DIUMENGE –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Aquest dimecres vam fer cap a La Seca, on ens esperava DIUMENGE, un text d’en Joan Brossa, que tal com ens havien indicat a la roda de premsa, es tractava d’una comèdia amb referents surrealistes escrita l’any 1964 en plena època franquista.

Abel Folk (Enric), Àngels Bassas (Ròmula) i Àlex Casanovas (Ramon) protagonitzen aquesta proposta dirigida per Herman Bonnín, que ha volgut reafirmar, novament, la seva admiració per Brossa.

Els tres personatges, un matrimoni convencional i un amic, ens representen una tarda de diumenge molt quotidiana. L’amic visita el matrimoni i comenten temes de feina, de política, de moda, de pentinats, … Ella vol sortir a ballar, però ells es resisteixen perquè l’endemà és dilluns i han d’anar a treballar.

Les relacions entre tots tres personatges són ambigües, ells (Enric i Ramon) parlen de tornar a París com recordant una experiència viscuda que voldrien recuperar, la dona i l’amic (Ròmula i l’Enric) sembla que tenen alguna cosa entre ells i queden de trucar-se amb qualsevol excusa.

“És un sainet quotidià, allò que passa a totes les famílies, però amb la mirada de Brossa”.

Una escenografia molt simple, una butaca on el Ramon passa les tardes de diumenge llegint els llibres que apareixen estesos per tot arreu, una televisió en blanc i negre on ens projecten un Nodo de la visita de Franco a Barcelona l’any 1964 i on, en acabar l’obra ens projectaran un de la seva mort. Un cabdell de llana i unes agulles que la Ròmula va treballant … A la tele Rafael, Cecilia, Salomé, … i a escena els actors canten cançons franceses de l’època que han afegit al text d’en Brossa.

A la peça, referents de persones properes a Joan Brossa com el quadro de Tàpies a la paret de la sala o les comparacions amb obres de Joan Miró. Un text ple de referències poètiques en una història sintetitzada i molt senzilla.

En paraules del director “Si hagués de triar un equivalent pictòric de l’obra, seria un quadre de Magritte“. El pintor belga i Brossa comparteixen, la construcció i desconstrucció de la paraula”. En Hermann Bonnín en finalitzar la xerrada posterior agraeix molt especialment l’ajuda que ha obtingut en la direcció i també en l’espai sonor per part de Martina Tresserra.

Una posada en escena despullada i els espectadors a tres bandes a tocar dels actors. Un text que no els ha resultat fàcil, segons ens comenten a la xerrada que té lloc després de la funció, però coincideixen en què “a Brossa no es tracta tant d’entendre’l com de contemplar les situacions, els instants de vida dels seus personatges“. Brossa, com ell mateix deia, no escrivia teatre, feia poesia escènica.

La quarta paret s’ha trencat només començar l’espectacle amb la Ròmula asseguda a una de les butaques i comentant “la jugada” amb l’espectadora asseguda al costat. En molts moments comparteixen amb nosaltres gestos, mirades, frases o cançons.

Un text que tracta molts temes aparentment sense “tocar-los” deixa’n anar frases com la referent a la poca innovació dels empresaris de més de 60 anys, la insistència de la dona perquè la deixin conduir, la “mamà” absent representant d’una classe burgesa i de diners, la segona residencia, …. i les papallones com a símbol poètic de renéixer, del fet de tornar a començar.

Ens han agradat molt les interpretacions; es nota que s’ho passen molt bé i que existeix molt bon rotllo entre ells.

Text : Joan Brossa

Dramaturgía I direcció: Hermann Bonnín

Intèrprets: Àngels Bassas, Àlex Casanovas i Abel Folk

I.luminació i audiovisuals: Kiko Piñol \ Espai scenic: Manolo Trullas \ Caracterització: Tony Santos \ Ajudant de direcció i espai sonor : Martina Tresserra \ Música : Josep Maria Mestres Quadreny \ Alumne en pràctiques : Sergi Tornè (El Timbal)

Producció : La Seca Espai Brossa