BETROFFENHEIT –
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Aquest passat dissabte vàrem tornar al Mercat de les Flors, precisament en el dia Internacional de la Dansa, per veure un dels espectacles que més ens han agradat aquesta temporada, que per nosaltres gairebé està en les acaballes.
Com de costum assistim a la sessió d’introducció a l’espectacle “1/2 hora abans“, a càrrec de Roberto Fratini, dramaturg i professor de Teoria de la Dansa en el CSD de Barcelona (Institut del Teatre). Coordinat per BdDANSA (Toni Jodar i Beatriu Daniel).
En acabar l’espectacle tornem a gaudir d’una xerrada dirigida pel mateix Roberto Fratini, amb alguns dels ballarins de la companyia.
L’espectacle que hem tingut la sort de poder veure, BETROFFENHEIT, està protagonitzat per dues grans companyies d’arts escèniques del Canadà, que s’han associat per crear-lo: Kidd Pivot i Electric Company Theatre.
Kidd Pivot, fundada l’any 2002 per la reconeguda coreògrafa Crystal Pite, guarda un gran equilibri entre la màxima precisió i la irreverència i el risc, i es caracteritza per una forta sensibilitat teatral i un agut sentit de l’enginy.
L’Electric Company Theatre, formada de manera col·lectiva l’any 1996, crea i adapta obres teatrals posant èmfasi en la imatge física i visual, creuant disciplines artístiques. Jonathon Young fou un dels creadors de la companyia i ara n’és el seu director artístic.
Aquesta producció va ser estrenada el 23 de juliol de 2015 en Bluma Appel Theatre, Toronto, Canadà i actualment està en gira per Europa.
Malauradament sembla que han estat les companyies que han decidit no sobretitular l’espectacle, amb l’argument de què els espectadors en voler llegir la traducció es perdrien bona part dels moviments dels ballarins, que consideren és el més important de la proposta.
Malgrat que s’ha repartit a l’entrada uns fulls en el que es recollia l’argument, bona part del públic no acostuma a llegir els fulletons abans de començar la representació i s’ha perdut en bona part el significat de la proposta, ja que en aquest cas l’espectacle és una barreja de dansa i teatre i especialment a la primera part el text parlat en anglès ocupa una bona part d’aquest.
Nosaltres creiem que el públic és suficientment adult per decidir si vol llegir o no els sobretítols o enfocar tota la seva atenció en els moviments dels ballarins. A la mitja part algunes emprenyades i també algunes desercions d’espectadors que han preferit marxar sense veure la segona part. Pensem que almenys s’hauria d’avisar en comprar les entrades de què l’espectacle no es traduirà i l’espectador que continua en la compra ho faria conscientment.
Però parlem de l’espectacle: Hi ha hagut un accident i el nostre protagonista supervivent es troba en estat de xoc. Es desperta i comença a parlar, vol oblidar el que ha passat, no vol actuar. Un espai intemporal, una habitació tancada. Ell és un home que es mou entre la llum i l’ombra, entre un passat al que no vol tornar però del que tampoc pot escapar.
Un espai al qual ell torna una vegada i un altre sense deixar de parlar, repetint paraules com si es tractés d’un mantra. Una veu li aconsella que accepti el passat perquè no pot tornar enrere i l’impulsa a utilitzar les drogues com una manera d’oblidar. Un altra veu l’obliga a reviure el passat, a enfrontar-se perquè no pot fer com si res no hagués passat, per tal de poder sortir de l’habitació i continuar amb la seva vida.
Jonathon Young és l’autor del text, escrit amb la intenció d’exorcitzar una vivència personal molt dura, la pèrdua de la seva filla adolescent en 2009, un passat d’addiccions i la recuperació a través de l’art escènic.
Crystal Pite és l’autora de la coreografia, molt física quan Young navega pels seus malsons. Una il·luminació molt dura i la veu en off insistent ens mostra l’horror de l’home tancat en si mateix.
Una coreografia plena de simbolismes, com a la primera part l’aparició dels artistes engalanats amb plomes i lluentons i convidant al nostre protagonista a afegir-se a la festa, a oblidar i gaudir. O a la segona part quan l’habitació torna a ser una amenaça per ell que ha aconseguit sortir, i apareix en forma d’enorme llençol que el vol engolir i tancar.
En la primera part de l’espectacle la paraula i la dansa interactuen.
A la segona part, en un escenari obert, la dansa parla sense necessitat de paraules.
Dues hores que se’ns han passat volant, perquè hem gaudit de valent amb un altre espectacle de dansa (després de la marató de dansa del cap de setmana passat al Sismògraf d’Olot), que considerem una de les millors propostes que hem vist aquests darrers anys.
Creació: Crystal Pite, Jonathon Young
Escrita per Jonathon Young
Coreografia i direcció: Crystal Pite
Intèrprets: Peter Chu, David Raymond, Cindy Salgado, Jermaine Spivey, Tiffany Tregarthen, Jonathon Young
Composició i disseny so: Owen Belton, Alessandro Juliani, Meg Roe / Disseny vestuari: Nancy Bryant / Disseny il·luminació: Tom Visser / Direcció assajos: Eric Beauchesne / Coreografia addicional: Bryan Arias, Cindy Salgado (salsa), David Raymond (tap)
Idioma: anglès
Durada: 1ª part 65 minuts, pausa 20 minuts i 2ª part 40 minuts
