– Concert (M14) – Primer dels 12 concerts de comiat de RAIMON (ūüźĆūüźĆūüźĆūüźĆūüźĆ) – Palau de la Musica – 05.05.2017

Primer dels 12 concerts de comiat de RAIMON

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Esc√®niques –¬†

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Divendres RAIMON va oferir al Palau de la M√ļsica el primer dels dotze concerts de comiat que vol fer abans de retirar-se definitivament dels escenaris. Un concert extraordinari i al mateix temps realment hist√≤ric, al que no pod√≠em deixar d’anar.

Amb una puntualitat que cal aplaudir, va fer la seva aparici√≥ dalt de l‚Äôescenari amb la seva camisa vermella i la guitarra a la m√†. Segons abans havien entrat els m√ļsics que habitualment l‚Äôacompanyen:¬† Fernando Serena (contrabaix), Miquel Blasco (guitarra), Joan Urpinell (guitarra) i Pau Domenech (clarinets).

El Palau ple de gom a gom va aplaudir la seva entrada. Emoció i un enorme respecte per una persona que amb 76 anys demostra una gran força escènica. Va començar donant les gràcies als que havíem anat per admiració i als que ho havien fet per constatar que realment s’acomiada dels escenaris.

Entre la nota i el so va ser pla primera de les 36 cançons que ens va oferir, en un concert sensacional. Un repàs a tota la seva trajectòria personal i professional que és també una mica la nostra.

En total 36 can√ßons, que sempre mes, guardarem en el nostre record …

Amb Com un puny va tancar oficialment el concert al qual va afegir sis bisos en els quals va incloure les cançons-himne del seu repertori.

  1. Entre la nota i el so  (1983)
  2. Som (1961)
  3. No el coneixia de res (1978)
  4. Lluny de la pedra i de l’aigua (1983)
  5. Fou un infant (1978)
  6. Al meu pais la pluja (1983)
  7. Si com lo taur (1970)
  8. La balada de la garsa i l’esmerla (1981)
  9. Bella, de vós só enamorós (1976)
  10. Elogi dels diners (1969)
  11. He passejat per València, sol (2011)
  12. Soliloqui solipsista (1996)
  13. Molt lluny (1972)
  14. L‚Äô√ļnica seguretat (1976)
  15. La nit (1964)
  16. Indesinenter (1967)
  17. Petita canço de la teva mort (1966)
  18. Pensament (1983)
  19. La mar respira calma (1986)
  20. Si miraves l’aigua (2006)
  21. Punxa de temps (2011)
  22. Mentre s’acosta la nit (2011)
  23. Quan jo vaig nàixer (1966)
  24. 18 de maig a la ‚ÄúVilla‚ÄĚ (1968)
  25. Amanda (1974)
  26. T’he conegut sempre igual (1973)
  27. I nosaltres amb ell (2011)
  28. Napolitana per a tu (2011)
  29. Parlant.me de tu (1996)
  30. Com un puny (1973)
  31. 1 bis. Veles e vents han mos desigs complir (1969)
  32. 2 bis. He mirat aquesta terra (1980)
  33. 3 bis. Jo vinc d’un silenci (1975)
  34. 4 bis. Diguem no (1963)
  35. 5 bis. D’un temps, d’un país (1963)
  36. 6 bis. Al vent (1959)

