DIBUJAME UNA CASA (temp. 17/18 – espectacle nº 99)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Miquel Gascón –
Fa uns dies vaig llegir que al Teatre La Vilella, es representava una proposta teatral per a UN SOL ESPECTADOR…. i com us podeu imaginar, no em vaig poder estar. Aquest passat diumenge, sortint del Teatre Romea, vaig fer camí cap allà.
Es tracta d’una mena de viatge poètic i itinerant pels carrers i racons que són força desconeguts, al voltant de La Vilella. Un recorregut circular d’uns 45 minuts, que com espectador fas tot sol, però sempre cuidat al màxim per una o vàries persones que t’acompanyen i que et van indicant el que has de fer en tot moment. Abans de començar em demanen que intenti no parlar durant tot el recorregut i sobretot que intenti tenir les orelles ben obertes, per gaudir al màxim de la proposta.
“Les ciutats són un conjunt de moltes coses: memòries, desitjos, signes d’un llenguatge; són llocs d’intercanvi, com expliquen tots els llibres d’història d’economia, però aquests intercanvis no ho són només de mercaderies, són també intercanvis de paraules, de desitjos, de records “(Italo Calvino, Les Ciutats Invisibles).
“Dibújame una casa” és un conte, una història que cal viure-la tot sortint al carrer per amagar-se entre les cases i camins i convertir-se en un petit viatge màgic.
En sortir al carrer em donen una petita maleta i després d’acompanyar-me uns centenars de metres m’indiquen que haig de continuar el camí tot sol indicant-me pel carrer on hauré de girar més endavant. Així ho faig i tot seguit em trobo amb una noia que serà la meva guia durant tot el recorregut. Ella és Magda-Lena Staniewicz, la creadora d’aquesta experiència.
En silenci em fa asseure al costat d’ella i plegats obrim la maleta, on és trobem una petita caixeta que conté unes petites flors, una petita i bonica pedra, una espelma, llumins i una petita cartolina blanca, on em demana que pinti una CASA. Segueixo les seves instruccions en silenci … i evidentment pinto una CASA d’un Cargol, que per mi és el símbol de viure la vida tranquil·lament, paladejant-la a cada moment, el mes a poc a poc possible, per gaudir-la al màxim, sense presses.
A partir d’aquí, continuem caminant i trobant missatges plens de poesia a les esquerdes de les parets del nostre recorregut o als forats dels arbres. No sempre podré disposar de tots els meus sentits i quan un d’ells quedi mancat, hauré de confiar amb la dona que m’acompanya i que en “mima”…
No explicaré res més d’aquesta proposta teatral, per no fer espòiler, perquè crec que l’experiència és molt millor fer-la per un mateix i deixar-se sorprendre en cada minut, tot escoltant la veu dolça de Magda-Lena Staniewicz, en veu baixa, gairebé un murmuri, que va desgranant poesia i missatges que et fan replantejar una forma de viure.
Vas descobrint els secrets de la transformació d’una casa, també de la teva.
I tu, ¿quina casa ets?
La meva experiència va començar a 1/4 de 10 de la nit i va acabar tot just quan a la porta de la Vilella, vam fer la Cassolada tots plegats.
Una experiència que m’ha agradat molt viure; un luxe poder-ho fer en companyia de l’autora de la proposta. Un moment màgic ple de bellesa poètica. Una creació teatral que pots viure com l’únic espectador…. i això per si sol és tot un luxe irrepetible.
Creació del conte i de l’experiència: Magda-Lena Staniewicz
Acompanyants durant el viatge: Francisca Mujica, Antón Fernandéz
