– Grec2017 – Teatre (295) – BEWARE OF PITY (🐌🐌🐌🐌+🐚) – Teatre Lliure – Sala Sabià Puigserver 09.07.2017

BEWARE OF PITY

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Aquest BEWARE OF PITY (La impaciència del cor), va ser el primer espectacle que vàrem escollir l’Imma i jo, en quant va sortir la programació i és que encara teníem el record  d’aquell THE MASTER AND MARGARITA que vàrem tenir la sort de poder veure l’any 2012, també dins del Festival Grec, interpretada per la Companyia  britànica Complicité i dirigida per Simón McBurney (clicant aquí podreu veure aquella crònica).

En aquesta ocasió la companyia Complicité, amb la col·laboració de Schaubühne, han aixecat a l’escenari una magnífica proposta teatral, basada en el text de l’escriptor austríac Stefan Zweig, interpretada en alemany i sobretitulada en català, en dues pantalles situades a banda i banda dins de l’escenari de la Sala Fabià Puigserver… i que per cert aquesta vegada SI, es podien llegir perfectament, permetent amb facilitat veure les interpretacions i llegir la traducció.

Una història en la que el seu autor es preguntava què era realment la compassió i constatava com era de difícil fer-se càrrec del dolor aliè.

L’oficial Hofmiller, un soldat austrohongarès és convidat a una festa en un domicili benestant i en el seu transcurs comet un error fatal: demanar per ballar a una jove sense saber que una malaltia l’impedeix caminar. Mirant de compensar la seva inoportuna relliscada, el soldat comença a sovintejar la noia, propiciant així que ella caigui en un enamorament no correspost de conseqüències tràgiques.

Una extraordinària posada en escena en la que tots els actors estan permanentment damunt de l’escenari, gairebé en penombra, intervenint quan correspon i són puntualment il·luminats en aquell precís moment. Personatges que es desdoblen en dos actors, com és el cas del protagonista Hofmiller, narrant la seva història amb diàlegs “interiors” mentre que el segon actor interpreta el personatge en el moment que transcorre l’acció. La resta d’actors quan estan a la foscor, també fan de “narradors” d’esdeveniments puntuals de la història, a la vegada que interpreten diversos personatges.

Potser el fet d’estar situat a la fila 11 (pel meu gust massa lluny de l’escenari) va fer que sobretot al principi, personalment em costés adaptar-me a aquest format teatral, fins a arribar a desconcertar-me en alguna ocasió, ja que havia de fer l’esforç de buscar dins de l’immens escenari la persona que parlava en cada moment. Per sort em vaig anant acostumant i vaig començar a gaudir plenament de la proposta.

Tècnicament la posada en escena és gairebé perfecte, amb un so realment extraordinari que intenta simular una sala de cinema, una il·luminació molt acurada, projeccions al fons de l’escenari, moviment coreogràfic i “congelació” d’actors i moviment mil·limetrat dels pocs elements de l’escenografia, que permeten simular diferents ambients i escenes simplement amb les llums i el so, … pluja, llampecs, sons de portes, joc d’escacs, moviments de cadires, plats, copes …. sense tenir-los físicament presents. Una magnífica banda sonora en la què principalment podem escoltar música de Mahler, acaba d’arrodonir-ho tot plegat.

Destaca també el vestuari, especialment el de l’oficial Hofmiller, que veiem dins d’una urna al començament i que es posa l’actor davant dels nostres ulls; la resta d’actors també es van canviant de vestuari a mesura que han d’interpretar els diferents personatges que els hi pertoca.

Respecte a les interpretacions, entenc que eren també molt bones, però el desconeixement total de l’idioma alemany i sobretot per la meva situació força llunyana, no em permeten assegurar-ho.

A L’Imma la proposta la va atrapar des del minut zero; en el meu cas vaig trigar una bona estona en adaptar-me i en algun moment se’m va fer la narració massa lenta, però en conjunt la proposta em va agradar moltíssim, precisament per aquest tan diferent llenguatge escènic al qual no estem acostumats, però sobretot per la perfecció tècnica de la llum i el so.

Al final de la representació, bona part del públic es va posar dempeus aplaudint entusiasmada, amb la sala del Teatre Lliure plena de gom a gom.