Lletres de les can√ßons …

Entre la nota i el so
Entre la nota i el so, 
amb la paraula cantada, 
el gruix de tot el meu viure 
vos intente donar cada vegada. 
Qu√® dir√© jo de l’aigua¬†
que no m’haja dit l’aigua?¬†
Ah. 
Ben impregant de soledat 
el meu cant vol ser plural, 
amb perfum del món dels altres 
vénen les cançons a casa. 
Què diré jo del foc 
que no m’haja dit el foc?¬†
Ah. 
Entre tàctiques i estratègies 
moltes armes nuclears 
van escampant pel planeta, 
i ens diuen que són per la pau. 
Què diré de la terra 
que no m’haja dit la terra?¬†
Ah. 
Aquest jo que jo sóc 
aquest tu que tu ets 
junts podrien ser nosaltres 
crec molt ingènuament. 
Qu√® dir√© jo de l’aire¬†
que no m’haja dit l’aire?¬†
Ah.
Som
Som una llum que s’enfuig,¬†
som una llum que s’apaga,¬†
som una llum que no és llum, 
som el gran fum de la terra. 
De la terra venim, 
a la terra anirem; 
en la terra vivim, 
en la terra serem. 
Som una llum que s’enfuig,¬†
som una llum que s’apaga;¬†
som el gran fum de la terra, 
som, som, som.
No el coneixia de res
No el coneixia de res. 
Companys em digueren 
que havia fet cinc anys de presó 
arran d’una vaga¬†
en mil nou-cents seixanta-tres. 
Fou despr√©s d’un recital¬†
amb censura i amb permís, 
com fèiem els recitals 
llavors en aquest país 
que sembla tan indecís. 
De tantes coses parlàrem, 
del que hem viscut i del que viurem, 
del mal que ens han vingut fent, 
del poc que hem après encara, 
del molt que ja hauríem de saber. 
Moltes vegades recorde 
les paraules que ell va dir, 
que només uns quants sentírem 
entre els riures dels companys, 
paraules que ara vos dic: 
“Si nom√©s els rics estudien,¬†
només els rics sabran, 
ens enganyaran amb qualsevol cosa: 
unes mamelles en cromo, 
uns culs fotografiats, 
quatre paraules solemnes 
i un futbol manipulat”.¬†
No el coneixia de res. 
Companys em digueren 
que havia fet cinc anys de presó 
arran d’una vaga¬†
en mil nou-cents seixanta-tres.
Lluny de la pedra i de l’aigua
Lluny de la pedra i de l’aigua,
ombra d’una ombra el record,
tota una vida, memòria,
fulles dels arbres del bosc.
Desnua l’amor molts nusos,
més que no hauria pensat,
aquest amor necessari
que em lliga i que m’ha lligat.
Encarat sempre amb el vent
a contracorrent m’he fet
i vivint tots els meus dubtes
aquí sóc, aquí vull ser.
Però el temps, però la vida,
però el país i la sort,
la quotidiana mentida,
rostre clement de la mort.
La mar veu ara serena
la pena lleu que m’ha pres,
el cel se la menjaria
perquè em posés ben content.
Però el temps, però la vida,
però el país i la sort,
la quotidiana mentida,
rostre clement de la mort.
Lluny de la pedra i de l’aigua,
ombra d’una ombra el record,
tota una vida, memòria,
fulles dels arbres del bosc.
Fou un infant
Fou un infant despert i obert al món 
l’home que avui buit i perdut es troba:¬†
molt lentament l’han fet com ara √©s¬†
amics i amors viscuts intensament, 
i va tot sol i va tot sol, tot sol. 
Ha buscat i no ha trobat, 
ha lluitat i no ha vencut, 
ha cregut, l’han enganyat,¬†
ha estudiat i no sap, 
creu que no sap. 
Com un record de mots que mai no ha dit, 
amb ulls distrets que s’ignoren mirant,¬†
com un diari vell, groguenc, llegit, 
al seu davant veu tot el seu passat, 
i va tot sol i va tot sol, tot sol. 
Ha buscat i no ha trobat, 
ha lluitat i no ha vencut, 
ha cregut, l’han enganyat,¬†
ha estudiat i no sap, 
creu que no sap. 
Fou un infant despert i obert al món 
l’home que avui trist i oblidat passeja
Al meu país la pluja
Al meu país la pluja no sap ploure: 
o plou poc o plou massa; 
si plou poc és la sequera, 
si plou massa és la catàstrofe. 
Qui portarà la pluja a escola? 
Qui li dir√† com s’ha de ploure?¬†
Al meu país la pluja no sap ploure. 
No anirem mai més a escola. 
Fora de parlar amb els de la teua edat 
res no vares aprendre a escola. 
Ni el nom dels arbres del teu paisatge, 
ni el nom de les flors que veies, 
