ROSAS DANST ROSAS (temp. 17/18 – espectacle nº 57)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Encetem la nostra temporada del Mercat de les Flors amb aquest ROSAS DANST ROSAS, creat l’any 1983 i que ha estat una referència internacional de la dansa potsmoderna. Aquesta peça es va veure a Barcelona el 1985.

La coreògrafa i ballarina belga Anne Teresa De Keersmaeker, va fundar la companyia Rosas durant la creació d’aquesta peça. La coreògrafa es caracteritza, en les seves creacions, per una rigorosa exploració del moviment des de les formes més simples a les més complexes i fa essencial la relació entre moviment i música. Aquesta peça, del període inicial de la seva carrera, no s’ha deixat d’interpretar en aquests 35 anys que han passat des de la seva creació.

Un extracte de roses danst roses, de la pel·lícula de Thierry De Mey basada en la coreografia d’Anna Teresa De Keersmaeker (any 1997)

Diverses generacions de ballarins han conservat l’essència d’aquesta particular i personal coreografia. En paraules de l’autora “m’interessa molt mantenir viva la memòria històrica de la dansa contemporània … i les actuacions en directe continuen sent la manera més profitosa de fer-ho.”

Una peça que es caracteritza per un gran rigor estructural que, de vegades, es podria dir que és matemàtic, i, el contrast d’aquest rigor amb la fisicalitat dels moviments senzills de les ballarines.

Quatre ballarines “es ballen” una vegada i una altra: l’esgotament i la perseverança creen una tensió emocional que contrasta fortament amb l’estructura rigorosa de la coreografia.

Cada moviment d’aquesta coreografia té una naturalesa energètica immediata, energia que s’afegeix a la música de Thierry de Mey i Peter Vermeersch amb un ritme imparable.

Una peça que al moment de la seva creació va ser titllada de feminista pel fet de què són 4 dones que ballen, oferint un retrat dur de les dones. En paraules de l’autora, Rosas danst Rosas és un cant de lloança a la feminitat, sense ignorar-la ni explotar-la en fer-la més masculina.

Aquesta peça consta de quatre parts i un petit epíleg, està basada en el moviment sense descans, repetitiu, on les 4 joves ballarines tenen un aspecte seriós i mantenen una dialèctica entre agressió i tendresa, entre uniformitat i individualitat, obligades a repetir les mateixes accions tedioses una vegada i una altra.

Una primera part que comença amb una banda sonora a un volum excessivament alt i insuportable, fa témer el pitjor, però per sort de sobte tot queda en silenci i les ballarines dansen estirades a terra amb moviments molt lents i absolutament sincronitzats; durant aproximadament mitja hora dansen sense cap música ni cap so que els pugui servir com a pauta per executar els seus moviments; estem segurs que utilitzant alguna tècnica o alguna mena truc per aconseguir una perfecció tan brutal, però nosaltres no arribem a entendre com ho aconsegueixen i menys durant un període de temps tan llarg.

Els seus moviments són idèntics entre elles quatre, però també fan moviments diferents en grups de dos, o bé algun cop tres idèntics i una ballarina amb moviments diferents. Aquesta coreografia ens deixa un gust de boca que és una barreja de fascinació per la seva increïble sincronia i al mateix temps se’ns fa llarga i comencem a mirar el rellotge (un senyal inequívoc que comença a avorrir-nos).

…i comença la segona part i trenca el llarg silenci amb uns sons sincopats i repetitius que a nosaltres ens recorda una maquinària en marxa, també els moviments agafen més volada i les ballarines executen els seus moviments en peus; en la tercera s’afegeix al so de la “maquinària” un instrument de vent, però també de forma repetitiva i estrident, que almenys a nosaltres ens desassossega; a la quarta part s’afegeixen altres instruments i la dansa és molt més vital, i manté la sincronia i la perfecció més absoluta.

Quan ja portem més de 90 minuts, sembla que la coreografia s’ha acabat i comencen els aplaudiments…. però veiem que continua en un petit epíleg, que recupera el silenci de la primera part, mentre les ballarines ens recorden alguns moviments que han reiterat durant tot l’espectacle.

La nostra valoració cargolaire (🐌🐌+🐚), ha tingut en compte per una part la perfecta execució de les ballarines que ens ha meravellat, però també amb la sensació que no hem pogut connectar amb una coreografia, que en molts moments ens ha arribat a avorrir. Unes contradiccions que no havíem viscut mai en un espectacle de dansa.

Roses danst Roses es va estrenar en el Théâtre de la Balsamine (Brussel·les) el 6 de maig de 1983. Ha guanyat el Bessie Award a la Millor Coreografia i al Millor Disseny d’Il·luminació (1987). Convertida en classic, s’ha representat incomptables vegades en teatres i festivals de tot el món.

Coreografia:
 Anne Teresa De Keersmaeker 

Ballarines:  Laura Bachman, Anika Edström Kawaji, Laura Maria Poletti, Soa Ratsifandrihana 

Creació: Anne Teresa De Keersmaeker, Adriana Borriello, Michèle Anne De Mey, Fumiyo Ikeda / Música: Thierry De Mey, Peter Vermeersch 

Música: Thierrey de Mey i Peter Vermeersch \ Músics (gravació): Thierry De Mey (percussió i piano), Walter Hus (piano), Eric Sleichim (saxofon), Peter Vermeersch (clarinet)\ Disseny de llums: Remon Fromont \ Vestuari: Rosas \ Direcció d’assajos: Fumiyo Ikeda \ Coordinació artística i organització: Anne Van Aerschot \ Direcció tècnica: Joris Erven \ Coordinació de vestuari: Heide Vanderiech \ Tècnics: Michael Smets i Quentin Maes.

Durada: 1 hora 35 minuts