ESCENES D’UNA VIDA AMB HÀMSTERS – 22a Mostra de Teatre de Barcelona –  (temp. 17/18 – espectacle nº 73)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba –

Nosaltres ja coneixíem aquesta proposta escènica, perquè la vàrem poder veure la temporada passada al Cafè Teatre Llantiol (abril 2017) i llavors ja ens va agradar força; com bé sabeu nosaltres no acostumem a repetir el que ja hem vist, però aquesta vegada ens hem compromès a veure i valorar les 9 obres de teatre de la 22a Mostra de Teatre de Barcelona, que actualment s’està celebrant al Teatre del Raval.

Des de llavors la proposta ha tingut el seu recorregut i fins i tot fa poques setmanes s’ha pogut veure en temporada a la Sala Barts de Barcelona. Bàsicament és la mateixa producció, però alguns dels seus actors han canviat i s’han incorporat Iván Morillo i Clara Sellés.

Entrem a la sala i ja veiem dos dels personatges asseguts xerrant i regirant els fulls d’una revista. De cop i volta, en començar l’acció entren dues amigues a les que veiem absolutament felices, i que porten una gàbia de hàmster cadascuna. Qüestionen la conveniència de tenir un hàmster.

“Si no vigiles, et passarà l’arròs“. L’Ari és la més reticent de totes elles però finalment, en quedar-se sola sense al seu hàmster, parla amb el seu marit i a partir d’aquell moment la relació entre els dos canviarà totalment.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

De veritat estem fets per tenir Hàmsters? Tenir-ne continua sent un acte indispensable i essencial de cada persona? Ens fa més feliços? La nostra protagonista no ho creu així, o potser, simplement, té por de veure repetir-se en ella el que ha vist en els altres

Una proposta del gènere de la comèdia, però amb tocs dramàtics plens d’ironia i de situacions absurdes que per inversemblants són molt reals. Veiem reflectida en escena la pressió de la societat que obliga a les persones a anar seguint unes passes, inexorablement, i que no admet amb facilitat postures diferents. Una societat que no contempla prendre l’opció voluntària de no tenir fills.

Amb clau d’humor, moltes situacions absolutament quotidianes al voltant dels fills, que es converteixen, en el mateix moment de ser concebuts, en l’eix vertebral de les nostres vides. Molts moments còmics que ens fan reflexionar, com per exemple l’abús d’utilització dels grups de WhatsApp, com el de “papis i mamis” tan comuns en les escoles dels nostres fills, que vistos en un escenari ens fan posar vermells de vergonya.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

A través dels ulls de la protagonista, descobrirem les ombres que la maternitat planteja en una comèdia aparentment absurda, que ens parla d’aquest tema sense referir-se directament a ell.

Una proposta que ens vol fer reflexionar sobre les pors a les obligacions socials que ens ofeguen i obliguen a prendre decisions que segurament no prendríem, i que només prenem “perquè toca”.

Un text amb moltes capes i molts punts de reflexió. Molt destacable el gir de la comèdia al drama en el monòleg final.

Malgrat que la nostra opinió, ja la vàrem reflectir en l’anterior crònica, hem de reconèixer que es nota que l’espectacle està molt més rodat i que ha guanyat força en la seva posada en escena i també algunes interpretacions ens han semblat més naturals que les que vàrem veure fa 6 mesos.

Dramaturgia: Ana Bofill

Repartiment: Ana Bofill, Iván Caelles, Maite Morillo, Clara Sellés i Sara Schkot.

Viola: Úrsula Amargós

Direcció escénica, disseny de llums i espai sonor: Cia Fresquita Montes \ Disseny graphic i audiovisual: Joan Bofill \ Coreografía: Belinda Wicksteed \ Escenografía i muntatge tècnic: Nina Tuset

Producció: Cia Fresquita Montes

Idioma: català – Durada: 1 hora