ni el nom dels ocells del teu món, 
ni la teua pròpia llengua. 
A escola et robaven la memòria, 
feien mentida del present. 
La vida es quedava a la porta 
mentre entràvem cadàvers de pocs anys. 
Oblit del llamp, oblit del tro, 
de la pluja i del bon temps, 
oblit de m√≥n del treball i de l’estudi.¬†
“Por el Imperio hacia dios”¬†
des del carrer Blanc de Xàtiva. 
Qui em rescabalarà dels meus anys 
de desinformació i desmemòria? 
Al meu país la pluja no sap ploure: 
o plou poc o plou massa; 
si plou poc és la sequera, 
si plou massa és la catàstrofe. 
Qui portarà la pluja a escola? 
Qui li dir√† com s’ha de ploure?¬†
Al meu país la pluja no sap ploure.
Si com lo taur  (Ausias March)
Si com lo taur se’n va fuit pel desert¬†
quan és sobrat per son semblant qui el força, 
ne torna mai fins ha cobrada força 
per destruir aquell qui l’ha desert,¬†
tot enaixí em convé llunyar de vós, 
car vostre gest mon esfor√ß ha conf√ļs;¬†
no tornaré fins del tot haja fus 
la gran paor qui em tol ser delitós.
La balada de la garsa i l’esmerla (Joan Roís de Corella)
Ab los peus verds, los ulls e celles negres, 
penatge blanc, he vista una garsa, 
sola, sens par, de les altres esparsa, 
que del mirar mos ulls resten alegres; 
i, al seu costat, estava una esmerla, 
ab un tal gest, les plomes i lo llustre, 
que no √©s al m√≥n poeta tan il¬Ņlustre,¬†
que pogués dir les llaors de tal perla; 
i, ab dolça veu, per art ben acordada, 
cant e tenor, cantaven tal balada: 
“Del mal que pas no puc guarir,¬†
si no em mirau 
ab los ulls tals, que puga dir 
que ja no us plau 
que io per vós haja a morir. 
Si muir per vós, llavors creureu 
l’amor que us port,¬†
e no es pot fer que no ploreu 
la trista mort 
d’aquell que ara no voleu;¬†
que el mal que pas no em pot jaquir, 
si no girau 
los vostres ulls, que em vullen dir 
que ja no us plau 
que io per v√≥s haja a morir”.
Bella, de vós só enamorós (Joan Timoneda)
Bella, de vós só enamorós. 
Ja fósseu mia! 
La nit i el jorn, quan pens en vós, 
mon cor sospira. 
Tot mon tresor done, i persona, 
a vós, garrida. 
Puix no us vol mal qui el tot vós dóna, 
dau-me la vida; 
dau-me-la, doncs, hajau socors, 
ànima mia! 
La nit i el jorn, quan pens en vós, 
mon cor sospira. 
Tota la nit que en vós estic 
he somiat; 
i quan record sol, sens abric, 
trobe’m burlat.¬†
No em burleu més: durmam los dos, 
ànima mia. 
La nit i el jorn, quan pens en vós, 
mon cor sospira. 
Bella, de vós só enamorós. 
Ja fósseu mia! 
La nit i el jorn, quan pens en vós, 
mon cor sospira. 
V√≥s m’haveu fet gran cantorista¬†
i sonador; 
vós ben criat; vós bell trobista, 
componedor, 
fort i valent; també celós, 
ànima mia. 
La nit i el jorn, quan pens en vós, 
mon cor sospira. 
No us atavieu, anau aixi, 
que prenc gran ira 
si us ataviau i alg√ļ prop mi¬†
per sort vos mira. 
Nueta us vull, gest graciós, 
ànima mia. 
La nit i el jorn, quan pens en vós, 
mon cor sospira. 
Bella, de vós só enamorós. 
Ja fósseu mia! 
La nit i el jorn, quan pens en vós, 
mon cor sospira.
Elogi dels diners (Anselm Turmeda)
Diners de tort fan veritat, 
e de jutge fan advocat; 
savi fan tornar l’hom orat,¬†
pus que d’ells haja.¬†
Diners fan bé, diners fan mal, 
diners fan l’home infernal¬†
e fan-lo sant celestial, 
segons que els usa. 
Diners fan bregues e remors, 
e vituperis e honors, 
e fan cantar pre√Įcadors:¬†
Beati quorum. 
Diners alegren los infants 
e fan cantar los capellans 
e los frares carmelitans 
a les grans festes. 
Diners, magres fan tornar gords, 
e tornen lledesmes los bords. 
Si dir√†s “jas” a h√≤mens sords,¬†
tantost se giren. 
Diners tornen los malalts sans; 
moros, jueus e crestians, 
lleixant a Déu e tots los sants, 
diners adoren. 
Diners fan vui al món lo joc, 
e fan honor a molt badoc; 
a qui diu “no” fan-li dir “hoc”.¬†
Vejats miracle! 
Diners, doncs, vulles aplegar. 
Si els pots haver no els lleixs anar; 
