– Grec2017 – Teatre (311) – LES LAMES D’OEDIPE (DES MOURANTS) (🐚) – Teatre Lliure – Sala Sabià Puigserver – 21.07.2017

LES LAMES D’OEDIPE (DES MOURANTS) 

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Si la memòria no ens falla (que tot pot ser a aquestes edats), creiem que es tracta de la producció teatral més avorrida que hem vist mai.

Cansats i decebuts de l’obra precedent entrem de nou a la sala Fabià Puigserver, disposats a ser receptius amb aquesta segona peça del díptic “Des mourants” de Wajdi Mouawad, “els moribunds” dedicats com sabem a Filoctetes (la primera peça) i a Edip aquesta segona.

Una primera estona (llarga estona) absolutament a les fosques on una veu en off (Oriol Broggi), ens explica la història d’Èdip, rei de Tebes que ha hagut de fugir a causa del parricidi i l’incest. Està cec I vagareja pels camins guiat per la seva filla Antígona.

S’alça el teló i el que vol ser un cop d’efecte és gairebé una agressió, uns enormes focus ens donen directament als ulls per enlluernar-nos i ens deixen literalment cecs, mentre sentim l’enorme calor que desprenen com a mínim fins a la fila 5 on estem situats.

Apareixen Èdip i Antígona (es un dir …), que es refugien en un teatre abandonat on Èdip vol passar el darrer dia de la seva vida. Mes tard apareix un tercer personatge que porta la notícia d’una Atenes enfurismada, una Atenes d’avui que plora la mort d’un nen a mans de la policia durant una manifestació.

Una posada en escena desesperadament estàtica on els tres actors estan darrere una pantalla translúcida i només en veiem les ombres, Èdip estirat, de fet estarà pràcticament tota la representació estirat. Només les llums de diferents colors van donant una mica de vida a les escenes. Més d’una hora sense veure als actors.

Quan finalment la pantalla s’aixeca i ens deixa veure els actors, la immobilitat no varia. Continua i continua el text només alterat per alguna cançó interpretada pel personatge de l’actualitat (Jerôme Billy).

Parlen dels records d’infanteses perdudes, de reconciliació i de fraternitat més enllà de la mort.

Una hora i tres quarts d’immobilitat quasi absoluta a l’escenari que se’ns ha tornat insofrible, avorriment al màxim. 

Per respecte als espectadors (que no als actors, ja que ni tan sols ens veien), vam restar asseguts fins al final, ja que estàvem al mig de la filera; a mitja representació vam desconnectar absolutament i ni tan sols vàrem creure que pagues la pena continuar llegint un text que no ens interessava el més mínim.

Una tortura en tota regla, que es va acabar en el precís moment que es van sentir els primers tímids aplaudiments, mentre que nosaltres fugíem de la sala espaordits.

Sincerament, ens costarà tornar a veure alguna altra proposta que vingui signada per Wajdi Mouawad.

Autoria i direcció: Wajdi Mouawad
Interpretació: Jerôme Billy, Charlotte Farcet i Patrick le Mauff
Música: Michael Jon Fink
Escenografía: Emmanuelle Clolus
Idioma: francés sobretitulat en català
Durada: 105 minuts

Quant a Miquel Gascon

Viatgermaníac i Teatraire de Pro, engrescat per gaudir al màxim de les activitats culturals que es realitzen a Barcelona i Catalunya, ja sigui teatre, música, òpera o cinema.
Aquesta entrada s'ha publicat en Teatre i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s