– Teatre (274) – YO QUERÍA SER UNA CHICA ALMODÓVAR … Àtic22 del Tantarantana (🐌🐌🐌)

YO QUERÍA SER UNA CHICA ALMODÓVAR PERO DEJÓ DE TENER SENTIDO –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Dues joves actrius han creat i interpreten aquesta proposta que diu molt més del què es diu amb paraules.

Una de blanc, l’altra de negre, la de blanc amb vambes i top negres, la de negre amb vambes i top blanc.

La de negre és la Laia Alberch, la de blanc la Paula Ribó.

A l’escenari les dues noies, la de blanc asseguda en una cadira, l’altra li fa una trena i parla de la diferència entre estar trist o estar alegre. Sona un despertador. La de negre prepara un batut de plàtan que treu d’una nevera de platja. Les dues beuen. La música sona i elles ballen, absolutament sincronitzades. De cop paren i comencen a agredir-se, sembla que fan broma, fins que decideixen parar i fumar. Expressen en veu alta el que voldrien ser. S’adormen.

Les dues noies viuen damunt d’una balena adormida i esperen que es desperti. Cada matí quan es lleven comença de nou el cicle, la trena, el batut, el ball, la baralla, la cigarreta o la cervesa, i els desitjos del que voldrien ser. S’adormen.

Dues noies, dues cadires, una nevera i un parell d’esterilles. Tot ben acomodat sobre el llom d’una balena. Amb la incansable esperança beckettiana de que l’animal es desperti algun dia, les dues protagonistes s’aixequen cada matí i no fan res més que esperar. Potser si la balena es desperta, podran arribar a terra ferma.

En paraules de les mateixes autores del text “la balena adormida és una metàfora perfecta de l’anestèsia social que pateix la nostra generació. Som incapaços de moure’ns perquè el mar és massa gran i les possibilitats són excessives“.

La reiteració constant dels moviments, dels gestos, de les paraules, un dia i un altre, ens posa davant dels ulls la incapacitat de nosaltres mateixos de prendre decisions que canviïn coses. La incapacitat de lluitar per aconseguir ser allò que realment voldríem ser. La incapacitat de visualitzar i perseguir allò que realment desitgem o voldríem fer.

This slideshow requires JavaScript.

“Yo queria ser una chica Almodòvar pero dejó de tener sentido” s’endinsa en la incapacitat de decidir en forma d’una peça cíclica que sempre acaba al mateix lloc.

“A mi m’agradaria fer xxxx….. a mi m’agradaria anar a xxx, …. a mi m’agradaria molt menjar xxx, …. a mi m’agradaria fer sexe amb xxx ” … Tot són desitjos, que segurament no podrem complir mai, i tot per culpa de la nostra paràlisi en no voler moure un dit….. després serà massa tard, perquè la vida passa massa ràpidament i s’acaba més aviat del que ens imaginem.

Una peça sorprenent que malgrat la seva amargor, ens ha deixat molt bon gust de boca i que ens ha recordat en molts moments a “Els dies feliços” de Samuel Beckett.

Una posada en escena on es barreja la dansa, la paraula i el silenci dels gestos. Una peça que és una excusa per reflexionar, que vol dir molt més del que aparentment diu.

Les dues noies, la de blanc i la de negre ens han agradat molt.