ISLÀNDIA (prèvia) – (temp. 17/18 – espectacle nº 69)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Diumenge vam fer cap a la sala Petita del Teatre Nacional per veure la representació d’ISLÀNDIA, un text de Llüisa Cunillé dirigit per Xavier Albertí.

Un adolescent, que en la primera escena de l’obra ja és un adult, marxa a Nova York a buscar la seva mare. Abel Rodríguez debuta com a protagonista en aquesta obra (ell és estudiant d’informàtica i actor amateur de Sabadell) i encarna a un jove islandès de 15 anys, a mig camí entre la infància i l’edat adulta, la innocència enfrontada a la crisi espiritual i existencial de la societat occidental. Una interpretació d’aquest jove actor que ens ha agradat molt, plena de silencis i amb una actitud d’escolta passiva, processant tot el que rep i que l’ha d’ajudar a prendre una decisió.

Un viatge que ens portarà de Reykjavík a Nova York, distanciats físicament, amb desconeixença mútua, però units per les conseqüències de l’última crisi financera internacional que va començar als Estats Units i que va suposar la fallida de l’estat a Islàndia.

El noi, que somia a ser cantant d’òpera, deixa la seva illa per cercar la seva mare de la qual fa temps no en sap res. I es desplaça a la ciutat on, sobre el paper, tot és possible, on tot el que existeix es pot trobar. Però el seu viatge no és senzill ni còmode, es va trobant un seguit de personatges que són un amarg retrat de les víctimes de la crisi econòmica.

Tots ells són persones desesperançades, que han perdut el que tenien i intenten sobreviure ensarronant a qui poden, víctimes d’una societat individualista sense sentiments. I el noi parla amb ells, es deixa ensarronar i li prenen el poc que té, la maleta, diners a canvi d’un llibre que no val res, l’abric, el mòbil, … i ell accepta tot el que li succeeïx amb la calma de la persona que no té por, que no té res a perdre, que encara té somnis.

Ens trobem doncs en un espai físic i vital hostil, amb tot un seguit de personatges que li aniran revelant la seva insatisfacció respecte del seu entorn i les seves circumstàncies.

Però aquestes persones no ens acaben d’explicar el perquè han arribat a la situació en la qual es troben, silencis explícits que ens obliguen a llegir entre línies i a deduir com i perquè han arribat on estan. Segons el mateix Xavier Alberti aquesta renúncia a desvetllar antecedents o motivacions dels personatges és intencionada, per tal d’evitar a l’espectador contemplatiu que únicament vol que li expliquin una història amb el seu plantejament, nus i desenllaç, i de ser possible a un ritme “rapidet” per tal de no haver de pensar ni deduir, únicament escoltar i veure.

“… la Lluïsa ens proposa que, abansd’emprendre aquest viatge tan profund, tornem a tenir quinze anys. Ens situa en la que va ser, probablement, la primera gran frontera de la nostra vida, un moment vital fonamental per a cadascú de nosaltres, en el qual vam decidir tantes coses sense potser saber-ho, i en el qual segurament, vam començar a renunciar – per activa o per passiva- a ser aquella persona que volíem ser”.

El retrat d’aquests personatges és el principal atractiu d’aquesta proposta, un repartiment de luxe per unes intervencions curtes, molt sovint enigmàtiques i amarades de tristor, angunia i incertesa.

Una obra coral on ens trobem amb Jordi Oriol que és el noi adult, Paula Blanco, una jove que interpel·la al noi adult i descobrirà que no és l’interlocutor que esperava, Oriol Genís que és un metge, Joan Anguera, viatger acompanyat d’una capsa blanca on guarda els planells i la maqueta del seu últim invent, Lurdes Barba, la dona gran que tenia una funerària i ara ven tot el que te en una paradeta al carrer, Albert Prat, un estrany personatge que te cura de gossos, Joan Carreras, és Delamarche, l’home que s’ha casat amb la mare del noi i que ara té una paradeta ambulant de frànkfurts i hamburgueses, Albert Perez un estrany personatge de jaqueta verda i Aurea Marquez, la mare.

L’escenografia ens presenta un espai obert, únic, que es va transformant, de la mà dels mateixos actors, en un vestíbul d’una estació, en un vagó de tren, un ambulatori, un carrer o una església.

ISLÀNDIA s’ha de veure amb ganes de fent-se preguntes en sortir del teatre, amb ganes de reflexionar sobre el món en què vivim i on ens porta el capitalisme ferotge basat en els diners i en tenir, no en el ser. Ens hem trobat amb una proposta que ens dóna una visió angoixant i desesperançada d’una realitat que tenim molt més a prop del que som capaços d’imaginar.

No compartim pas l’opinió que s’ha anat generalitzant a les xarxes, de què aquesta proposta té una narració massa lenta i amb massa silencis.

Precisament nosaltres creiem que aquest és un dels punts més positius del text i de la direcció; ens ha agradat paladejar, asseguts a la butaca del teatre, l’estudi de cada un dels personatges. Precisament per això, hem comprat el text per rellegir-la i intentar no perdre cap detall.

Autora: Lluïsa Cunillé

Direcció: Xavier Albertí 

Amb: Joan Anguera, Lurdes Barba, Paula Blanco, Joan Carreras, Oriol Genís, Àurea Márquez, Jordi Oriol, Albert Pérez, Albert Prat, Abel Rodríguez.

Escenografia: Max Glaenzel \ Il·luminació: Ignasi Camprodon \ Vestuari: María Araujo i Marian García \ So: Lucas Ariel Vallejo \ Caracterització: Àngels Palomar \ Vídeos: Maria Andreu, Júlia Genís, Max Glaenzel \ Ajudant de direcció: Albert Arribas \ Ajudant d’escenografia: Josep Iglesias \ Construcció d’escenografia: Taller Jorba-Miró, Scp

Idioma: català

Durada: Dues hores