– Teatre – ISLÀNDIA (🐌🐌🐌🐌) – TNC Sala Petita – 2017.10.15 (temp. 17/18 – espectacle nÂș 69)

ISLÀNDIA (prĂšvia) – (temp. 17/18 – espectacle nÂș 69)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts EscĂšniques – 

Per Imma Barba & Miquel GascĂłn

Diumenge vam fer cap a la sala Petita del Teatre Nacional per veure la representaciĂł d’ISLÀNDIA, un text de LlĂŒisa Cunillé dirigit per Xavier AlbertĂ­.

Un adolescent, que en la primera escena de l’obra ja Ă©s un adult, marxa a Nova York a buscar la seva mare. Abel RodrĂ­guez debuta com a protagonista en aquesta obra (ell és estudiant d’informĂ tica i actor amateur de Sabadell) i encarna a un jove islandĂšs de 15 anys, a mig camĂ­ entre la infĂ ncia i l’edat adulta, la innocĂšncia enfrontada a la crisi espiritual i existencial de la societat occidental. Una interpretaciĂł d’aquest jove actor que ens ha agradat molt, plena de silencis i amb una actitud d’escolta passiva, processant tot el que rep i que l’ha d’ajudar a prendre una decisiĂł.

Un viatge que ens portarĂ  de ReykjavĂ­k a Nova York, distanciats fĂ­sicament, amb desconeixença mĂștua, perĂČ units per les conseqĂŒĂšncies de l’Ășltima crisi financera internacional que va començar als Estats Units i que va suposar la fallida de l’estat a IslĂ ndia.

El noi, que somia a ser cantant d’ĂČpera, deixa la seva illa per cercar la seva mare de la qual fa temps no en sap res. I es desplaça a la ciutat on, sobre el paper, tot Ă©s possible, on tot el que existeix es pot trobar. PerĂČ el seu viatge no és senzill ni cĂČmode, es va trobant un seguit de personatges que sĂłn un amarg retrat de les vĂ­ctimes de la crisi econĂČmica.

Tots ells sĂłn persones desesperançades, que han perdut el que tenien i intenten sobreviure ensarronant a qui poden, vĂ­ctimes d’una societat individualista sense sentiments. I el noi parla amb ells, es deixa ensarronar i li prenen el poc que tĂ©, la maleta, diners a canvi d’un llibre que no val res, l’abric, el mĂČbil, … i ell accepta tot el que li succeeĂŻx amb la calma de la persona que no té por, que no té res a perdre, que encara tĂ© somnis.

Ens trobem doncs en un espai fĂ­sic i vital hostil, amb tot un seguit de personatges que li aniran revelant la seva insatisfacciĂł respecte del seu entorn i les seves circumstĂ ncies.

PerĂČ aquestes persones no ens acaben d’explicar el perquĂš han arribat a la situació en la qual es troben, silencis explĂ­cits que ens obliguen a llegir entre lĂ­nies i a deduir com i perquĂš han arribat on estan. Segons el mateix Xavier Alberti aquesta renĂșncia a desvetllar antecedents o motivacions dels personatges és intencionada, per tal d’evitar a l’espectador contemplatiu que Ășnicament vol que li expliquin una histĂČria amb el seu plantejament, nus i desenllaç, i de ser possible a un ritme “rapidet” per tal de no haver de pensar ni deduir, Ășnicament escoltar i veure.

“… la LluĂŻsa ens proposa que, abansd’emprendre aquest viatge tan profund, tornem a tenir quinze anys. Ens situa en la que va ser, probablement, la primera gran frontera de la nostra vida, un moment vital fonamental per a cadascĂș de nosaltres, en el qual vam decidir tantes coses sense potser saber-ho, i en el qual segurament, vam començar a renunciar – per activa o per passiva- a ser aquella persona que volĂ­em ser”.

El retrat d’aquests personatges Ă©s el principal atractiu d’aquesta proposta, un repartiment de luxe per unes intervencions curtes, molt sovint enigmĂ tiques i amarades de tristor, angunia i incertesa.

Una obra coral on ens trobem amb Jordi Oriol que és el noi adult, Paula Blanco, una jove que interpel·la al noi adult i descobrirĂ  que no és l’interlocutor que esperava, Oriol GenĂ­s que és un metge, Joan Anguera, viatger acompanyat d’una capsa blanca on guarda els planells i la maqueta del seu Ășltim invent, Lurdes Barba, la dona gran que tenia una funerĂ ria i ara ven tot el que te en una paradeta al carrer, Albert Prat, un estrany personatge que te cura de gossos, Joan Carreras, és Delamarche, l’home que s’ha casat amb la mare del noi i que ara té una paradeta ambulant de frĂ nkfurts i hamburgueses, Albert Perez un estrany personatge de jaqueta verda i Aurea Marquez, la mare.

