LA RAMBLA DE LES FLORISTES (temp. 17/18 – espectacle nº 53)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Amb motiu de la celebració de les Festes del Roser, l’Associació Amics de la Rambla va organitzar la representació d’aquesta obra de Josep Maria de Segarra, La Rambla de les Floristes. El Teatre Poliorama va cedir la sala i Teatre pels Descosits, sota la direcció de Toni Navarro, ha estat la companyia que l’ha representat.

LA RAMBLA DE LES FLORISTES és una comèdia costumista ambientada a mitjans del segle XIX, amb la Rambla de les Flors com a escenari i les seves floristes com a protagonistes.

Hi trobareu senyors de bastó i barret de copa, floristes, senyorasses, escanyapobres, aprofitats, perduts, enamorats, baladrers i tota mena de passejants i badocs, que us faran riure, i emocionar.

Josep Maria de Segarra (1894-1961) va escriure aquesta obra en tres actes, l’any 1935, obra que va ser estrenada el 21 de marc del 1935 en aquest mateix teatre i no va satisfer al públic a la seva estrena que la van descriure com “una obra poc viva, sense bri d’animació, ensopida, ….

“La Rambla de les Floristes” ens presenta la vida de la Rambla al voltant del 1860. A la parada de flors de l’Antònia hi ha un milió d’històries, que moltes vegades provoquen picabaralles entre ella i la Isabel, una florista que té la parada davant de l’Antònia, i que veu com la majoria d’homes importants, com el regidor Julivert, Don Ramon, un home ric i eternament enamorat de l’Antònia, el senyor Banús o el senyor Puiggròs, passen l’estona xerrant amb l’Antònia i no amb ella.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Un text en vers però amb un llenguatge totalment fresc, proper i entenedor.

Uns personatges que resulten prou reals, a moments volgudament exagerats: el polític que es veu “obligat” a tenir una amant, la dona que “lliga curt” al seu home que és un tastaolletes declarat, la jove florista que creu que pot triomfar al món de l’espectacle, la parella de nuvis de poble que arriben a Barcelona absolutament “perduts”, el capellà, …

Descriu una època convulsa, moralista i alhora hipòcrita, propensa a canvis de rumb en els costums de la vida familiar I de les institucions.

El teatre ple de gom a gom, però creiem que amb gent poc acostumada a anar al teatre i que on érem nosaltres, a l’amfiteatre no van deixar de xerrar i fer anar el mòbil amb xiulets constants, fotos amb flaix o enviant WhatsApp’s als amics….

Destacar les magnífiques interpretacions de tots, especialment de Dolors Roca en el paper d’Antònia i de la participació de la nostra amiga Alícia Nicolàs en el paper de Laura, que ens va deixar gratament sorpresos perquè desconeixíem els seus dots d’interpretació teatral.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Vostè sap què és, la Rambla de les Flors?

Hi ha més pelats que rics, més gent guillada

Que gent amb el cervell apuntalat.

I massa fum, neguit i terregada,

I un món una miqueta estomacat

Un fa ballar el despit, l’altre la mona.

Les noies tendres fan ballar-hi el cor.

És la sala de ball de Barcelona, 

I el sol ve a fer-hi de catifa d’or.

La pela de taronja, aquí, no enganya…

Tothom, per relliscar-hi, hi és admès.

Vénen de mar i vénen de muntanya, 

Per entrar dins del ball, no es paga res.

De vegades, la cobla s’embarbussa

I el ball s’omple de crits i crida fort.

I entre xiulets i sabres i batussa

S’engega una pistola i cau un mort.

Però és un “ai” i torna la riuada.

I torna el ball, gronxant-se amunt i avall.

I tornen els ocells dalt la brancada, 

Fent tremeliadures de cristall.

I les floristes amanim les toies

I els gossos fugen, rosegant un os.

I brillen les dents blanques de les noies

Davant les parades de les flors.

Les parades vermelles, i un s’adona

Que aquest vermell molsut, tibant i humit, 

És el color que dura més estona

Damunt del llavi fresc de Barcelona,

Que no es cansa de riure, dia i nit.

És tot un cel de blau i d’alegria

Aquesta Rambla meva i em fa esglai

Pensar que puc deixar-la sola un dia…

La Rambla i jo no hem d’apartar-nos mai!

I quan sigui una vella corsecada,

Amb tot aquest cabell pansit i blanc,

Em trobaran al peu de la parada,

Com si jo hi defensés la meva sang.

I els que passin i em vegin sense vista,

Tremolant, amb un pom dins la mà,

Diran: “Guaiteu, l’Antònia, la florista,

Ja no pot cridar, ni caminar.

I Xaruga com és, plena de noses

i de dolors, encara té prou cor,

Fidel a a la parada de les roses,

Fins que la vingui a recollir la mort.”

I si jo penso així, no cal que vingui 

A temptar-me, ni em pot commoure el pit,

Per molta simpatia que li tingui

Per molt que li agraeixi el que m’ha dit, 

I vostè hi torni amb una veu sincera

i amb el més noble sentiment desclòs.

No ho veu, que no puc ser d’altra manera, 

Si sóc tant de la Rambla de les Flors!

Autor: Josep María de Segarra

Direcció: Toni Navarro

Intèrprets: Dolors Roca, Joan Gisbert, Miquel Àngel Mateu, Tony López, , Roser Casals, Toni Navarro, Gemma Marcó, Laura Pedemonte, Xavi Arroyo, Eudald Navarro, Carme Anglès, Jordi Cassany, Alicia Nicolás, Lurdes Sol, Manuel Millanés, Montse Carnacea, Mercé F. Roca, Enna Robles.

Figurants: Joan Prats, Dani Guisado, Albert Pedemonte, Valan Álvarez, Alfons Marente, Román Zabala, Òscar Estany, Laia Prats.

Escenografía: Eduard Muniesa \ Il.luminació: Marc Calabria \

Disseny vestuari: Dolors Roca \ Regidoría: Lourdes Castells

Idioma: català

Durada: 2 hores amb 2 entreactes