ROMEU I JULIETA – Ballet de Genève (temp. 17/18 – espectacle nº 94)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Aquesta peça de la coreògrafa suïssa Joëlle Bouvier, basada en l’obra de William Shakespeare, i amb la música de Serguei Prokófiev, va ser estrenada el 2009. Aquesta va ser la primera col.laboració de la coreògrafa amb Le Ballet du Grand Théâtre de Genève.
El repartiment de ROMEU I JULIETA està format per vint ballarins encapçalats per Sara Shigenari (Julieta), Nahuel Vega (Romeo), Armando González (Teobaldo) i Geoffrey Van Dyck (Mercutio). Tots vint destaquen per la seva versatilitat.
“La meva manera de treballar consisteix a buscar el motor de la inspiració a través de la feina, i la humanitat i el sentit artístic treballant individualment amb cada ballarí”
Segons ha comentat la coreògrafa, selecciona els ballarins que tinguin tècnica física i que tinguin també capacitat interpretativa, ja que, considera que la seva feina té un component cinematogràfic.
Aquesta proposta està situada en un marc intemporal perquè aquesta història té lloc, ha tingut lloc i encara haurà de tenir lloc a tot arreu, en qualsevol moment i en qualsevol espai. Comença amb la mort dels amants en unes escenes d’una bellesa realment indescriptible, d’una sensibilitat i d’un preciosisme que ha emmudit la sala. Uns cossos que semblen eteris i fràgils en mans de la resta de ballarins que els “condueixen” per tot l’espai escènic.
Romeu i Julieta, una història d’amor ofegada per l’odi. Una família devastada per la violència de dos clans enemics, rivals despietats que no tenien cap més raó per al seu feu sagnant que la de pertànyer a dues famílies diferents. Quantes guerres al món actual reflecteixen la tragèdia de Shakespeare ?
La coreògrafa ha obviat els personatges secundaris de la història i ha deixat la peça reduïda a una hora i vint minuts de durada. S’ha centrat bàsicament en els dos amants i en els personatges de Teobaldo i Mercutio, contemporaneïtzant la proposta, i basant les baralles entre els clans, en films de Pasolini. “No m’interessen les anècdotes ni els personatges, sinó que volia concentrar-me en el drama”
La música de Prokófiev va ser fidel a la dualitat lirisme-violència que emana de la peça teatral. Presentada a Brno el 1938 va ser considerada, en aquell temps, impossible de ballar per la seva complexitat rítmica. Amb el temps s’ha convertit en el ballet més representat del compositor.
La música ha estat interpretada en directe per l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu sota la batuta de Manuel Coves, i ha sonat realment magnífica.
Una escenografia simple però efectiva, una posada en escena i un vestuari atemporal, i la gran capacitat de transmetre emocions dels ballarins de la companyia, ens han fet gaudir d’una gran, grandíssima nit de dansa.