si molts n’haur√†s por√†s tornar¬†
papa de Roma.
He passejat per València, sol
He passejat per València, sol
On hi ha gent que m’estima molt
On hi ha gent que m’estima poc
On hi ha gent que no m’estima gens.
He retornat al carrer la Nau
On he estudiat i m’he enamorat
On vaig fer molt bones amistats
I alguna est√ļpida desamistat
He caminat pel carrer la Pau
March i Fuster m’han enlluernat
Roig i Estell√©s se m’han barrejat
Alfaro i Ventura m’han animat
En aquell tren Xàtiva-València
Mon pare em portà a la Malvarrosa
Ben agafat de la seua mà
Per primera volta vaig vore el mar.
Al meu davant tinc aquell infant
Mira que mira la mar tan gran
Dolç el record i amarg i llunyà
Vida viscuda que no tornarà
He passejat per València, sol
He retornat al carrer la Nau
He caminat pel carrer la Pau
Anys plens de vida que m’ha fet i em fa.
He passejat per València, sol.
Soliloqui solipsista
Parlava amb mi mateix i em deia: 
si dius que només pots ser lliure 
si no noten que existeixes, 
t’entendran? No t’entendran?¬†
No t’entendran.¬†
Parlava amb mi mateix i em deia: 
si dius que hi ha qui ha resistit la tortura 
i no ha resistit l’adulaci√≥,¬†
t’entendran? No t’entendran?¬†
No t’entendran.¬†
Parlava amb mi mateix i em deia: 
si dius que l’amor √©s sempre una immensa¬†
pregunta que els amants alimenten estimant, 
t’entendran? No t’entendran?¬†
No t’entendran.¬†
Parlava amb mi mateix i em deia: 
si dius que no tens enveja de la seua seguretat 
i que no estàs a gust amb els teus dubtes, 
t’entendran? No t’entendran?¬†
No t’entendran.¬†
Parlava amb mi mateix i em deia: 
si dius que no ets Folquet de Marsella 
i que cantant et ve a la memòria 
allò que cantant pretens oblidar, 
t’entendran? No t’entendran?¬†
No t’entendran.¬†
Parlava amb mi mateix i em deia: 
si dius que no ets adulador, ni depredador, 
ni competitiu, ni esportiu 
i que no saps com viure 
a la ciutat hispanocatalana on vius, 
t’entendran? No t’entendran?¬†
No t’entendran.¬†
Parlant amb mi mateix he arribat a un acord, 
provisional, i m’he dit:¬†
més val no ser entés 
que romandre callat. 
T’entendran? No t’entendran?¬†
No t’entendran.
Molt lluny
Molt lluny, 
en les butxaques d’uns pantalons¬†
vells 
que ma mare guardava 
-ma mare ho guarda tot-, 
he trobat 
les nits que ens passàvem 
caminant, amics, 
pels carrers de Xàtiva. 
Parlavem de tot 
i del bé i del mal. 
Amb poques coses clares: 
la incertesa del futur, 
l’avidesa d’uns infants.¬†
Les caminades nits d’estiu¬†
les tinc avui al davant. 
Amunt i avall…
L‚Äô√ļnica seguretat
L’√ļnica seguretat,¬†
l’arrelament dels meus dubtes,¬†
ve potent quan tu te’n vas,¬†
tant si t’ho creus com si dubtes.¬†
Content tornaria a ser 
el xiquet que va jugant, 
absent, pel mig del carrer, 
d’aquell meu carrer d’abans.¬†
Carrer on jugàvem tots, 
els més menuts i els més grans, 
carrer de terra i de pols, 
que així era el carrer Blanc. 
Tinc necessitat d’amor,¬†
cada día al meu costat, 
de saber que tu em fas cas 
i que no et perdré cantant. 
Que el treball quotidià 
de trobar unes paraules 
que diguen exacte i clar 
el que jo sent junt amb altres, 
no vull que em puga trencar 
el goig d’haver-te trobat¬†
un dia ja fa molts anys 
a la ciutat bruta i plana. 
Octubre em porta records 
que si estic sol em fan mal: 
el temps rosega constant 
els millors anhels del cor. 
Com sempre que vas al lloc 
on et varen fer possible, 
jo t’escric una can√ß√≥¬†
que és, potser, incomprensible. 
L’√ļnica seguretat,¬†
l’arrelament dels meus dubtes,¬†
ve potent quan tu te’n vas,¬†
tant si t’ho creus com si dubtes.
La nit
La nit, 
la nit és llarga, la nit. 
Del treball tornen uns homes 
i al treball uns altres van. 
La nit. 
La nit és llarga, la nit. 
Per a uns és nit de festa, 
per a uns altres nit de dol, 
de cremar amor, nit vella, 
de sentir la mort tot sol. 
La nit. 
La nit és llarga, la nit. 
Tots la portem al cor, 
la nit. 
