Roda de premsa AUGURI d’Olivier Dubois – (temp. 17/18 – RdP nº 37)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Miquel Gascón –
Aquest matí he pogut assistir a un parell de rodes de premsa; la primera ha estat convocada al Mercat de les Flors per presentar l’espectacle de Dansa AUGURI, la nova creació de Olivier Dubois.
Aquesta proposta forma part de la seva trilogia “Étude critique pour un trompe l’oeil”, que ha anat presentant al llarg d’aquest últims 7 anys; Révolution (2009), Rouge (2011) i Tragédie (2012)… de fet aquest AUGURI forma un díptic d’aquesta tercera part com a continuació de Tragédie, que finalitza el seu recorregut en aquest camí a la recerca de la felicitat.
Una roda de premsa força llarga i una mica espessa, ja que Olivier Dubois, de bona fe, ha volgut utilitzar en bona part de la seva exposició l’idioma castellà, malgrat que l’ha iniciat en el seu idioma, el francès i que disposava d’un traductor a la seva disposició a la mateixa taula de presidència. Això ha fet allargar la roda de premsa innecessàriament i sobretot ha fet que el seu discurs hagi estat poc entenedor.
Olivier, ens explica que la seva proposta la va pensar en veure als ocells volar en bandades, que a simple vista sembla que ho fan en moviments caòtics, però que mai topen entre ells. Creu que els homes també fan en certa mesura el mateix quan caminen o corren sobre la terra. És per això que en AUGURI els 22 ballarins que apareixen a escena, no deixen de córrer en els 60 minuts de durada de la peça.
Els ballarins són secundats per la música hipnòtica de François Caffenne, durant una hora, travessat l’escenari a tota velocitat. Les seves trajectòries són lineals i zigzaguejants, amb canvis bruscos de direcció. Alguns tracen llargues corbes, altres descriuen itineraris sinuosos com si es tractés d’un eslàlom. Corren, sense que sapiguem cap a on ni per què. A vegades xoquen, dolça o brutalment. A vegades un alenteix la seva carrera, un altre accelera. A vegades un ballarí alça a una ballarina, però aquesta figura no dura més d’un segon… i cadascú reprèn la seva carrera esbojarrada.
Alguns crítics que han vist la proposta abans de representar-se a Barcelona, han afirmat que l’espectacle no es pot catalogar de dansa, i que en tot cas es tracta de Teatre de moviment. Oliver ens diu que no està gens d’acord amb aquesta visió, ja que ell considera que és pura dansa, malgrat que en forma de carrera esgotadora, a partir d’una partitura mil·limetrada sense improvisacions composta per 1.140 entrades totalment pautades i amb una estructura molt rígida i clara.
En gira es belluguen 30 ballarins que es van rellevant perquè es tracta d’una peça molt exigent físicament parlant; per això viatjant amb ells un equip d’osteòpates, fisioterapeutes i massatgistes… i abans de cada representació, durant hora i mitja, els ballarins reben un entrenament de preparació física per un entrenador especialista en atletes olímpics.
Els ballarins són de físics completament dispars, malgrat que tots tenen una molt bona capacitat física, d’edats que van des de 23 anys fins al 56. Olivier comenta que prefereix no tenir sobre els escenaris ballarins perfectes i en canvi si tenir homes i dones ballant i corrent al límit de la seva capacitat; malgrat que els entrecreuaments en la seva carrera semblen sortides d’un caos, la realitat és que posseeixen una harmonia claríssima.
La peça segons ell, és una bogeria meravellosa.
Us deixo l’àudio de la roda de premsa, malgrat que aquesta vegada, ja us aviso que es força difícil seguir-la …
