SISMÒGRAF d’Olot 2017 – 1er dia –
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Fa un parell de mesos, al mes de febrer, uns dies abans de la roda de premsa d’aquest SISMÒGRAF d’Olot 2017, que es va celebrar a l’Institut del Teatre, nosaltres vam reservar un apartament a Olot, en previsió de què assistiríem al nombre més gran d’espectacles de dansa del Festival; després vindria l’enorme sorpresa de què seríem admesos com a “millor públic” d’aquesta edició.
Ser escollit com a “millor públic” representa un munt de coses, la primera és que pots accedir a tots els espectacles que et vinguin de gust de forma gratuïta, amb l’única condició que durant els 4 dies del festival, intentis veure el major nombre d’espectacles; però a mès d’això, els participants d’aquest grup privilegiat, estan en tot moment recolzats per professionals de la dansa, que en reunions matinals diàries t’aporten els seus coneixements.
Dijous 20 d’abril, a primera hora del matí arribem a Olot i després de deixar les maletes, tot seguit ens dirigim al Teatre Principal a recollir les acreditacions, entrades dels espectacles escollits i llibret amb tota la programació amb més de 50 espectacles d’aquesta novena edició.
– Dansa (240) – CONFERÈNCIA BALLADA. TENDÈNCIES D’ARA (🐌🐌🐌🐌) – Espai Núria Social
Al migdia ens dirigim a l’espai “Núria Social”, on veiem un espectacle que un cop vist considerem una classe magistral del que és i representa la dansa en el nostre país, especialment després de la innovació a escala mundial que va representar la ballarina i coreògrafa alemanya Pina Bausch.
L’espectacle té un sol protagonista, Toni Jodar; pertany al programa “Explica Dansa” que fa temps gira pel nostre país, intentant formar i crear nous públics en aquest món, donant claus de lectura per apropar els llenguatges de la dansa contemporània.
Ho fa sota el lema de “la dansa no és difícil, és desconeguda“.
Toni ens parla de la història recent i les tendències d’ara, tot fent memòria dels mestres que han marcat les seves experiències professionals. L’explicació passa pels referents de la dansa i dels moviments que han sacsejat els cossos al costat dels esdeveniments que han modificat el nostre món. Un espectacle que ens ha agradat molt, pels coneixements que aporta.
– Dansa (241) – SWEET PRECARITY(🐌🐌) de Pere Faura – Sala d’assaig del Teatre
Un espectacle que en teoria és de dansa, però que s’apropa molt més a una Performance, on Pere Faura pretén denunciar la precarietat laboral i econòmica dels treballadors de la dansa. Forma part de la trilogia “Sweet Suite”, de la que nosaltres ja vàrem poder veure SWEET TIRANNY el passat gener al Mercat de les Flors.
Segons en Pere, ” hi ha un moment en què la dansa deixa de ser art, per esdevenir mercat, un moment en què deixa de ser dansa per esdevenir capital, en què deixa de ser moviment per esdevenir transició“.
Tot comença amb un esquema que ha col·locat prèviament en una paret, amb el que intenta plasmar els problemes que actualment té el món de la dansa, que el troben encertat per les reflexions que pot aportar, malgrat que malauradament a meitat de l’espectacle, tot deriva en una revenja personal a una professional crítica d’arts escèniques, … directament contra Carmen del Val, crítica de El Pais, que a més a més estava present a la Sala.
El coreògraf i ballarí que nosaltres intentem seguir i que ens agrada força per la seva frescor i sinceritat en tot el que fa, va pujar a una escala, va parlar-nos amb la llum d’una espelma tot passejant-se per l’espai escènic on els espectadors restàvem en peus intentant seguir-lo…. va “dansar” utilitzant un anell de hula-hoop, sense aportar gairebé res de nou, sempre des del nostre punt de vista.
Malgrat que es tracta d’un espectacle que encara està en estat de creació i que sembla que en el segon passi que es va realitzar l’endemà havia canviat radicalment, el gir que va agafar a la segona part i que va prendre el protagonisme de forma exclusiva, ens va semblar barruer i poc intel·ligent per la seva part; tota una lliçó de la ira i frustració que li va provocar una crítica negativa, amb una reacció d’un absolut mal gust, que va traspassar tots els límits possibles.
La periodista va d’haver de sortir de la Sala gairebé expulsada per l’artista, que li va dedicar una “cançó” que va provocar una situació en la majoria dels espectadors, d’una absoluta incomoditat, que creiem era totalment innecessari en mig d’un espectacle de “dansa”. Un espectacle lamentable, que s’hauria d’haver resolt fent un cafetó entre tots dos i no fent malbé un espectacle.
Ha estat un verdader terratrèmol, en el mateix inici d’aquest SISMÒGRAF 2017.