Nits de déus, 
nits de dimonis, 
nits d’infants,¬†
nits de Nadal; 
tantes nits perdudes 
que no tornaran mai. 
La nit, 
que llarga que és la nostra nit, 
la nit.
Indesinenter (Salvador Espriu)
Nosaltres sabíem
d’un √ļnic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
sense parar llepava
l’aspra m√†
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sin√≥ l’√ļnic senyor.
Petita cançó de la teva mort (Salvador Espriu)
La teva mare broda
en el carrer de l’Om.
La teva mare broda,
broda claror.
La teva mare canta
una cançó,
la vella història trista
d’un gran amor.
La pluja li contava
la teva mort,
la pluja li contava
com has mort sol.
Albes de fred agrisen
tot el record.
La teva mare plora
en el carrer de l’Om.
Pensament (m√ļsica de Frederic Mompou)
Oh Pensament, sabré escoltar-te? 
Boires i llum, Pensament, que s’entrebaten.¬†
Matins antics, Pensament, de la mirada, 
quin temps passat lentament torna avui? 
Ahirs llunyans, Pensament, que prenen forma 
fan tremolar, Pensament, ànimes noves. 
Infants jugant, Pensament, so de campanes, 
carrers viscuts, Pensament, plens d’una vida,¬†
que va dient, Pensament, sóc ja fugida, 
que va dient, Pensament, sóc ja fugida.
La mar respira calma
Va morint-se la llum 
en un plor de gavines. 
L’√ļltim sol de la tarda¬†
besa els llavis de l’aigua.¬†
Al mur blanc dibuixada 
l’ombra de la llimera.¬†
El llebeig despentina 
el pentinat dels arbres. 
La mar respira calma. 
La mar respira calma. 
Els colors ja cansats 
desitjaven nit clara. 
Per ponent s’atansaven¬†
n√ļvols a la muntanya.¬†
Pels camins vells de l’aire¬†
amples ales es perden. 
On s’amaga la m√ļsica¬†
cel i terra s’abracen.¬†
La mar respira calma. 
La mar respira calma. 
Han callat lentament 
les veus vives del vespre. 
M’he sentit fet de vent,¬†
de lleus hores mandroses. 
He palpat la mirada 
que llegia la pàgina 
del quadern del meu viure 
que ara ha estat arrencada. 
La mar respira calma. 
La mar respira calma.
Si miraves l’aigua
Blanca, blanca, blanca 
Bat contra la roca 
L’aigua, l’aigua, l’aigua. 
Malva, malva, malva 
A la llum de l¬Ņalba¬†
L’aigua, l’aigua, l’aigua. 
Verda, verda, verda 
Al matí es desperta 
L’aigua, l’aigua, l’aigua. 
Blava, blava, blava 
Si el ponent besava 
L’aigua, l’aigua, l’aigua. 
Verda, malva, blava 
Quan ja el sol no escalfa 
L’aigua, l’aigua, l’aigua. 
Fosca, fosca, fosca 
Dorm davant la roca 
L’aigua, l’aigua, l’aigua. 
Lluna, lluna, lluna 
Setina i velluta 
L’aigua, l’aigua, l’aigua. 
Blanca, blanca, blanca 
Bat contra la roca 
L’aigua, l’aigua, l’aigua. 
Fosca, fosca, fosca 
Dorm davant la roca 
L’aigua, l’aigua, l’aigua.
Punxa de temps
Rellotge d’emocions que no s’esborren.¬†
Martell de llum, falç de treball, punxa de temps. 
El primer de maig ma mare i jo cantàvem 
‚ÄĒen veu baixa‚ÄĒ¬†
aquesta lletra de la Internacional: 
¬ęArriba los de la cuchara,¬†
abajo los del tenedor, 
que mueran todos los fascistas, 
Visca el bra√ß treballador¬Ľ¬†
Oh, sí. 
Rellotge d’emocions que no s’esborren,¬†
Martell de llum, falç de treball, punxa de temps. 
Branca i llavor d’un temple antic.¬†
Desades a l’oblit que ja ens espera.¬†
Oh, sí, punxa de temps. 
Oh, sí.
Mentre s’acosta la nit
Amb més records que projectes,
amb més passat que futur,
amb un present prim, com sempre,
amb una vida que fuig.
Des d’amples indrets d’oblit
venen cares estimades,
mirades que m’han mirat,
les boques que m’han parlat,
les veus que m’acompanyaven.
Aquells peus que m’ensenyaren
a estar dret i caminar,
i les mans que em protegien
agafant les meues mans
i els bra√ßos que m’abra√ßaven.
Quina dolçor intangible
habitava al meu voltant.
Com m’he sentit estimat,
com m’he sentit estimat.
Mentre s’acosta la nit
alguns records em fan viure.
Alguns records em fan viure
mentre s’acosta la nit.
Amb més records que projectes,
amb més passat que futur,
amb un present prim, com sempre,
amb una vida que fuig.
