DANCING WITH FROGS (temp. 17/18 – espectacle nº 93)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Segurament ahir dia 2 de novembre de 2017, data que quedarà en la nostra memòria associada a la injustícia, al dolor, a la ràbia, a la sensació d’impotència, … no era el dia més apropiat per anar a veure aquesta nova proposta de Sol Picó. I no ho era perquè anímicament estàvem rabiosos i tristos, i també perquè aquesta artista, reconeguda arreu i amb nombrosos premis, no aconsegueix atrapar-nos gairebé mai.
Una reacció molt positiva de la direcció del Mercat de les Flors i dels seus treballadors, va ser llegir un comunicat al vestíbul, abans de deixar-nos entrar a la Sala Mac, en repulsa als empresonaments per part de l’estat espanyol, de consellers i del vicepresident del nostre legítim govern, democràticament elegit pel poble de Catalunya.
En el pati de butaques, s’havien reservat a la fila 4, les millors butaques de la Sala MAC per deixar-les buides i en cada una d’elles el nom de cada un dels membres del govern, empresonats feia tan sols unes hores.
La nova producció de la coreògrafa Sol Picó se centra en l’home i aquesta peça pretén ser una reflexió del món de la masculinitat. L’artista afirma que es pregunta com viu, sent, acciona, pateix i es relaciona l’home del segle XXI amb el món.
Marta Galán és la dramaturga d’aquesta proposta A DANCING WITH FROGS (ball amb granotes), on es reflexiona, qüestiona i analitza el món de la masculinitat, aquesta altra meitat, el complement biològic del femení.
Què és allò masculí sense la part femenina? Hi ha límits entre ells? Com viu, sent, actua, pateix, es relaciona amb el món, l’home del segle XXI? És el mateix de sempre o alguna cosa ha canviat?, Com ha de ser un home?, Què s’ha de fer per a ser-ne un?
Sol Picó balla amb gripaus o amb lumbersexuals, neo-macarrons, metrosexuals i andrògins en una aventura àcida, bruta, gamberra i tragicòmica.
Set intèrprets, un equip artístic format pels músics Pere Jou i Antoni Comas, l’actor Elías Torrecillas i els ballarins Daniel Corrales, Junyi Sun, Valentí Rocamora i Guillermo Weickert.
Tots ells es posen a la pell dels homes del segle XXI. Ha estat un procés de creació fet d’improvisacions i el resultat és una mena de performance amb els diferents models de masculinitat a l’escenari.
Inicialment Sol Picó no es plantejava pujar dalt l’escenari però com ella mateixa diu “la seva part masculina l’ha “forçat” a fer-ho“. “Tenia la necessitat total de reflexionar sobre l’altra part i em vaig dir: el que jo vull és investigar“. La dramaturga la va incorporar en el muntatge a mode de lligam connector dels diferents personatges.
Però, hem de dir que a nosaltres la proposta no ens ha agradat gens, fins i tot ens ha molestat en algun moment i l’hem trobat tòpica, previsible i força barruera com l’escena on tots baten un ou d’esquenes al públic simulant que s’estan masturbant (i el trist és que bona part dels espectadors, els hi riu la gràcia). O l’enorme escultura en forma de penis que a moments els amenaça i que com un enorme “botafumeiro” amb encens inclòs, oscil·la a banda i banda de l’espai escènic. Performance provocativa, molta … dansa ben poca.
Un “espectacle” on s’ha volgut remarcar l’excés de testorena en els “mascles” (segons la seva creadora) i no s’ha tallat ni un pèl en incloure escenes que almenys a nosaltres ens va provocar vergonya aliena, fent “ballar” als homes al son de “boti, boti, boti maricón el que no boti”… entre altres “perles”.
Ens ha semblat bàsicament una PERFORMANCE amb ganes de provocar, mes que un espectacle de dansa, ja que realment de dansa vàrem veure escassos minuts; ens va donar la sensació que estàvem encara en el procés creatiu de l’espectacle, on hi ha moltes descoordinacions o “enfrontaments masclistes” entre ells, mes que un producte cultural acabat.
Alguna cosa positiva ? …. la música i cançons en directe.
La nostra baixa valoració és deguda, a què nosaltres vàrem pagar les entrades per veure un espectacle de dansa i no pas per veure el que se’ns va presentar.
En acabar bona part del públic en peus aplaudint les ocurrències de la seva “coreògrafa” predilecta… i un munt de “bravos”. Nosaltres fugim escaldats i fins i tot emprenyats pel que acabem de veure i sobretot per la pèrdua de temps, en una nit que hauríem d’haver decidit perdre les entrades i els diners emprats.
Per sort arribem a la sortida del metro quan tot just comença la gran cassolada i ens posem a repicar amb les claus de casa en un fanal del carrer durant una bona estona. Després fem camí cap a casa i sortim a la terrassa i continuem repicant gairebé mitja hora mes.
El soroll de la cassolada al costat del pont de Vallcarca va ser eixordador, la més gran repicada de cassoles que hem viscut mai.
Direcció: Sol Picó
Assistent de coreografia: Carlos Fernández
Col·laboració en la dramatúrgia: Marta Galán
Intèrprets: Antoni Comas, Daniel Corrales, Elías Torrecillas, Guillermo Weickert, Junyi Sun, Pere Jou, Valentí Rocamora
Música original: Pere Jou (excepte “Haka” Antoni Comas) \ Escultura d’escena: Nico Nubiola \ Vestuari: Valeria Civil \ Coordinació tècnica i escenografia: Joan Manrique \ Disseny de llums: Cube.bz \ So: Stéphane Carteaux
Idioma: castellà i català
Durada: 60 minuts
