– Roda de premsa – A TOTS ELS QUE HEU VINGUT – TNC – 03.04.2017 (rp89)

A TOTS ELS QUE HEU VINGUT – Roda de premsa

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques

Per Miquel Gascón – 

… i de la Sala Atrium al TNC, on es feia la presentació de la nova proposta de Marc Rosich, un text que ell mateix ha escrit i que també dirigeix. Va ser un encarreg que li va fer el director del TNC Xavier Albertí ara fa un parell d’anys per la Sala Petita. Feia pocs mesos que havia esclatat el cas Pujol, i va pensar que aquest fet podria ser un bon inici per desenvolupar la trama.

És estiu. La Magda, la senyora gran que viu en un «davants i darreres» de l’Eixample, porta dol des de fa un mes per la mort del seu marit. L’ajuden a tirar endavant els discos de la Núria Feliu, que escolta sempre que pot, i una fotografia del difunt donant la mà a un antic President del Govern. Però ha deixat de cuinar les seves famoses magdalenes, i cada dia rep amb estoïcisme les obscenitats amb què l’home del carrer la insulta quan ella li deixa una propina en passar per davant seu anant cap al supermercat de la cantonada. Encara no sap que l’expresident, en aquells mesos de calor, farà una confessió pública amb la qual trontollarà tot el món que l’envolta.

Marc Rosich en el dossier de premsa descriu a la perfecció el perquè d’aquesta obra, de la que extrec alguns paràgrafs:

Volia que la meva nova peça es construís al voltant del magnetisme de l’actriu Mercè Aránega, amb qui havia treballat per primer cop en aquella mateixa sala en Mort de Dama; d’altra banda, volia que la meva proposta no defugís de parlar de la nostra realitat recent i que, tenint com a eina principal l’humor, funcionés com a mirall deformat de les nostres darreres vicissituds com a país.

I justament d’aquí ve el títol, manllevat dels versos d’un dels temes bandera de la nostra Núria Feliu, “Ja us he reconegut”, amb la intenció que tots ens veiem en certa manera reconeguts en la fauna nostrada que corre amunt i avall del passadís del pis de l’Eixample on he centrat l’acció de la peça.

Amb l’escriptura de “A tots els que heu vingut“, he volgut bastir un retaule català, també irònic, de les nostres grandeses i les nostres misèries. Al centre d’aquest retaule s’alça la Magda Casals de Clarà, un perfil completament recognoscible per a tots, el d’una de tantes i tantes àvies conservadores i convergents que van ser víctimes col·laterals d’un dels capítols més frapants de la nostra història recent, en veure com se’ls esfondrava el pilar simbòlic damunt el qual havien sustentat les seves vides.

El desengany i la consegüent decepció de la Magda Casals són la porta d’entrada al sentiment de pèrdua de la seva família, una constel·lació femenina feta de solituds, cadascuna d’elles amb una visió particular i diferent sobre els fets acabats d’ocórrer. Aquest món de dones troba un exòtic contrast amb l’arribada a la llar d’un nou membre: el sensesostre de la cantonada que insulta la Magda sempre que li dóna caritat.

L’àvia el puja a casa perquè de sobte sent la necessitat que algú l’ensenyi a insultar com cal, perquè, segons ella, ha arribat el moment de fotre un bon cop damunt la taula. Aquest primer sentiment de profund desencís ràpidament es transforma en una necessitat de comprendre els perquès de la traïció del qui ha estat el seu mite i, així, intenta començar amb ell una relació epistolar buscant respostes. Unes respostes, que a hores d’ara, tots encara esperem.

L’obra no parla únicament d’aquestes iaies de dretes convergents, sinó que pretén parlar del conjunt de la societat catalana d’aquell temps i del que ha passat des de llavors, on segurament ens veurem emmirallats.

Està estructurada en dues parts: la primera transcorre en el cap de la protagonista, una vídua recent d’un venedor d’enciclopèdies catalanes i en la segona s’afegeixen les dues filles; com a contrapunt d’aquest món apareix “l’home de la barba bruta”, un sotasostre d’esquerres.

Núria Feliu és la banda sonora de bona part de la representació, durant la qual es poden escoltar fins a 10 temes diferents. El vídeo que es veurà a partir d’un aparell de televisió dins de l’espai escènic, ajuda a explicar els fets narratius dels esdeveniments, que van transcorre des d’aquell 25 de juliol del 2014 i fins a l’11 de setembre del mateix any.

S’ha volgut fer un tractament del llenguatge que expressament s’ha volgut despendre del català acadèmic i utilitzar el català que s’utilitza al carrer.

El repartiment és el següent: Mercè Aránega (Magda Casals de Clarà, vídua recent) – Lurdes Barba (Àgata Casals, germana de la Magda) – Montse Esteve (Clara Clarà Casals, filla gran de la Magda) – Àurea Màrquez (Sandra Clarà Casals, filla petita de la Magda) – Mireia Pàmies (Jana Zabala Clarà, filla de la Clara) – Carles Gilabert (L’home de la barba bruta).

Roberto G. Alonso signa el moviment coreogràfic de la posada en escena. L’escenografia és de Sebastià Brosa, el vestuari de Mercè Paloma, l’il·luminació de Quico Gutiérrez i el so de Lucas Ariel Vallejos.

Us deixo l’àudio de la Roda de premsa …

Quant a Miquel Gascon

Viatgermaníac i Teatraire de Pro, engrescat per gaudir al màxim de les activitats culturals que es realitzen a Barcelona i Catalunya, ja sigui teatre, música, òpera o cinema.
Aquesta entrada s'ha publicat en Teatre i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s