Mentre s’acosta la nit
alguns records em fan viure.
Alguns records em fan viure
mentre s’acosta la nit.
Quan jo vaig nàixer
A l’any 40, quan jo vaig n√†ixer,¬†
encara no havien mort tots. 
Molts es varen quedar, havien guanyat, diuen. 
Molts es varen quedar, havien perdut, diuen. 
d’altres conegueren l’exili i els seus camins.¬†
A l’any 40, quan jo vaig n√†ixer,¬†
jo crec que tots, tots, hav√≠em perdut…¬†
Jo no he vist aquelles morts de ràbia, 
jo no he vist aquelles morts de fam, 
jo no he vist aquelles morts al front, 
jo no he vist aquelles morts a les presons. 
No, jo no ho he vist i tot m’ho han contat,¬†
i encara avui al meu poble ho conten, 
i encara avui la gent que ho ha vist amb por, ho conta. 
No, jo no ho he vist ni vull veure-ho mai, 
ni a l’any 70, ni a l’any 40,¬†
ni a cap any dels anys. 
A l’any 40, quan jo vaig n√†ixer,¬†
jo crec que tots, tots havíem perdut, 
a l’any 40.
18 de maig a la ‚ÄúVilla‚ÄĚ
I la ciutat era jove, 
aquell 18 de maig. 
Sí, la ciutat era jove, 
aquell 18 de maig 
que no oblidaré mai. 
Per unes quantes hores 
ens vàrem sentir lliures, 
i qui ha sentit la llibertat 
té més forces per viure. 
De ben lluny, de ben lluny, 
arribaven totes les esperances, 
i semblaven noves, 
acabades d’estrenar:¬†
de ben lluny les portàvem. 
Per unes quantes hores 
ens vàrem sentir lliures, 
i qui ha sentit la llibertat 
té més forces per viure. 
Una vella esperança 
trobava la veu 
en el cos de milers de joves 
que cantaven i que lluiten. 
No l’oblidar√© mai,¬†
no l’oblidar√© mai,¬†
aquell 18 de maig, 
no l’oblidar√© mai,¬†
aquell 18 de maig 
a Madrid.
Amanda (Victor Jara)
Et recorde Amanda, 
els carrers mullant-se, 
anant a la fàbrica 
allà on treballava Manuel. 
El somriure ample 
la pluja a la cara 
res no t’importava¬†
perquè et trobaries 
amb ell, amb ell, amb ell. 
Només una estona, 
la vida és eterna 
en aquesta estona. 
Sona la sirena 
torna a la faena, 
i tu caminaves 
tot ho il¬Ņluminaves¬†
i la curta estona 
et va fer florir. 
Et recorde Amanda, 
els carrers mullant-se, 
anant a la fàbrica 
allà on treballava Manuel. 
El somriure ample 
la pluja a la cara 
res no t’importava¬†
perquè et trobaries 
amb ell, amb ell, amb ell. 
que marxà a la serra, 
que gens de mal feia, 
que marxà a la serra 
i en ben poca estona 
ells el destrossaren, 
sona la sirena, 
torna a la faena, 
molts no tornaren, 
tampoc el Manuel. 
Et recorde Amanda, 
els carrers mullant-se, 
anant a la fàbrica 
allà on treballava Manuel.
T’he conegut sempre igual
Alerta vius, jo sé que si caiguesses
tants anys, molts anys, massa anys et demanaven.
Entre els sorolls dels cotxes, del carrer
i de la gent que atrafegada passa,
he vist molt clar que són molts els que lluiten
i que com tu calladament treballen.
T’he conegut sempre igual com ara,
els cabells blancs, la bondat a la cara,
els llavis fins dibuixant un somriure
d’amic, company, conscient del perill.
Sense parlar m’has dit “tot va creixent”,
lluita d’avui pel dem√† viu i lliure,
que es va forjant aquests dies terribles,
temps aquests temps de tantes ignoràncies.
No m’he girat mentre ser√® em creuaves,
he sentit fort un gran orgull molt d’home,
no em trobe sol, company, no et trobes sol
i en som molts més dels que ells volen i diuen.
Aquest meu cant √©s teu, l’he volgut nostre;
aquest meu cant √©s teu, l’he volgut nostre.
Alerta vius, jo sé que si caiguesses
tants anys, molts anys, massa anys et demanaven.
T’he conegut sempre igual com ara.
I nosaltres amb ell (cançó no gravada)
Napolitana per a tu (cançó no gravada)
Parlant-me de tu
Tots els colors de la terra i de l’aigua¬†
que són suaus en aquesta hora incerta, 
i aquests ocells que van de branca en branca 
i el sol ixent i la llum que em desperta 
van parlant-me de tu, 
van parlant-me de tu. 
Si vols present, t’omplir√© de car√≠cies.¬†
Si vols records, t’oferir√© els m√©s bells.¬†
