necessari, perquè després i a poc a poc l’acció es converteix en una explosió de moviments escènics, on tot està absolutament mil·limetrat i sense cap oportunitat a fer improvisació, tal com ens van explicar el mateix Olivier Dubois en la Roda de Premsa, en una coreografia amb 1.140 entrades totalment pautades i amb una estructura molt rígida.

AUGURI, la nova creació d’Olivier Dubois, és també l’última part de la seva trilogia “Étude critique pour un trompe l’oeil”. Al llarg de set anys, ha creat les quatre peces que componen aquest cicle, una recerca de la felicitat. L’obra compta amb 22 ballarins que, amb moviments explosius i desenfrenats, donen lloc a un esclat de joia i ansietat. 

Una coreografia que com ja hem comentat, comença al fons de l’escenari gairebé en la foscor i van apareixent darrere les estructures en forma de cubs, com si fossin fantasmes, alguns ballarins; de sobte notem quasi sense veure’l, com algú travessa l’enorme espai escènic a una velocitat brutal. Durant una bona estona aquests moviments es van repetint, malgrat que les persones que apareixen cada cop són més nombroses.

Sense pausa i sense que ens adonem esdevé una segona part on els ballarins apareixen i desapareixen en carreres totalment sincronitzades en parelles, en grups o tot sols, a diferents ritmes i amb una sincronia absolutament perfecta, com si aparegués un mirall al mig de l’escenari.

És com si els espectadors estiguéssim veient un vol d’una manada d’ocells que volen tots plegats sense tocar-se ni un sol instant, malgrat que dóna l’aparença que han de xocar constantment. Una tercera part arrenca, quan tornen a aparèixer novament amb moviments que poden semblar caòtics però que en cap cas o són…. i aquí sí que ja comencen a tocar-se, a xocar lleument o de forma brutal, i aixecar-se un sobre l’altre…

La peça acaba de forma similar que a l’inici, en mig de la foscor, però aquesta vegada els ballarins descansen sobre les estructures i es deixen caure suaument d’un amb un, deixant sobre les nostres retines imatges d’una immensa bellesa.

L’espectacle ha durat poc més de 50 minuts, malgrat que està anunciat que la seva durada era d’una hora. La proposta i  molt especialment durant la mitja hora central, amb aquestes al·lucinants carreres entrecreuades, canvis de direcció espectaculars i moviments inversemblants, ens ha deixat absolutament enamorats.

Com ja vaig explicar a la crònica de la roda de premsa, en gira es belluguen 30 ballarins que es van rellevant perquè es tracta d’una peça molt exigent físicament parlant; per això viatjant amb ells un equip d’osteòpates, fisioterapeutes i massatgistes… i abans de cada representació, durant hora i mitja, els ballarins reben un entrenament de preparació física per un entrenador especialista en atletes olímpics.

Els ballarins són de físics completament dispars, malgrat que tots tenen una molt bona capacitat física, d’edats que van des de 23 anys fins al 56, perquè han de córrer al límit de la seva capacitat; malgrat que els entrecreuaments en la seva carrera semblen sortides d’un caos, la realitat és que posseeixen una harmonia claríssima.

Efectivament, Olivier tenia raó, aquest AUGURI és una bogeria meravellosa.

Creació: Olivier Dubois

Ballarins: Aimée Lagrange, Antonin Rioche, Aurélie Mouilhade, Benjamin Bertrand, Camerone Bida, Clémentine Maubon, David Le Thai, Inés Hernández, Jacquelyn Elder, Karine Girard, Loren Palmer, Mathieu Calmelet, Mélodie Lasselin, Nicolas Sannier, Rémi Richaud, Sandra Savin, Sébastien Ledig, Sébastien Perrault, Steven Hervouet, Thierry Micouin, Virginie Garcia, Youness Aboulakoul

Assistent: Cyril Accorsi /Il·luminació: Patrick Riou / Música: François Caffenne

Producció Ballet du Nord – Centre Chorégraphique National Roubaix Hauts de France Nord-Pas de Calais Picardie / Coproducció Biennale de la Danse de Lyon, Kampnagel-Hamburg, Théâtre National de Chaillot, Opéra de Lille, Grand Théâtre de Provence, Festival TorinoDanza, La Faïencerie-Théâtre, scène conventionnée de Creil