CAIDA DEL CIELO – Rocio Molina –
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Dins del cicle Ciutat Flamenco del Mercat de les Flors, en la seva 24ª edició, Rocío Molina va estar l’encarregada de la inauguració amb un flashmob el passat 19 de maig, acompanyada de José Manuel Ramos “Oruco” al compàs.
Aquest passat cap de setmana ha presentat la seva producció CAÍDA DEL CIELO a la sala MAC del Mercat de les Flors, espectacle que va ser estrenat a Chaillot a la tardor passada i que va fer estada al Festival Temporada Alta de Girona.
Les nostres expectatives eren tan grans que quan vam decidir comprar les entrades ho vam haver de fer a la fila 16 …. molt lluny del que ens agrada… i malgrat aquest inconvenient vàrem decidir comprar les entrades fa molt de temps. Diumenge passat la sala estava plena de gom a gom, amb dues fileres de cadires suplementàries darrere la nostra. Potser aquesta llunyania no ens deixa ser imparcials a l’hora de fer la valoració de la proposta.
Rocío Molina (a la que havíem vist en IMPULSO al gener del 2016) és una coreògrafa i bailaora que ha creat un llenguatge propi basat en la tradició reinventada d’un flamenco que respecta les seves essències i s’abraça a les avantguardes.
Una de les artistes espanyoles amb més projecció internacional va obtenir el Premio Nacional de Danza l’any 2010 i és artista associada del Teatre Nacional de Chaillot de París des del 2015 i premi Max 2015 a la millor coreografia per Bosque Ardora.
Caída del Cielo comença amb una Rocío Molina estàtica, enfundada en un vestit blanc amb una llarga cua, un cos en equilibri que acaba arrossegant-se per terra fins que despullant-se del seu vestit, del seu immobilisme esdevé una dona lliure. Aquesta escena, sense música, quasi sense moviment ens ha semblat excessivament llarga …. i sobretot molt avorrida.
El flamenc de Rocío Molina aprofundeix en les seves arrels i al mateix temps amb llibertat, l’enfronta i el fa topar amb altres llenguatges i amb altres maneres d’entendre l’escena; conscient de que el flamenc és una expressió lliure i de llibertat i que no pot ni ha de ser domesticat.
Aquesta obra és un viatge, un descens, un recorregut d’una dona a través de llums i ombres i ens porta del silenci a la música i el soroll.
Una peça creada en col·laboració amb Carlos Marquerie amb qui treballa per primera vegada. En paraules de Marquerie la obra es “un descenso, una caída del paraíso”, el viaje sin retorno de una mujer hacia un espacio de profunda libertad, nutrido entre otras fuentes de inspiración con la lectura de “La Divina Comedia” de Dante y los cuadros de El Bosco.
Segons confessa la mateixa Rocío, és un treball molt exigent des del punt de vista físic perquè fins ara ella no ballava al terra: no estaba preparada para bailar en el suelo y levantarme. Las caídas han sido una pelea; tenía un conflicto como bailaora. Pero yo quería irme al suelo. Ahora lo entiendo de otra manera, como un amigo o un apoyo.
És també la primera vegada que durant bona part de la representació balla sense sabates.
L’acompanyen el cantaor José Angel Carmona, els percussionistes José Manuel Ramos “Oruco” i Pablo Martin Jones i el compositor i guitarrista Eduardo Trassierra autor de la música original de l’espectacle.
Ens ha agradat molt l’escena en què ella balla amb un vestit ple de fang que va deixant petjada al llarg de tot l’escenari i que també veiem projectat. Plàsticament molt bell.
Globalment és un espectacle que no ens ha omplert al 100%, amb moment màgics, sí, però amb d’altres que ens han avorrit força. Com dèiem al principi potser la llunyania ens ha allunyat massa del resultat.
Creació, co-direcció artística, coreografia i direcció musical: Rocío Molina
Co-direcció artística, dramatúrgia, espai i il.luminació: Carlos Marquerie
A escena: Rocío Molina ball / Eduardo Trassierra guitarres / José Ángel Carmona cante i baix elèctric / José Manuel Ramos “Oruco” compàs i percussions / Pablo Martín Jones bateria, percussions i electrònica
Composició música original: Eduardo Trassierra / Col·laboració a la composició musical: José Ángel Carmona, José Manuel Ramos “Oruco” i Pablo Martín Jones / Ajuda a entendre el terra de baile flamenco: Elena Córdoba / Disseny vestuari: Cecilia Molano / Realització de vestuari: López de Santos, Maty i Rafael Solís / Fotografia: Pablo Guidali / Antonio Serrano Direcció tècnica i il·luminació / Javier Álvarez so / Reyes Pipio regidoria / Magdalena Escoriza ajudant de producció / Loïc Bastos direcció executiva
Durada: 90 minuts
Això és el que a vegades ens passa als que estem (ben)acostumats a ser dels primers a l’hora de comprar les entrades pels espectacles i triar bons seients.
En el meu cas vaig veure l’espectacle a primera fila al Canal de Salt, a Temporada Alta. Un espectacle com aquest es viu d’una manera absolutament diferent : la suor, la respiració, els murmuris de la ballarina, les mirades de complicitat amb els músics…. pocs espectacles recents he agraït estar tan a prop de l’escenari com aquest.
No vull dir amb això que la vostra valoració hagués variat massa (o potser sí). Jo sincerament no recordo un espectacle de flamenc contemporani que m’hagi fet vibrar tan com aquest, tot i que admeto que és un gènere que gaudeixo amb comptagotes (al mateix Temporada Alta i a pocs altres llocs). He vist altres coses de l’Israel Galván però no em van agradar ni de bon tros com aquest. Apart, trobo que el flamenc és una dansa FEMENINA per definició i la sensualitat i gràcia que té essent ballat per una dona no es pot comparar amb res.
Per cert, la música i els músics no els esmenteu però, com a mínim els que vaig veure a Temporada Alta, boníssims.
Fins aviat.
Estem convençuts que si haguéssim estat a primera fila ens haguera agradat més i és possible que la nostra valoració estigui influenciada per aquest fet i així ho hem dit a l’escrit. No hem dit res de la música perquè no sempre ho comentem tot si no no donaríem l’abast amb les entrades. Ens va agradar però sense destacar res en especial. Crec que els músics són els mateixos.
Salutacions.