Si vols futur, t’omplir√© d’esperances:¬†
vull viure el temps ben acordat amb tu. 
La mar de blau, per moments tan ombrosa, 
la mar de verd, tan bella i perillosa, 
la mar de gris, que es vol majestuosa, 
la mar d’acer, tan entremaliosa¬†
va dient-me el teu nom, 
va dient-me el teu nom. 
Si vols present, t’omplir√© de car√≠cies.¬†
Si vols records, t’oferir√© els m√©s bells.¬†
Si vols futur, t’omplir√© d’esperances:¬†
vull viure el temps ben acordat amb tu. 
Tots els colors de la terra i de l’aigua¬†
que són suaus en aquesta hora incerta, 
i el sol ponent d’aquest dia que es cansa¬†
i el vent llebeig que ha vingut a la tarda 
van dient-me el teu nom 
van parlant-me de tu.
Com un puny
Quan tu te’n vas al teu pa√≠s d’It√†lia¬†
i jo ben sol em quede a Maragall, 
aquest carrer que mai no ens ha fet gràcia 
se’m torna el lloc d’un gris in√ļtil ball.¬†
Ausiàs March em ve a la memòria, 
el seu vell cant, de cop, se m’aclareix,¬†
a casa, sol, immers en la cabòria 
del meu desig de tu que és gran i creix: 
“Plagu√©s a d√©u que mon pensar fos mort¬†
E que pass√†s ma vida en dorment”.¬†
Entenc molt bé, desgraciada sort, 
l’√ļltima arrel d’aquest trist pensament,¬†
el seu perquè atàvic, jove, fort 
jo sent en mi, corprès, profundament. 
Al llit tan gran d’italiana mida¬†
passe les nits sentint la teua absència, 
no dorm qui vol ni √©s d’oblit la vida,¬†
amor, amor, és dura la sentència. 
Quan tu te’n vas al teu pa√≠s d’It√†lia¬†
el dolor ve a fer-me companyia, 
i no se’n va, que creix en sa llarg√†ria,¬†
despert de nit somou, somort, de dia. 
Em passa això i tantes altres coses 
sentint-me sol que és sentir-te lluny; 
ho veig molt clar quan fa ja cent vint hores 
que compte el temps que lentament s’esmuny.¬†
Vindrà el teu cos que suaument em poses 
en el meu cos quan ens sentim ben junts, 
i floriran millor que mai les roses: 
a poc a poc ens clourem com un puny.
Veles e vents han mos desigs complir
Veles e vents han mos desigs complir, 
faent camins dubtosos per la mar. 
Mestre i ponent contra d’ells veig armar;¬†
xaloc, llevant, los deuen subvenir 
ab llurs amics lo grec e lo migjorn, 
fent humils precs al vent tramuntanal 
que en son bufar los sia parcial 
e que tots cinc complesquen mon retorn. 
Bullirà el mar com la cassola en forn, 
mudant color e l’estat natural,¬†
e mostrarà voler tota res mal 
que sobre si atur un punt al jorn. 
Grans e pocs peixs a recors correran 
e cercaran amagatalls secrets: 
fugint al mar, on són nodrits e fets, 
per gran remei en terra eixiran. 
Amor de vós jo en sent més que no en sé, 
de qu√® la part pitjor me’n romandr√†;¬†
e de vós sap lo qui sens vós està. 
A joc de daus vos acompararé. 
Io tem la mort per no ser-vos absent, 
perqu√® amor per mort √©s anul¬Ņlat:¬†
mas jo no creu que mon voler sobrat 
pusca esser per tal departiment. 
Jo só gelós de vostre escàs voler, 
que, jo morint, no meta mi en oblit. 
Sol est pensar me tol del món delit, 
car nós vivint, no creu se pusca fer: 
apr√©s ma mort, d’amar perdau poder,¬†
e sia tost en ira convertit. 
E, jo for√ßat d’aquest m√≥n ser eixit,¬†
tot lo meu mal serà vós no veer. 
Amor, de vós jo en sent més que no en sé, 
de qu√® la part pitjor me’n romandr√†,¬†
e de vós sap lo qui sens vós està: 
A joc de daus vos acompararé.
He mirat aquesta terra (Salvador Espriu)
Quan la llum pujada des del fons del mar 
a llevant comença just a tremolar, 
he mirat aquesta terra, 
he mirat aquesta terra. 
Quan per la muntanya que tanca el ponent 
el falc√≥ s’enduia la claror del cel,¬†
he mirat aquesta terra, 
he mirat aquesta terra. 
Mentre bleixa l’aire malalt de la nit¬†
i boques de fosca fressen als camins, 
he mirat aquesta terra, 
he mirat aquesta terra. 
Quan la pluja porta l’olor de la pols¬†
de les fulles aspres del llunyans alocs, 
he mirat aquesta terra, 
he mirat aquesta terra. 
Quan el vent es parla en la solitud 