L’escenografia ens presenta un espai obert, Ășnic, que es va transformant, de la mĂ  dels mateixos actors, en un vestĂ­bul d’una estaciĂł, en un vagĂł de tren, un ambulatori, un carrer o una esglĂ©sia.

ISLÀNDIA s’ha de veure amb ganes de fent-se preguntes en sortir del teatre, amb ganes de reflexionar sobre el mĂłn en quÚ vivim i on ens porta el capitalisme ferotge basat en els diners i en tenir, no en el ser. Ens hem trobat amb una proposta que ens dĂłna una visió angoixant i desesperançada d’una realitat que tenim molt mĂ©s a prop del que som capaços d’imaginar.

No compartim pas l’opiniĂł que s’ha anat generalitzant a les xarxes, de quĂš aquesta proposta tĂ© una narraciĂł massa lenta i amb massa silencis.

Precisament nosaltres creiem que aquest Ă©s un dels punts mĂ©s positius del text i de la direcciĂł; ens ha agradat paladejar, asseguts a la butaca del teatre, l’estudi de cada un dels personatges. Precisament per aixĂČ, hem comprat el text per rellegir-la i intentar no perdre cap detall.

Autora: Lluïsa Cunillé
DirecciĂł: Xavier Albertí 
Amb: Joan Anguera, Lurdes Barba, Paula Blanco, Joan Carreras, Oriol GenĂ­s, Àurea MĂĄrquez, Jordi Oriol, Albert PĂ©rez, Albert Prat, Abel RodrĂ­guez.
Escenografia: Max Glaenzel \ Il·luminaciĂł: Ignasi Camprodon \ Vestuari: MarĂ­a Araujo i Marian GarcĂ­a \ So: Lucas Ariel Vallejo \ CaracteritzaciĂł: Àngels Palomar \ VĂ­deos: Maria Andreu, JĂșlia GenĂ­s, Max Glaenzel \ Ajudant de direcciĂł: Albert Arribas \ Ajudant d’escenografia: Josep Iglesias \ ConstrucciĂł d’escenografia: Taller Jorba-MirĂł, Scp
Idioma: catalĂ 
Durada: Dues hores

Quant a Miquel Gascon

ViatgermanĂ­ac i Teatraire de Pro, engrescat per gaudir al mĂ xim de les activitats culturals que es realitzen a Barcelona i Catalunya, ja sigui teatre, mĂșsica, ĂČpera o cinema.
Aquesta entrada s'ha publicat en Teatre i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interÚs l'enllaç permanent.

2 respostes a – Teatre – ISLÀNDIA (🐌🐌🐌🐌) – TNC Sala Petita – 2017.10.15 (temp. 17/18 – espectacle nÂș 69)

  1. mercecrespi ha dit:

    Li falta ritme i tensiĂł, amb un tema recurrent i massa trillat. Son dues hores d’esquetxos que permetrien entreacte, perĂČ penso que molta gent del pĂșblic no tornaria. Curiosa l’escenografia en la que hi ha elements secundaris que van canviant, molt a poc a poc. Personalment em va avorrir.

    M'agrada

    • Miquel Gascon ha dit:

      MercĂš. No ets l’Ășnica a la que li ha passat el mateix en aquesta proposta. Per sort, com haurĂ s llegit a l’escrit on hem deixat la nostra opiniĂł, a nosaltres no ens va passar i vĂ rem gaudir molt tant del text com de l’extraordinĂ ria posada en escena.

      Nosaltres quan escrivim la nostra opiniĂł en aquest espai, no volem convĂšncer a ningĂș de quĂš la nostra opiniĂł sigui la correcta, perquĂš a vegades tambĂ© ens passa el mateix que a tu amb altres propostes i no coincidim amb l’opiniĂł majoritĂ ria. És qĂŒestiĂł de sensibilitats i gustos diferents i a vegades tambĂ© depĂšn de la predisposiciĂł que l’espectador tingui aquell dia en veure la representaciĂł.

      GrĂ cies per deixar aquĂ­ la teva opiniĂł.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'estĂ  connectant a %s