IVÀNOV –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Moltes expectatives per poder veure aquesta versió que l’Àlex Rigola ha fet sobre el text d’Anton Txékhov. Havíem sentit opinions de tota mena i la veritat és que teníem forces ganes de tenir la nostra. Vam anar diumenge dia 7 per poder assistir al col·loqui post funció que tindria lloc en acabar la representació.

I quan sortim ens adonem que tenim disparitat d’opinions, a l’Imma li ha agradat força, al Miquel no tant, malgrat lo “rigolaire” que se sent.

Ivànov és la història d’un home atrapat entre la fi d’un món i la por de viure. Sol, desagradat de tot i de tothom, antipàtic i lúcid. La primera peça ‘major’ de Txékhov, el primer Txékhov d’Àlex Rigola.

Una peça que l’autor va escriure en deu dies, l’any 1887, i que va tenir una estrena molt accidentada a Moscou. Txékhov la va reescriure i es va estrenar a Sant Petersburg l’any 1889. Amarat de l’esperit de Txékhov que amb 27 anys, malalt de tuberculosi i sent metge, ja sabia que la seva, seria una curta vida. Ivànov és un personatge controvertit i la seva actitud davant la malaltia de la seva dona provocaran tot tipus de respostes al seu entorn pròxim. Finalment prendrà una decisió dràstica.

Aquest espectacle tanca el recorregut Individu i societat d’aquesta temporada del Teatre Lliure, del que han format part “Revolta de bruixes”, “Relato de un náufrago”,”Jane Eyre”, “L’ànec salvatge” i “Filla del seu pare”.

En entrar a la sala Fabià Puigserver ens trobem als actors jugant amb una pilota, vestits amb la seva pròpia roba i cridant-se pels seus noms reals. A les pantalles laterals es projecten fotos personals dels mateixos actors. Els espectadors a banda i banda de l’escenari.

Segons el mateix Rigola, el seu objectiu és difuminar la frontera entre realitat i ficció. I en paraules del protagonista Joan-Ivànov, és difícil despendre’s d’una manera de fer, d’una tradició teatral, per deixar que l’autèntica emoció flueixi sense “amagar-se” darrere un vestuari o una escenografia.

Potser el més interessant de l’obra és la reacció de tots els personatges davant un Ivànov que pateix, la incomprensió i la cerca de raonaments que justifiquin la seva manera d’actuar, raonaments que molt sovint no hi són. Un text que genera tot tipus de reflexions sobre els comportaments humans.

Rigola ha despullat l’obra de qualsevol connotació que ens pugui fer perdre la paraula i el gest, no tenim escenografia ni vestuari que posicioni el text en una època o en un lloc determinat. Estem situats en un rabiós avui i ara. Els personatges intenten allunyar-se del tedi que envaeix les seves vides.

Nao Albet, el doctor, canta i toca la guitarra ….i ens preguntem …. perquè les cançons han de ser en anglès??? La resta d’actors parlen de banda a banda de l’escenari, estan lluny els uns dels altres, cadascú en el seu paper.

Només Ivànov (excel·lent Joan Carreras) transita de banda a banda arrossegant el seu pessimisme, el seu desànim absolut, el seu desamor. Una persona que sobreviu deprimit pel que no ha estat i el que ja no serà.

Els actors actuen sense cap mena de teatralitat.

És molt millor que la versió que presentem s’expliqui per ella mateixa. Molt millor no definir aquesta peça que crea una gran diversitat d’opinions sobre el seu protagonista i el seu entorn. Un entorn confús, com el que vivim en l’actualitat.
En tot cas, insinuem que potser parla d’algú imperfecte, com nosaltres; ple de contradiccions, com nosaltres; que en un moment de crisi i/o saturació, ens interpel·la sobre el sentit de l’existència i sobre el nostre comportament.

És cert que el text està un pèl massa escapçat, sobretot en personatges com el de la dona (Sara Espígul) i el de la jove enamorada (Vicky Luengo) que perden pes en el conjunt de la peça, i que d’altres personatges també tenen una participació més minsa, amb menys força que en el text de Txèkhov, com poden ser l’administrador (Pau Roca) o el mateix doctor (Nao Albet), però en conjunt el resultat de la proposta és brillant.

Una proposta que resulta atractiva per trencadora i per la seva espectacularitat i estètica absolutament diferent del que estem acostumats. Com dèiem al començament, a l’Imma li ha agradat molt, al Miquel no tant, però en qualsevol cas els dos coincidim en què es tracta d’una proposta que s’ha de veure.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

En acabar la representació vàrem poder quedar-nos a presenciar el col·loqui posterior, cosa que curiosament va fer la majoria d’espectadors, perquè no vam cabre en l’espai inicialment previst i alguns espectadors van d’haver veure els actors i al director d’esquena. Us deixo també el vídeo que el Teatre Lliure penja amb el col·loqui sencer.

Autor: Anton Txékhov

Versió lliure i direcció:  Àlex Rigola

Intèrprets:  Nao Albet / Andreu Benito / Joan Carreras / Pep Cruz / Sara Espígul / Vicky Luengo / Sandra Monclús / Àgata Roca / Pau Roca

Dramaturgista: Ferran Dordal / Espai escènic:  Max Glaenzel / Disseny de personatge i màscara:  Sílvia Delagneau / Il·luminació: Carlos Marquerie / Composició musical i espai sonor: Nao Albet / So: Igor Pinto / Ajudanta de direcció: Alba Pujol / Ajudant d’escenografia: Josep Iglesias / Ajudanta de vestuari: Laura Garcia / Preparació en tècnica viewpoints: Carlota Subirós / Construcció de la màscara: Juan Carlos Valdiviezo

Producció: Teatre Lliure

Idioma: català – Durada: 1h 20’