EL JUGADOR –
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Han estat 8 dies de relaxació cultural, almenys en el que fa referencia a les Arts escèniques, malgrat que pel país basc, no hem parat de visitar exposicions, museus, esglésies, poblets i ciutats, a banda i banda de la frontera política, que intenta separar en dos, la mateixa cultura basca.
Ahir diumenge de pasqua, un cop a casa, no dubtem de tornar al Teatre novament (ja teníem “mono”) i ens vam apropar al Tantarantana per veure la nova proposta de la companyia Ignífuga, de la que ja vàrem poder veure KOHLHAAS la temporada passada i FAM OCULTA l’any 2014, totes dues en aquest mateix teatre.
Com ja van anunciar a la Roda de premsa, ara amb EL JUGADOR aposten per tornar a versionar un text clàssic, amb una versió molt lliure d’Albert Pijuan, allunyant-se una mica de la complexitat tècnica de l’última proposta, en la que s’utilitzava la retransmissió de vídeo en directe, inclús fora de la sala, al carrer.
Malgrat tot, no descarten deixar d’utilitzar els mitjans audiovisuals, perquè aquí també apareix una pantalla de suport on van apareixent esdeveniments puntuals de la història europea, en un intent de lligar la història de Fiodor Dostoievski, amb l’actual destrucció dels ideals fundacionals de la comunitat econòmica Europea.
També a la mateixa pantalla, en alguns moments de la representació, es pot veure la taula de joc reflectida com en un mirall, per tal que els espectadors puguin veure la dansa de la ruleta; malauradament ahir els va fallar la tècnica i els pocs espectadors que estàvem asseguts a la sala (setmana santa), ens vam quedar sense poder veure la taula de joc, malgrat que creiem que aquest fet aïllat no afecta gaire la a valoració de l’espectacle.
Aleksandra no ha vingut fins aquí per jugar. Aleksandra forma part de la comitiva que acompanya el president rus en la seva gira europea i ha quedat atrapada en una ciutat balneari a la frontera entre Bèlgica i Alemanya. Benvinguts a Roulettenburg, un balneari que de nit es transforma en un casino on totes les nacionalitats europees van a jugar-s’hi l’ànima. Gira la ruleta. Aleksandra està enamorada de Polina i no té on caure morta. Aleksandra vol que Polina l’estimi, si cal, cobrint-la amb monedes d’or. Gira i gira la ruleta. Aleksandra ha de patir per ser feliç. Aleksandra ha d’apostar-ho tot i perdre-ho tot per sentir-se afortunada. La ruleta frena, s’atura. Zero.
«Per què apostes, Aleksandra, si no tens ni un cèntim i detestes el joc?» «Nosaltres, els russos, us entenem; però vosaltres, europeus, sou massa limitats per entendre’ns: jugo per explorar la dimensió de l’abisme… Jugo per estimar la vida.»
En aquesta versió, el jugador Alekséi s’ha transformat en una dona, Aleksandra; tota la resta no ha variat significativament, malgrat que aquí únicament se’ns narra el que passa en el casino durant únicament 3 dies de tota la història; la resta de la novel·la se’ns explica, amb un monòleg de la protagonista al començament, que a nosaltres ens va resultar potser excessivament llarg … i també per part del personatge de Polina, amb una explicació sense escenificar del desenllaç de tot plegat.
Ens ha agradat la manera de com la companyia Ignífuga intenta barrejar l’argument de la novel·la amb els esdeveniments de l’Europa que coneixem i que comença a desfer-se com un terròs de sucre…. la història que en realitat ens vol parlar d’una pèrdua, en el procés en curs on la vella Europa és el principal i tràgic protagonista…. en una mena de premonició de la fi de l’Europa que coneixem.
Els ideals d’una Europa unida gràcies a l’herència cultural compartida i uns valors transversals basats en l’humanisme han desaparegut, per deixar tan sols unes estructures econòmiques que han convertit el projecte europeu en un pur acord mercantil entre elits, i ja ni tan sols polítiques, sinó més aviat econòmiques.
També ens ha agradat la inclusió de la música electrònica en directe, a base d’interpretacions dels mateixos actors amb guitarres elèctriques, així com cantant algunes melodies, que serveixen com a transicions entre diferents escenes.
Una direcció força encertada de Pau Masaló, que al mateix temps apareix a escena com a crupier; malgrat tot, aquesta intencionalitat de barrejar l’argument de la novel·la amb els esdeveniments d’una Europa que es desfà, i que en principi ens agrada molt, el resultat final no ens ha acabat de satisfer, perquè no hem vist amb claredat aquesta dualitat a l’escenari, si no és pels titulars que van sortint a la pantalla de suport.
Potser esperàvem molt més d’aquesta proposta, després de la darrera KOHLHAAS, que tant ens va satisfer i ara l’hem trobat molt més semblant a una representació convencional de teatre, en la que ens ha mancat més diàleg amb els espectadors, perquè la quarta paret no l’hem vist desaparèixer en cap moment, si no és pel fet que algun dels intèrprets s’ha passejat per la sala puntualment.
No ha ajudat tampoc massa en la nostra valoració, unes interpretacions que ens han semblat força desiguals, exceptuant potser a l’actriu Marina Congost (en el paper del jugador), que té moments realment magnífics, així com la col·laboració extraordinària de l’actriu Saskia Giró, que complirà amb aquesta intervenció el 55 aniversari de professió, als sus 77 anys d’edat, que ha estat potser la interpretació més reeixida, divertida i creïble de tota la representació.
Cia. Ignífuga
Dramatúrgia: Albert Pijuan (a partir d’El Jugador de Fiódor Dostoievski)
Direcció: Pau Masaló
Intérprets: Eduard Autonell, Marina Congost i Júlia Rodón, amb la col.laboració de Saskia Giró
Idioma: català – Diració: 80 minuts