dels meus morts que riuen d’estar sempre junts,¬†
he mirat aquesta terra, 
he mirat aquesta terra. 
Mentre m’envelleixo en el llarg esfor√߬†
de passar la rella damunt els records, 
he mirat aquesta terra, 
he mirat aquesta terra. 
Quan l’estiu aja√ßa per tot l’adormit¬†
camp l’ample silenci que estenen els grills,¬†
he mirat aquesta terra, 
he mirat aquesta terra. 
Mentre comprenien savis dits de cec 
com l’hivern despulla la son dels sarments,¬†
he mirat aquesta terra, 
he mirat aquesta terra. 
Quan la desbocada força dels cavalls 
de l’aiguat de sobte baixa pels rials,¬†
he mirat aquesta terra, 
he mirat aquesta terra.
Jo vinc d’un silenci
Jo vinc d’un silenci¬†
antic i molt llarg 
de gent que va alçant-se 
des del fons dels segles 
de gent que anomenen 
classes subalternes, 
jo vinc d’un silenci¬†
antic i molt llarg. 
Jo vinc de les places 
i dels carrers plens 
de xiquets que juguen 
i de vells que esperen, 
mentre homes i dones 
estan treballant 
als petits tallers, 
a casa o al camp. 
Jo vinc d’un silenci¬†
que no és resignat, 
d’on comen√ßa l’horta¬†
i acaba el secà, 
d’esfor√ß i blasf√®mia¬†
perquè tot va mal: 
qui perd els orígens 
perd identitat. 
Jo vinc d’un silenci¬†
antic i molt llarg, 
de gent sense místics 
ni grans capitans, 
que viuen i moren 
en l’anonimat,¬†
que en frases solemnes 
no han cregut mai. 
Jo vinc d’una lluita¬†
que és sorda i constant, 
jo vinc d’un silenci¬†
que romprà la gent 
que ara vol ser lliure 
i estima la vida, 
que exigeix les coses 
que li han negat. 
Jo vinc d’un silenci¬†
antic i molt llarg, 
jo vinc d’un silenci¬†
que no és resignat, 
jo vinc d’un silenci¬†
que la gent romprà, 
jo vinc d’una lluita¬†
que és sorda i constant.
Diguem no
Ara que som junts 
diré el que tu i jo sabem 
i que sovint oblidem: 
Hem vist la por 
ser llei per a tots. 
Hem vist la sang 
-que sols fa sang- 
ser llei del món. 
No, 
jo dic no, 
diguem no. 
Nosaltres no som d’eixe m√≥n.¬†
Hem vist la fam 
ser pa 
dels treballadors. 
Hem vist tancats 
a la presó 
homes plens de raó. 
No, 
jo dic no, 
diguem no. 
Nosaltres no som d’eixe m√≥n.¬†
No, 
diguem no. 
Nosaltres no som d’eixe m√≥n.
D’un temps, d’un pais
D’un temps que ser√† el nostre,¬†
d’un pa√≠s que mai no hem fet,¬†
cante les esperances 
i plore la poca fe. 
No creguem en les pistoles: 
per a la vida s’ha fet l’home¬†
i no per a la mort s’ha fet.¬†
No creguem en la misèria, 
la misèria necessària, diuen, 
de tanta gent. 
D’un temps que ja √©s un poc nostre,¬†
d’un pa√≠s que ja anem fent,¬†
cante les esperances 
i plore la poca fe. 
Lluny som de records in√ļtils¬†
i de velles passions, 
no anirem al darrera 
d’antics tambors.¬†
D’un temps que ja √©s un poc nostre,¬†
d’un pa√≠s que ja anem fent,¬†
cante les esperances 
i plore la poca fe. 
D’un temps que ja √©s un poc nostre,¬†
d’un pa√≠s que ja anem fent. ja anem fent
Al vent
Al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.
I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.
La vida ens dóna penes,
ja el nàixer és un gran plor:
la vida pot ser eixe plor;
però nosaltres
al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.
I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.
canta : RAIMON
Fernando Serena ‚Äď Contrabaix \ Miquel Blasco ‚Äď Guitarra \ Joan Urpinell ‚Äď Guitarra \ Pau Domenech – Clarinets
Durada: 2 hores

Quant a Miquel Gascon

Viatgerman√≠ac i Teatraire de Pro, engrescat per gaudir al m√†xim de les activitats culturals que es realitzen a Barcelona i Catalunya, ja sigui teatre, m√ļsica, √≤pera o cinema.
Aquesta entrada s'ha publicat en M√ļsica contempor√†nia i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'inter√®s l'enlla√ß permanent.

Una resposta a – Concert (M14) – Primer dels 12 concerts de comiat de RAIMON (ūüźĆūüźĆūüźĆūüźĆūüźĆ) – Palau de la Musica – 05.05.2017

  1. Montse ha dit:

    Bravo!!!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s