Malgrat que m’ha agradat molt aquest BEWARE OF PITY, he de reconèixer que vaig gaudir molt més en aquella representació d’ara fa 5 anys a la mateixa sala, amb “The Master and Margarita”…. i és que segurament no és massa bona idea, crear-se tantes expectatives abans de veure una representació, però en el meu cas és inevitable.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Autor: Stefan Zweig
Versió Adaptació: Simon McBurney, James Yeatman, Maja Zade i els membres de la companyia
Dramatúrgia: Maja Zade – Direcció: Simon McBurney – Codirecció: James Yeatman
Interpretació: Marie Burchard, Robert Beyer, Johannes Flaschberger, Christoph Gawenda, Moritz Gottwald, Laurenz Laufenberg i Eva Meckbach
Escenografia: Anna Fleischle – Vestuari: Holly Waddington – Disseny de la il•luminació: Paul Anderson – Disseny del so i Concepció sonora: Pete Malkin – Col•laboració en el disseny del so: Benjamin Grant – Disseny del vídeo: Will Duke
Advertisements

Quant a Miquel Gascon

Viatger-maniac i engrescat per aprendre el màxim de la cultura que es fa en la nostra estimada ciutat, Barcelona, ja sigui Teatre, Musica clàssica, Musiques del mon, Jazz, Opera, Cinema
Aquesta entrada s'ha publicat en Teatre i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a – Grec2017 – Teatre (295) – BEWARE OF PITY (🐌🐌🐌🐌+🐚) – Teatre Lliure – Sala Sabià Puigserver 09.07.2017

  1. xavicairo ha dit:

    A pocs minuts de començar l’espectacle, amb la Cristina ens vam mirar i vam coincidir en dir-nos : “que bé vam fer de llegir el llibre!!!”. Treballa a la Biblioteca de Figueres, em va portar per mi la versió en castellà i ella es va quedar la catalana, ambdues traduccions magnífiques i del mateix autor (J. Fontcuberta) molt millor que la més que discreta que va aparèixer ahir sobretitulada i amb multitud d’errors de transcripció. De les pitjors que recordo darrerament tot i que, com bé dius, perfectament ubicats a banda i banda de l’escena.
    De fet, va ser a rel precisament de “Mestre i Margarita” del mateix McBurney que em vaig decidir a intentar, només amb els espectacles de companyies estrangeres, llegir el llibre o obra de teatre abans d’assistir a l’espectacle.
    Llegir teatre de vegades és feixuc, però llegir Stefan Zweig sempre és una autèntic plaer i una delícia pels sentits. És evident que queda el factor sorpresa esvaït completament, però en muntatges com aquest és molt recomanable .

    I no sé si precisament perquè el llibre em va semblar una autèntica meravella, el fet és que no he sortit ni de bon tros tant entusiasmat com vosaltres (o potser tant com l’Imma, en aquest cas) ni com la gran majoria d’espectadors i de crítics dels que n’estic llegint les seves cròniques. Sincerament crec que les dues hores d’espectacle se li fan massa curtes, la capacitat de síntesi i gosadia del director és admirable però crec que a escena a vegades tot era molt precipitat i algun cop fins i tot una mica atropellat. El paper del metge és molt més important i potent al llibre del que vam veure, també el de la seva dona cega i a qui esborra lamentablement de l’escena final al concert. També al llibre el passatge amb el coronel on li treu l’idea de suïcidar-se és cabdal i aquí és precipitadíssim, vist i no vist.

    En definitiva, opcions d’adaptació discutibles (crec que per voler fer un espectacle de només dues hores sense pauses, insisteixo), d’altres de direcció boníssimes i d’altres d’inversemblants, com la de fer que l’Edith fos com un ninot d’un ventríloc i li donés veu l’altra actriu. Il·luminació bona, però també amb moments no ja discutibles, sinó directament sense massa sentit (… perquè aquell mig minut gens suportable de flaix estroboscòpic? Era necessari?).
    Hi va haver un moment precisament d’il·luminació nul·la esplèndid, que era gairebé un homenatge als lectors de la novel.la i que deixava que féssim volar la nostra imaginació, com ho fem quan llegim les seves pàgines : el de l’anada de Hofmiller al dormitori de l’Edith i el posterior i sensual petó, un dels grandíssims moments del llibre, però que tampoc em va semblar ben resolt del tot quan es va “fer la llum” amb la làmpara i les mans que l’acaronaven.

    La música de Mahler, immillorable tria i els actors, doncs els d’una de les millors companyies d’Europa i, per extensió, del món. Espectaculars i amb un esforç “coreogràfic” afegit a la densitat del text que havien de dir.

    Bon espectacle i un text i una novel.la, aquesta sí, inoblidable i tremendament recomanable.

    • Imma Barba ha dit:

      A mi, efectivament em va atrapar des del minut zero i la veritat és que la vaig seguir perfectament, jo sóc de les persones que prefereix no haver llegit el llibre abans de veure la representació teatral o la pel·lícula perquè és en aquest cas, que m’acostumen a decebre. Difícil condensar en dues hores una novel·la de més de 400 pàgines, difícil expressar sobre un escenari tot el que es pot descriure amb les paraules en un llibre. La representació és evidentment més directa i ja ho diu la dita, “una imatge val més que mil paraules”, però per mi no hi ha res com la paraula escrita i és per això que quan una obra m’impacta i m’agrada com aquesta “m’obliga” a llegir el llibre, que segur, m’aportarà molt i complementarà el que he vist,
      Jo vaig gaudir molt de les interpretacions, les llums, la música, els silencis, els foscos, el vestuari, la posada en escena. Em va, sincerament, entusiasmar.
      Salutacions.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s