CONDE DE TORREFIEL. Escenas para una conversación después del visionado de una película de Michael Haneke –
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Dins del cicle Transaccions que enguany han programat El Mercat de les Flors i la Sala Hiroshima, dissabte dia 2 vam assistir a aquesta proposta de El Conde de Torrefiel a la Sala Pina Bausch.
Formada per Pablo Gispert i Tanya Beyeler el 2010, el Conde de Torrefiel és un projecte artístic en el qual conviuen literatura, arts plàstiques i coreografia. El Conde de Torrefiel forma part de l’equip artístic de la companyia de dansa La Veronal en la composició textual i dramatúrgica de les seves peces.
En aquesta proposta i a través de les històries i preocupacions de 12 joves europeus, l’espectacle pretén donar una visió de la societat contemporània, una societat que creuen perduda i sotmesa a una forma de feixisme quotidià; una reflexió sobre el nostre dia a dia i una pregunta sobre quan som realment lliures en els nostres pensaments i en les nostres accions.
Amb un llenguatge a mig camí entre la dansa i el teatre, la proposta compta amb una estètica visual i textual que potser quan va ser estrenada ja fa uns anys podria considerar-se potent. Dotze històries explicades amb ironia, de persones que amb desitjos sexuals “primitius” lluiten per mantenir les aparences. La divergència constant entre el que desitgen fer, el que socialment han de fer i el que realment acaben fent.
Unes persones que en un moment donat són conscients que viuen encotillats per un llegat històric, una educació i una religió, una submissió total a unes normes de comportament que li són alienes.
Uns textos que parlen obertament dels temes, sense tenir por de ferir sensibilitats amb les paraules, des d’una absoluta llibertat d’expressió i amb certs tocs d’humor.
Podem llegir a la pàgina web de la companyia que són textos encaminats a provocar reaccions en qui els escolta, posant en dubte el sentit de la moralitat. Cap censura, “el text és la columna vertebral de la peça, el material pesat, la seva consistència i contundència. Els altres elements com la llum, el so i la mateixa acció són caixes de ressonància, els altaveus de les idees que fluctuen en escena i que li atorguen la possibilitat de funcionar com a estructura dramàtica“
Els textos apareixen a la pantalla o són pronunciats pels mateixos intèrprets, d’esquena a nosaltres, sense cap mena de gest o interpretació que permeti llegir entre línies. La força de l’obra rau en tres mecanismes: l’alternança entre narració i text projectat, el contrast entre allò que es diu i el moviment en escena i l’omnipresència de la música electrònica que ens reitera l’alienació i el feixisme.
Una proposta que potser en el seu dia va arribar a ser transgressora, com pretenen ser la majoria d’aquesta companyia, que juguen amb la posada en escena, la paraula i els “tempos” entre escenes i en els moviments.
Nosaltres la vàrem trobar un pèl antiquada, en el sentit de voler utilitzar recursos visuals, com és el cas del penis que “s’excita” en viu i en directe a l’espai escènic, que potser en una altra època a un sector de públic li causaria una certa incomoditat, però que vist en l’actualitat no aporta res a l’espectacle. A nosaltres en conjunt ens va decebre força, potser perquè esperàvem molt més d’ells.
Malgrat tot vàrem passar una estona divertida, que ja és molt.
Idea i dirección: El Conde de Torrefiel
Text i dramatúrgia: Pablo Gisbert
Intèrprets: David Mallols, Isaac Forteza, Quim Bigas, Mario Pons-Macià, Tanya Beyeler
Disseny llums: Marcela Prado / Cap tècnic: Isaac Torres / So: Rebecca Praga / Fotos: Mara Arteaga, Edu Pérez
Durada: 60 minuts