– Dansa (242) – LUR AWAY (🐌🐌🐌) de Cia. Sra. Polaroiska – Sala Torín
Dins del festival, “l’Erupció” consisteix a posar el focus sobre aspectes concrets de la dansa: una idea, un moviment, una coreògrafa, un ballarí, un territori … Aquesta edició del 2017 ha decidit provocar una Erupció Basca (Euskal Erupzioa) i ho farà amb el treball de tres companyies. La Sra. Polaroiska és una d’elles.
Ens dirigim a la Sala el Torín, situada sota la plaça de braus d’Olot (la més antiga de Catalunya) i ens trobem una escenografia que ens recorda molt una sala de balls d’un hotel de la costa o un creuer. A l’escenari taules i les grades.
LUR AWAY és un congrés de supervivència sobre anomalies variades. Les tècniques de supervivència ens ajudaran a vèncer el medi, a contrarestar les agressions de l’entorn, i a controlar el més gran de tots els enemics, que està en l’interior de cadascú de nosaltres. Per poder-lo derrotar l’hem de conèixer, hem de saber com es comporta. Si no estem preparats, tindrem poques possibilitats de sobreviure.
Un treball, que amb el fil conductor de la supervivència va engrescant a un públic que d’entrada ens hem mostrat expectants per copsar el caire del muntatge. Vestit verd de nit de la cantant, una ballarina i una percussionista. Unànimement la percussió ha estat la part més potent de la proposta.
Com era de preveure, el públic ubicat a les taules ha participat activament en els exercicis de supervivència. Ens hem divertit moltíssim.
– Dansa (243) – LET SLEEPING DOGS LIE & OF NO FIXED ABODE (🐌🐌🐌🐌) de Laura Aris & Jos Baker – Escenari del Teatre Principal d’Olot
Al Teatre Principal d’Olot esperem per entrar, a una banda els que tenim entrades, l’altra cua pels que no en tenen i esperen poder fer-ho. Dins cua per entrar al teatre, però a l’escenari on hi han col·locades unes grades.
Jon Baker és ballarí i imparteix cursos en l’àmbit internacional. Ha treballat com a actor, ballarí i col·laborador per companyies com Peeping Tom (nosaltres el vam veure en À louer) i DV8 Physical Theatre.
Laura Aris és intèrpret, coreògrafa i professora. Les seves obres sorgeixen de l’interès d’establir diàlegs entre la dansa contemporània i altres disciplines artístiques.
Aquí ens han oferit dos solos de dansa independents. Primer ell, després ella, només en dos moments puntuals i al final se’ns mostren junts a l’escenari. Dos peces que tracten de l’aïllament i la soledat. Dues veus úniques.
OF NO FIXED ABODE, és la peça d’ell, negre i blanc, un home que viatja sol pel món a la recerca d’una llar i l’única companyia d’una ràdio. Amb moments estèticament bellíssims i tocs de comicitat, ens ha agradat força encara que al nostre entendre li ha sobrat una mica de durada.
LET SLEEPING DOGS LIE, és la peça d’ella, vermell i negre, el retrat d’una dona que ens parla de l’amor, el dolor, la pèrdua, la família i les ganes de conèixer mon. També amb moments estèticament molt bells, en aquest cas creiem que ha pecat de massa elements accessoris (que anava cercant sota el terra de l’escenari) que en determinats moments ens desconcentra.
Final bellíssim.
– Dansa (244) – ANATOMIA PUBLICA (🐌🐌🐌🐌🐌) – de Tomeo Vergés x Man Drake – Museo de la Garrotxa
Aquesta vegada la representació és al Pati de l’Hospici del Museu de la Garrotxa. A l’aire lliure. Fred. En entrar ens ofereixen mantes.
ANATOMIA PÚBLICA va d’un home, donat per mort en una guerra, que en tornar a casa es troba la seva dona casada amb un altre home. I decideixen conviure sota el mateix sostre. Basada en la vivència real de l’avi del director artístic, en Tomeo Vergés.
Però el que ens ha impactat d’aquesta peça no és la dramatúrgia, que és potent, ni la il·luminació, molt reeixida, ni l’escenografia, ni el vestuari, ni tan sols la música que és potser més potent que la dramatúrgia. Ens ha captivat i meravellat el moviment.
Els tres ballarins Sandrine Maisonneuve, Julien Lacroix i Sébastien Laurent, efectuen els seus moviments de manera sincopada, com si és tractes d’una moviola on de forma persistent veiem una vegada un altre la repetició de la jugada. Com autòmats on totes les seves parts dels cossos han estat trossejades i es mouen de forma reiterativa però independent. Moviments en bucle, espasmòdics, com de tartamudeig. Angoixant per nosaltres espectadors que hem de vèncer la temptació de cridar: Vinga, acaba, gira’t, entra ….
Senzillament brutal.
